Publicitat

Veus després del confinament

Fotos: Jordi Pascual

Ja som en fase 3 i el diumenge 21 de juny s’esgota l’última pròrroga de l’estat d’alarma i, per tant, ens apropem a l’anomenada nova normalitat. Les fases de desescalada i les diferències entre regions sanitàries s’esborren, i l’Estat espanyol reobre fronteres internacionals per acollir l’arribada de turistes estrangers. El procés de confinament però, ha generat conseqüències greus per l’economia, una crisi de valors i en molts casos, un canvi de paradigma per a la vida quotidiana de les persones, fet que pot general malestar o una sensació de desconcert a l’hora d’assumir els avenços cap a aquesta recuperació de vells i nous costums.

Quin paper juguen les nostres emocions a l’hora d’encarar la nova normalitat?

Mercè Vidal, psicòloga dels serveis socials de l’Ajuntament, explica que el servei d’atenció psicològica s’ofereix tant per a professionals de l’atenció social primària com a individus i/o famílies que necessitin iniciar un procés de teràpia i treball sobre problemàtiques sorgides, que afecten la salut i benestar dels subjectes: “Les emocions han de sortir i expressar-les. Compartir el malestar és el primer pas que permet enfrontar-les per poder drenar i donar pas a una altra emoció. S’ha de poder parlar de la incertesa, de la por, la ràbia o el dolor, de les coses que ens preocupen perquè quan es parlen, perden intensitat.”

Vidal indica també que en el cas de professionals implicats en situacions de gran impacte i vulnerabilitat com han estat vivint els professionals sanitaris, serveis socials, cossos policials, no són immunes a les seqüeles psicològiques: “L’estrès que implica la sobre demanda assistencial, la falta de recursos materials, humans i la gravetat de la situació, pot provocar en un primer moment respostes d’estrès agut que poden afectar a diferents nivells, des del fisiològic, amb nàusees, fatiga, dolor de cap o taquicàrdies; l’emocional, amb ansietat, por, irritabilitat, tristesa i ansietat; també a nivell cognitiu, des de l’hipervigilància, la confusió o pensaments intrusius, així com a nivell comportamental, amb incapacitar per descansar, per menjar o tot el contrari, amb ingesta compulsiva i irritabilitat. Aquesta simptomatologia que en un primer moment pot ser normal, s’ha d’evitar que amb el temps es converteixi en respostes per estrès posttraumàtic. Per això és important que es puguin cuidar buscant espais de supervisió i/o de suport psicològic, activitat de lleure i altres.”

És el cas de Marina Escuer, de 23 anys i treballadora d’un hospital, que explica com va haver de gestionar per una banda que l’acomiadessin de la feina que realitzava com a monitora de menjador en una escola, i a la vegada, el sobtat augment d’hores per treballar a la part administrativa d’un hospital on ja estava contractada. La por i la font principal de la tensió que sentia passava, sobretot, pel fet de treballar en equip, atenent diverses persones i sense material de protecció suficient.

El dol i el retorn als vells costums

Escuer també explica que en relació amb el desconfinament i la tornada a la normalitat ha experimentat, sobretot, malestar: “Tot va massa ràpid i la gent no sembla ser conscient. Sembla normalitat, però no ho és.” A aquesta sensació de malestar, se li suma la tristesa i la ràbia, ja que durant aquest procés ha perdut un familiar: “Treballar en el sector sanitari va fer que acceptés ràpidament el que estava passant, però no va ser fins a la pèrdua del meu avi, que em va obligar a prendre encara més consciència de les conseqüències de la crisi. No podia veure el meu avi ni reunir-nos amb la família, però en canvi podíem sortir a fer esport i passejar”.

