Xènia Amorós: “L’escola ha de ser una part de l’àgora social perquè és essencial per a la cohesió”

Fotos: Jordi Pascual

Avui dia parlar de la defensa de l’ensenyament públic a la ciutat ens porta indiscutiblement a les Associacions de Familiars d’Alumnes (AFA). Així ho va veure també Xènia Amorós, que actualment forma part de la junta de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC) mentre resta tant activa com pot a l’AFA de l’escola de La Floresta perquè és al barri, a l’espai de socialització i convivència més directe, on es manté el contacte amb la realitat. La presa de consciència sobre els reptes de l’ensenyament la va animar a ser a l’AFA, posteriorment a la Coordinadora d’AFAs –on ja no manté cap càrrec– i, finalment, a la FaPaC. Així la vaig conèixer jo, i suposo que tots els periodistes del poble: lluitant i explicant que l’ensenyament és molt més que el període lectiu dins d’un centre educatiu.

Però no es queda aquí, segurament l’activisme ja té això. Xènia és una habitual de La Floresta. Va ser present de forma tangencial a La Floresta Parla i ho és de forma activa al Consell de Barri, del qual n’ha vist la transformació fins esdevenir un òrgan participatiu de primer ordre capaç de prendre decisions col·lectives que cohesionen tota la comunitat. Participa al Bloc Florestà en la defensa de les persones encausades pel tall dels túnels de Vallvidrera durant la vaga del 8 de novembre –ella n’és una– i, quan l’agenda li ho permet –poques vegades–, se la pot veure compartint un beure amb amics i coneguts a la plaça de l’estació. I sí, treballa i té temps d’exercir de mare d’un nen i una nena. De fet, per a ella, la lluita a l’àmbit educatiu és una de les formes més fidels d’exercir la maternitat.

Crec que el primer cop que vaig saber de tu va ser a un Consell de Barri.

– Vaig ser la primera representant de la llavors AMPA. El Consell de Barri era com un elefant en una cristalleria. L’entrada d’entitats com l’AFA va suposar un canvi perquè anteriorment les associacions de veïns i propietaris tenien molt pes. De sobte apareixem nosaltres, amb una alta representativitat i una lògica molt més transversal. És el primer cop que es començava a tenir una mirada diferent. Abans s’asseien totes les entitats en una taula presidencial i la gent que anava es quedava com a públic.

Les AFA representen els familiars d’alumnes, amb una diversitat total. Com s’aconsegueix una representativitat real?

– S’escull una junta a la qual estatuts atorguen unes competències. Les dificultats de les AFA en la participació són les mateixes que les de qualsevol altra entitat. Si hi ha conflictes, acostumen a ser per algun error en la gestió d’alguns serveis, no per la vesant d’incidència política, una línia que hem treballat molt des que Maria Ferrer en va ser presidenta amb la voluntat de ser més visibles al barri. Ho hem aconseguit.

Sou més visibles superant els temes de l’escola.

– Clar, perquè tot l’entorn educa. L’experiència lectiva és només una part de la vida dels infants. L’AFA és l’engranatge que uneix la comunitat amb l’escola. Alhora, l’escola ha de ser una part important de l’àgora social perquè és essencial per a la cohesió.

A La Floresta ja hi ha un teixit social molt marcat, deu ser més fàcil que en altres barris.

– Depèn del model d’escola. Hi ha una tendència que busca l’arrelament al barri i una altra que és la tria per projecte més enllà de si el centre educatiu és al teu barri o no. L’escola de proximitat permet construir barri més enllà del temps lectiu.

Llavors, si una escola innova molt i fa un projecte molt atractiu, té més difícil ser una escola de barri.

– Per això vaig fer el salt a la Coordinadora d’AFA, perquè ja no només depèn d’una escola. Hi ha una visió municipal sobre com ha de ser l’elecció de centre. Si tenim una única zona escolar, afavorim la competició entre centres en funció del seu projecte. Si vinculem les zones al domicili, tindrem l’escola com un eix de cohesió del barri. La innovació no és un objectiu, és un mitjà, per tant, és positiva si és per a tothom.

Quin és l’objectiu?

– Tenir una escolaritat de qualitat per a tots els nens i les nenes que els permeti tenir una vida plena laboralment i socioafectiva. Si els projectes innovadors entren en competició entre ells, no es fa una distribució equitativa perquè tothom vol la millor escola per als seus fills i filles.

Zonificació, innovació... és l’etern debat de cada període de preinscripcions a Sant Cugat.

