Xavi López: “La filosofia ens dona eines per identificar tot allò que ens ha allunyat de nosaltresˮ

Fotos: Aina Serra

El Xavi era el conserge del Joan Maragall quan jo n’era alumna, un d’aquells personatges que, per persistència atenta i silenciosa, calen a la vida dels habitants d’una escola. De l’escola als carrers, dels carrers als llibres, dels llibres a les classes, de les classes a una quotidianitat compartida.

Conserge, filòsof, escriptor, professor… les classes i els llibres del Xavi traspuen senzillesa. Cultivat al barri de la plaça d’en Coll, en voluntariats i en moviments socials, converteix allò considerat tècnic i intel·lectual en sentiments i accions del dia a dia, en la conversa de bar amb amistats i veïnatge del barri.

Diria que quotidianitzes teories abstractes.

– Potser sí. I és que la motivació final és viure. No podem viure només al món de les idees, cal passar a l’acció, i passar-hi de manera sentida, autèntica. I això té a veure amb fer palpable i vivible tot el que durant molt temps hem entès únicament com teories, com especulacions racionalistes.

Especulacions racionalistes?

– És la construcció d’estructures i ideals per explicar la realitat, però explicar-la només des de la raó, deixant fora l’emoció, la intuïció… moltes teories filosòfiques i científiques s’han construït des d’aquí. Per exemple, pel que fa a l’ètica, generem un seguit de decàlegs que ens indiquen què està bé i què no està bé, però difícilment incorporem la mirada emocional… com ens sentim fent el que fem?

Parem poc a pensar-hi.

– Sí, perquè incorporem l’ètica com a normativa, sense sentir-la com autèntica, llavors és quan la convertim en moral social, és quan creem i incorporem estructures que ens oprimeixen.

En el llibre La Insistencia repasses cent-cinquanta anys de pràctiques que tracten de trencar amb aquestes estructures.

– Sí, el llibre intenta plasmar quines han estat les idees vertebradores de l’anarquisme i l’autogestió observant-ne les pràctiques quotidianes. L’anarquisme, en ser una cultura de base, es propagava molt des de l’organització popular, des dels Ateneus, on obrers i obreres volien adquirir la cultura que la burgesia els negava, des de la consciència que només la pràctica, l’acció, els trauria de la misèria.

Quines accions o pràctiques destacaries?

– De tot. Pensa que propagar una cultura diferent a l’hegemònica passa per entrar en tots els àmbits de la vida: muntaven escoles, grups ecologistes i excursionistes, diaris, ateneus, sindicats… espais de socialització on posaven en pràctica una manera de fer comunal, més pròpia del camp, que els obrers i obreres de ciutat heretaven dels seus pares i avis. És coneixent totes aquestes experiències que detectes una filosofia compartida, que sorgeix de la pràctica i s’escapa completament d’ideals, de teories i de llibres.

I quin és l’impuls que mou l’acció anarquista amb poca o gens base teòrica compartida?

– Això és important. Hi ha un impuls que respon a una sensació d’injustícia. Vivim envoltats d’un maltracte quasi imperceptible però constant, des de les estructures familiars, socials o polítiques cap a nosaltres i de nosaltres cap a nosaltres mateixos. L’Estat, la família o l’escola ens imposen una ètica que no compartim, normes que interioritzem com a pròpies sense sentir-les. I quins bloquejos ens genera això, com a infants i com a adults!

Aquest impuls va molt més enllà de l’anarquisme, no?

– Penso que sí. Potser quan a l’epíleg del llibre La Insistencia en parlava, no era conscient de la transcendència que tenia això. Ha estat un procés en mi. Sí, és l’impuls de voler ser un mateix més enllà de qualsevol sistema de dominació.

Impuls de voler ser un mateix… hem arribat a la filosofia no racionalista que dèiem al principi?

