Lila i verd: Reivindicant els drets de la natura i les que vivim en ella

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Els feminismes van néixer com a moviments socials i polítics i també com a corrents teòriques de pensament que lluiten per l’alliberament de les dones i per acabar amb el sexisme, o el privilegi que als homes els hi ha atorgat la societat heteropatriarcal. L’economia feminista, per exemple, situa la vida al centre de l’economia, el que significa visualitzar la cura de les persones o la part reproductiva de l’economia i donar-li igual o més importància que a la part productiva, o que genera rendes del treball.

Aquesta corrent teòrica neix d’una revisió crítica del marxisme que visualitzava la reproducció social com una activitat no remunerada però necessària de la producció i, per tant, imprescindible per la generació de plusvàlua empresarial. Com que les tasques pròpies de les cures o de reproducció social les han fet històricament les dones degut al seu rol assignat socialment, fou des dels feminismes que es posà en relleu aquesta invisibilització manifesta. Els diferents feminismes, socialista, radical, culturalista, negre o indígena han posat en relleu que l’opressió de les dones és complexa i multifacètica, el que ha portat a considerar el feminisme com un moviment emancipador que no solament pretén acabar amb el sexisme, sinó també amb el racisme, el capitalisme, l’heterosexisme i l’etnocentrisme.

Dins aquesta complexitat, l’ecofeminisme, terme encunyat per Françoise d’Eaubonne el 1974, vincula l’opressió històrica de les dones que subratllen els diferents feminismes amb el tracte que li donem a la natura. L’ecofeminisme neix de la hibridació del moviment feminista, ecologista i pacifista i parla de tres colonitzacions: la de la dona per part de l’home, la de la natura per part de l’acció humana i la de les altres cultures per part de l’occidental. Aquestes tres colonitzacions asseguren la plusvàlua del capitalisme, i de fet fan possible l’acumulació capitalista, ja que aquesta no es pot generar de cap altra manera que extraient recursos, “robant” productes i acaparant territoris a altres i explotant les persones perquè treballin per sota del seu valor d’ús.

L’ecofeminisme pretén reconèixer les interdependències socials i ecològiques tot establint la política de les cures al centre de l’organització social. Però unes cures que contemplen tota relació amb l’altre, i aquest altre pot ser no humà, i pot tractar-se de l’atmosfera, els rius, els boscos o els animals no humans. Amb aquesta mirada, l’ecofeminisme interpel·la els ecologismes per tal que les seves reivindicacions incorporin l’economia reproductiva, menys intensa en l’extracció de recursos i l’emissió de residus i molt més en línia amb els postulats del límits del planeta. A més de treballar per uns valors culturals que superin el capitalisme heteropatriarcal.

No ens serveixen de res uns ecologismes que no critiquin el sistema socioeconòmic actual. D’altra banda, l’ecofeminisme també apel·la al feminisme, perquè posi de manifest la dependència de la vida de la natura, que també ha estat invisibilitzada per la societat heteropatriarcal i de la qual en depenem totes. Així l’ecofeminisme uneix el verd i el lila, en la reivindicació d’una justícia socio-ambiental que atorgui també drets a la naturalesa.

Laura Calvet Mir, German Llarena del Castillo i grup d’Ecologia Política de Cal Temerari

Notícies relacionades