– Quan era a la Coordinadora d’AFA vam proposar una zonificació dinàmica que tingués en compte el lloc de residència. Sempre ens han dit que no és legal però mai hem vist la norma que no permet fer el canvi. Amb la renovació de la junta de la Coordinadora, l’Ajuntament ha tornat a intentar canviar el model. Van decidir que fos la comissió permanent i no el plenari del Consell Escolar Municipal (CEM) qui prengués la decisió; el que és molt poc transparent. Les AFA de les escoles públiques han aconseguit aturar-ho fins tenir un debat real sobre zonificació.

I a cada període de preinscripció també veiem que a la concertada li sobren places i a la pública li’n falten, el que ja no depèn de l’Ajuntament sinó del Departament.

– Per això vaig acceptar formar part d’una de les candidatures de la FaPaC. El nostre programa a les eleccions que es van fer al novembre parlava de la desplanificació sistemàtica que afavoreix el concert educatiu. Quan va néixer el sistema es deia que els concerts servirien per fer front a una demanda que el sistema públic no podia absorbir. El que era una cosa temporal mentre es consolidava el sistema públic ja s’ha allargat 40 anys! I el sistema públic es veu afectat perquè el 80% de les línies que s’han tancat en temps de crisi han estat a l’escola pública.

El cas de La Floresta...

– Es pot pensar que és un centre allunyat i no és pràctic portar-hi els nens però també hi ha escoles concertades allunyades que no han perdut ni una línia. El cas del Viaró és paradigmàtic perquè fa dos anys que no aconsegueix omplir les dues línies que té d’infantil però, igualment, les han renovat. Mentre el Viaró no omple tot i que molts dels seus alumnes són d’altres municipis, a La Floresta tenim infants que no es poden escolaritzar a l’escola del seu barri.

I Sant Cugat no n’és l’excepció, sembla.

– A Barcelona han sobrat 1.000 places a l’escola concertada i n’han faltat a la pública. Malgrat això, el nou govern de la Generalitat ha donat el vist i plau al decret del Consell de Ministres durant el 155 que renovava més de 1.000 concerts a infantil i secundària. Hi ha una oferta religiosa que no respon a la laïcització de la societat.

També tenim el sistema educatiu català en el punt de mira: que si adoctrinament, ús polític dels nens...

– Sempre ha estat arma llancívola i ho demostra que a cada canvi de govern hem tingut una nova llei d’educació. Així i tot, sóc crítica amb el model d’escola catalana perquè pot semblar que és un model únic però no és cert, hi ha moltes concertades que no fan immersió lingüística. A més, tots aquests centres es deuen als principis de les fundacions que els governen i, per tant, els seus mestres no tenen llibertat de càtedra.

Estàs a FaPaC, segueixes a l’AFA de La Floresta i, a més, treballes, ets mare i participes en altres espais. Com ho pots compaginar tot?

– El meu company em dona molt suport, sense ell seria impossible. A més, és qüestió de saber a què dediques el temps lliure. La participació social és una responsabilitat. Part de l’educació de la meva filla i el meu fill és això, tant o més que portar-los al cine. Si no puc ser amb ells perquè participo en alguna altra cosa, la vida és així i no gira al voltant de satisfer els desitjos individuals.

Recordo un moment en què estava cansada i vaig dir a casa que potser deixaria l’AFA. El meu fill gran em va dir: “No mami, jo no vull que ho deixis!” Potser perden una mica d’atenció directa de la seva mare però, alhora, entenen que és important seguir activa.

Consell de Barri, Bloc Florestà..., molts fronts oberts a banda de l’ensenyament.

– No tots amb la mateixa intensitat. Si vaig al Consell és perquè és un bon espai de debat i és responsabilitat dels veïns ser-hi.

I funcionant bé.

– I tant! Per exemple, estic molt satisfeta del Pacte de Convivència. Demostra que hem buscat les estratègies per resoldre els conflictes. Quan fem una reunió del Pacte significa que alguna cosa ha fallat en la convivència. D’acord, molt bé, ens asseiem, posem els “peròs” sobre la taula i dissenyem estratègies col·lectives per superar-ho. La meva prioritat, ni la de ningú amb fills, no és anar a fer una cervesa al bar.

Lògic.

– El mateix em passa amb el Bloc Florestà; aporto alguna coseta, com quan vam fer el dinar per recollir fons. No tinc una implicació frenètica i tampoc hi ha moltes hores a dedicar perquè tot depèn del procediment judicial obert. De tant en tant ens trobem per compartir preocupacions.

Que no se’ns oblidi cuidar-nos, malgrat l’anormalitat política.

– Repressió, diria jo, no té altre nom. La participació et fa resilient. Ho hem vist en casos de repressió molt més durs que el nostre, amb tortures pel mig. La lluita ajuda a ser més forta perquè et permet veure que hi ha un sistema que defineix les nostres vides.

Notícies relacionades