– Sí! Que no és el mateix que la filosofia irracionalista. La raó humana és útil i necessària, però si l’usem de manera sacralitzada, absoluta i única, implica una desintegració de l'ésser humà, ens allunyem i oblidem d’una part igualment important de nosaltres mateixos: la sensibilitat, la intuïció, l’empatia… Al cap i a la fi, fins i tot el sistema científic més racionalista se sustenta en creences no demostrades. Per exemple, qui pot dir què és realment l’energia?

I com quotidianitzem aquesta filosofia, quina és l’acció?

– L’autoreflexió, l’autocrítica, l’autoindagació. Cultivar una actitud d’atenció constant al que fem i al que sentim. Com dèiem abans, les estructures i els sistemes de dominació, però també les nostres creences, ens divideixen entre allò que som, el que sentim, i allò que els altres volen que siguem, el que “toca ser”. L’actitud filosòfica ens dóna eines per identificar tot allò que ens ha allunyat de nosaltres mateixos, inclosos els nostres ideals. La filosofia és una pràctica.

Més concret?

– Imagina que organitzem un debat sobre justícia social, o una calçotada solidària, o una jornada feminista, i durant l’organització es ridiculitza alguna posició, es perpetuen rols de gènere o jerarquies no consensuades, s’invisibilitza qui prepara els àpats o no es tenen en compte els infants. No estem muntant un acte realment transformador. O pensa en una conversa qualsevol, moltes vegades no estem escoltant realment l’altre, sinó que estem esperant que acabi de parlar per imposar el nostre punt de vista. Així, no estem practicant relacions transformadores. Hi falta el més important, l’autoreflexió, per no replicar els rols de poder o les opressions que exerceix el sistema sobre nosaltres.

Autoreflexió, potser sona a acció light pels moviments anarquistes o socials...

– Molts moviments socials actuals consideren que centrar-se en un mateix és una idea burgesa. Però l’individu no és una idea burgesa, la burgesia el que va fer és absolutitzar l’individu: centrar-lo en el seu ego i les seves propietats. Això és neoliberalisme, i ens fa perdre el sentit de comunitat. L’individu, és molt més que això! Dins de l’anarquisme, per exemple, sí que hi havia consciència que calia cultivar la individualitat, i aquest matís no ha persistit gaire fins els moviments socials actuals. Això sovint els fa caure en la mateixa lògica burgesa, on mana la raó, on manen les estructures imposades per damunt del sentir.

Què entens tu per cultivar la individualitat?

– Comprendre que no som el centre del món, prendre consciència de la nostra fragilitat i, des d’aquí, detectar les estratègies que ha usat el sistema per normativitzar-nos i posar-nos al seu servei. Saber-nos-en desfer és revolucionari.

Portat a la inversa, què implica el fet de no prendre aquesta consciència?

– Si no fem aquest exercici personal reproduïm les normes del sistema contra els altres i contra nosaltres mateixes: ens jutgem, ens flagel·lem i ens maltractem. I això crea, en tots els àmbits de la vida, un clima de por subtil: por de trencar la norma, por de dir el que sentim, por de no ser reconeguts i acceptats. La por és la base psicològica del sistema, és el factor que fa que perpetuem una servitud voluntària. Cultivar la individualitat és deixar d’acceptar això, alliberar-se’n.

Seria una revolució íntima? On queda la revolució macro?

– Si tu te n’adones que tens les estructures de poder interioritzades generes empatia, perquè te n’adones que tothom té les estructures de poder interioritzades, aleshores deixes de jutjar, de flagel·lar i de maltractar els altres. Això, per si, s’escapa d’allò íntim i és transformador.

Val, hem transformat els veïns i veïnes. I els governs, les lleis, les empreses, els mercats…com els transformem?