Vidal, per aquests casos de dol apunta: “Durant el confinament he aconsellat a les persones que han perdut un ésser estimat poder fer un acomiadament simbòlic a través d’accions concretes, com escriure una carta, gravar un vídeo o iniciar un treball intern que els hi pugui portar un sentiment de pau per poder tancar algun assumpte pendent. També he assessorat sobre la importància de comunicar-se amb les persones que estimen en recerca de suport i que evitin l’aïllament. Després de la crisi sanitària és important poder fer un ritual on la família i els amics es puguin reunir i acomiadar-se de la persona estimada. El dolor per la pèrdua d’una persona estimada ens fa transitar per la tristesa, per la buidor, és important poder plorar i poder recordar-lo amb amor i agraïment i no des de l’enfado la frustració i l’apego. El camí d’un dol sa és l’acceptació del mateix tot fent un treball d’elaboració. Transformar el dolor en coneixement i capacitació per l’individu. Aquest fet comportarà inevitablement maduresa.”

Temps de crisi: reconfigurar prioritats

En d’altres casos, el període de quarantena ha suposat canvis estructurals en la manera de treballar des de casa o fins i tot, no treballar: una aturada en sec de l’activitat o un canvi de paradigma en la manera com s’organitzava el temps.

Carlota Picanyol ha viscut el confinament amb la seva parella, en un pis de 40 metres quadrats i teletreballant com a professora de secundària. “Al principi vaig fantasiejar amb el fet que això pogués resultar la fi del capitalisme. Però citant una frase que vaig llegir, probablement a Twitter: la nova normalitat serà igual que el que teníem abans però amb mascareta.” Picanyol explica que el confinament estricte, el va agrair: “Vivim en una societat permanentment accelerada i poder frenar va ser un descans. Pel que fa a acceptar les mesures de seguretat ho vaig fer molt acríticament els primers dies. De fet, he sigut bastant rigorosa amb elles durant tot el confinament. Però amb el pas del temps, durant el confinament, m'he anat replantejant què suposaven aquestes mesures de control i quines implicacions tenia el control policial, la retallada de llibertats... Però al final quan et posen en un plat de la balança la vida dels altres…”

En el cas de la Susana Alonso, de 35 anys, explica que porta en Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) des de la declaració d’estat d’alarma i que ha viscut sola amb les seves dues gosses i una gata: “Pensava que em sentiria sola, però ho he portat molt millor del que m'esperava. Conec persones en la mateixa situació que jo que ho han portat bastant pitjor... En el meu cas crec que té més a veure amb el fet que ja de normal, m'adapto bastant bé a qualsevol canvi i sóc molt d'estar a casa.”

Vidal dóna resposta a aquestes emocions quan explica que poder desaccelerar ha permès retrobar-nos i gaudir de les petites coses que la vida ens porta: “Poder prioritzar coses que el dia a dia no valorem i que són importants, com una abraçada amb la gent que estimem, poder compartir estones amb la nostra família. També ens ha permès espais per la reflexió, poder reflexionar sobre les nostres pors i com les gestionem, sobre les nostres prioritats i les nostres relacions, com volem gaudir del nostre temps lliure.”

Laura, veïna de Sant Cugat, ho ha viscut en un pis compartit amb tres persones més, mentre teletreballadava, i profunditza en aquesta mateixa idea: “Al principi em vaig trobar amb preguntes com ara: què vull fer amb aquest temps, amb la meva vida?” Explica que en aquest primer moment de confinament va connectar amb emocions més properes a la tristesa i una sensació de crisi per veure’s obligada a reestructurar mentalment el seu temps, en com organitzar-se. “Després, en canvi, la sensació era d’haver trobat un tresor; la mateixa sensació d’incertesa es convertia en una brúixola, i des d'allà, començar a guiar-me per allò que necessito, començar a prendre decisions per tal d’organitzar el dia a dia”.

Alonso reforça aquesta idea: “En el meu cas he pogut veure clarament com feia temps que tenia el pilot automàtic posat i anava fent sense parar i sense qüestionar-me si realment volia fer el que feia o si era feliç. No m'havia adonat que vivia estressada i sobretot de les conseqüències tant mentals com físiques que això comporta. La veritat és que aquests mesos m'han servit per parar i ordenar el meu cap i per primer cop en molt temps sé que vull fer en un futur.”