– Costa indagar en allò que diem macro. És un àmbit on la cobdícia i la rapinya estan institucionalitzades. Allò “macro” no és una màquina que funciona sola, està feta de milions de petites decisions diàries i concretes. Sigui com sigui, si els moviments socials, que teòricament han de transformar allò macro, no donem més espais a aquesta autoindagació micro, a aquest autoalliberament, inevitablement reproduirem les estructures de poder que ens oprimeixen. Com volem organitzar-nos sòlidament per canviar-ho tot si no som capaços de portar a la realitat l’empatia i la comunitat?

Així, proposes una transformació íntima generalitzada?

– Una cosa així… S’ha fet molt camí eh, però, per exemple, el moviment pel clima, el que té de rerefons és una presa de consciència que natura i ésser humà no són coses diferents, és a dir, es comença a entendre que fer mal a la natura és fer-nos mal a nosaltres mateixos. Passa que sovint entenem “passar a l’acció” només com fer polítiques que redueixin l’impacte de l’humà sobre la natura, i la consciència col·lectiva profunda queda en segon terme. Però el que estem deixant en segon terme és la transformació real, perquè fem polítiques però no transformem consciències, i per tant, perpetuem el sistema.

Moviments antisistema que perpetuen el sistema. És dur de sentir.

– Sí, és que el sistema hegemònic es basa en racionalitzar totes les nostres accions col·lectives, convertir la vida en una tecnocràcia on governen els tècnics. Les capacitats humanes que es posen en valor per prendre decisions són la capacitat d’anàlisi, de mecanització, de geometrització… i perdem la sensibilitat, la fragilitat i darrera d’això, la creació de comunitat. Si els moviments socials es basen també només en la raó, perdran també aquesta creació de comunitat.

Abans parlàvem de l’impuls íntim. Existeix també un impuls comunitari?

– M’agrada recuperar un llibre de Kropotkin, L’ajuda mútua, que descriu els fenòmens d’ajuda mútua de la naturalesa. A la natura hi ha violència, sí, però les espècies que han sobreviscut i evolucionat ho han fet en base a les relacions d’ajuda mútua, i no pas en base a la llei del més fort. I això des dels invertebrats fins a les grans confederacions polítiques. L’ajuda mútua se sent, és natural, forma part de nosaltres, no l’hem de buscar, només l’hem de recuperar. Si la volem racionalitzar, la perdem. L’impuls comunitari, com l’impuls íntim que dèiem abans, ha de ser sentit.

Eduquem els infants ja amb aquesta vocació de tecnificació, no?

– Sí, tenim un exemple a mitjans del segle XIX en les primeres construccions d’escoles públiques a l’Estat espanyol. El ministre Madoz deia que calia posar els infants del camp a les escoles perquè entenguessin que els camps on fins ara havien jugat, ara eren propietat privada, estaven reixats i ja no s’hi podia jugar. Enreixant els camps estàvem enreixant els infants. I des d’aquí, un sistema que només se centra en la raó i aposta per la ultra especialització.

Tenim grans especialistes en el metacarpià dret!

– Sí, i està molt bé, però no en saben res, o molt poc, del fetge. És més, amb prou feina es parlen l’especialista del metacarpià dret amb el del fetge, perquè això ja requereix de capacitats socials i emocionals. Malgrat tots els avenços, hem parcialitzat el cos humà aplicant-li grandioses capacitats d’anàlisi i perdent la consciència d’unitat. Aquesta pèrdua de mirada global, la pots aplicar al cos, a la comunitat, a la ciutat…

De totes maneres, els moviments socials cada vegada incorporen més espais de cures…

– Sí, tot i que cal que aquests espais de cures incideixin en la seva motivació real, detectar i alliberar-nos de les estructures de poder interioritzades. Hem d’anar alerta en no banalitzar-ho i convertir-ho només en espais on seguir cultivant l’ego sense prou autoreflexió. Haurien de ser transversals, haurien de tenir presència en la manera de parlar-nos, d’organitzar-nos, de mirar i comprendre els altres… en els col·lectius, però també en les empreses i en la família.

Notícies relacionades