Que es pugui anar a un bar, no vol dir que ara jo vulgui anar a un bar”

En aquest sentit, aquests darrers dies s’ha parlat molt de la síndrome de la cabana, que Vidal defineix com la por a sortir al carrer sense sentir-se’n una segura: “L’emoció a treballar és la por. El primer que ha de fer la persona que presenta aquest símptoma es reconèixer la por per confrontar-se a ella. Cada persona té el seu temps i hem de respectar-lo i no forçar per evitar l’estrès i la frustració que comportaria fer-lo sense sentir-se preparat”.

La síndrome de la cabana en aquest cas es posa en qüestió quan algunes de les testimonis expliquen que la seva por no passa tant pel contagi, sinó per la sensació de rebre informacions i estímuls contradictoris.

Escuer explica que una de les coses que trobarà a faltar més d’aquells primers moments de confinament són els carrers i carreteres sense cotxes, “anar a treballar a l’hospital era qüestió de quinze minuts i em fa por que es tornin a produir retencions de més d’una hora, és a dir, perdre temps i qualitat de vida”. Insisteix també en el fet de no arribar a comprendre com s’ha gestionat el retorn a certes activitats, però la salut i la vida han quedat relegades.

Picanyol, per la seva banda, apunta: “Ja amb la desescalada veus que es tornen a reproduir els vells patrons, tant a nivell individual com col·lectiu, i sé que no s'hauria de romantitzar una situació així, on estan morint milers de persones, però esperava que en poguéssim treure alguna cosa de bo.”

Alonso reflexiona sobre la contradicció amb què es va trobar en el moment que es va anunciar que es podia sortir a passejar i fer esport: “Volia poder sortir, però m'havia acostumat al silenci dels carrers buits i el primer que vaig pensar va ser l'aglomeració de gent que sortiríem a les 20h a passejar…” Malgrat tot, celebra el fet de ser cada cop una mica més a prop d’una normalitat.

Laura explica que tot i poder-ho fer, ella ha sortit poc: “Que es pugui sortir al carrer no vol dir que s’hagi de sortir; que jo vulgui sortir. Que es pugui anar a un bar, no vol dir que jo ara vulgui anar a un bar.” I Picanyol suma: “El que em costa més d’entendre i justificar políticament és això, que durant la desescalada puguis anar a un bar però no al parc.”

Aquest pot ser un altre tipus de dol a escala col·lectiva o personal, a l’hora d’encarar certes coses que teníem i que potser no tornarem a tenir. O bé per descobrir, justament, que ja no les volem. Respecte a aquesta qüestió, Vidal reflexiona: “Espero que els governs aprenguin de tot el que ens ha passat, perquè entre tots puguem fer un planeta sostenible i adequat a les reals necessitats actuals: l’economia, la justícia, la vida quotidiana i altres elements que ens envoltaven cada dia i que s’hauran de replantejar i reinventar, per adaptar-los a les noves necessitats. La pandèmia ens ha deixat una situació econòmica molt fràgil, molta gent sense feina... Aquesta incertesa serà difícil de gestionar i necessitarem d’un compromís dels nostres governants.”

Posar la vida al centre

Durant aquest període s’ha parlat extensament sobre com la crisi ens afecta i afectarà en l’àmbit econòmic, ha assenyalat de manera rotunda les desigualtats socials i ha fet evident els costos de les retallades en sanitat i serveis socials dels darrers temps. El cost emocional i les conseqüències a llarg termini, queden per determinar. Els serveis socials i l’atenció psicològica són elements per garantir la salut i qualitat de vida de les persones. Mercè Vidal assegura que estar en contacte amb les emocions, identificar-les i posar-se a treballar en aquestes és fonamental per poder saber allò que és bo per nosaltres. I conclou “Seria important que aprofitem  les experiències que hem viscut com una oportunitat de creixement, tot el patiment pot ser un estímul per un procés de maduració personal i també com a societat.”

Notícies relacionades