La UNIPAU ens acosta mitjançant l’economia a una societat més feminitzada

Arcadi Oliveres i Yayo Herrero. Fotografia: Anna Poquet

Crònica de l'Anna Poquet i el Xavier Boix

Arcadi Oliveres, president de la Universitat de la Pau, inaugura el 13è seminari d’hivern relacionat amb  el futur de l’economia des d’una perspectiva feminista, amb una cita que assegura que l’ha marcat al llarg dels anys i és que “l’economia ha de servir per cobrir necessitats humanes”. Durant el cap de setmana s’han realitzat diferents seminaris per tal de reflexionar sobre si realment l’economia serveix a les persones.

En el primer seminari, Yayo Herrero, enginyera agrícola i membre d’Ecologistes en Acció ha parlat de propostes ecofeministes per un món just i sostenible, situant la persona al centre de l’economia. Yayo fa referència a l’ecofeminisme des d’un punt de vista constructivista, que significa que les dones són més properes a les lluites per la sostenibilitat de la vida, sense que això signifiqui que els homes no estiguin capacitats per fer-ho.

Aquest moviment social sorgit als anys 70 és essencial en la situació de “guerra contra la vida” en la que ens trobem actualment, per la situació de risc i deteriorament de la vida humana, les desigualtats que existeixen a nivell de gènere, laboral, etc. i la urgència per tal de frenar aquest deteriorament que porta a un col·lapse econòmic.  

Yayo afirma que “el model actual de producció d’aliments es petrodependent” i és que l’any 2006 s’assolia el cim del petroli convencional, ja que, per cada barril de petroli que s’extreu en qualsevol lloc del món, no es troba cap reserva per tal de poder-lo substituir. Tot i així, cada aliment que arriba a la taula de qualsevol persona de l’estat espanyol, ha recorregut prèviament una mitjana de 5 600km.

Un altre exemple de crisi ecològica és el canvi climàtic, on Yayo ha explicat que, al cremar combustible que emet gasos d’efecte hivernacle, el petroli i el gas natural han fet variar la composició de l’atmosfera i per tant la temperatura global. Uns fets que la comunitat científica ja venia alertant des de feia temps i que fins que no han estat evidents i difícils de controlar, no s’ha actuat al respecte.

També s’ha parlat de “l’empremta ecològica”, un indicador que ens mostra les desigualtats que existeixen entre països pel que fa al consum o sobreconsum. Respecte l’estat espanyol, per exemple, si totes les persones del planeta visquessin com la mitjana d’un espanyol, es necessitarien entre 3 i 4 planetes. Aquest fet comporta la urgència de frenar el deteriorament de l’economia que porta directament al col·lapse ecològic. 

Un altre punt a destacar és la ciència econòmica, que sorgeix amb l’escola dels fisiòcrates i que consisteix en produir segons allò que la naturalesa era capaç de regenerar amb l’ajuda del ser humà, quelcom que per molt evident que sembli, actualment no es té en compte.

En definitiva, Yayo ha posat sobre la taula la situació i problema cultural actual i ha portat a terme vàries propostes per tal de viure en un món just i sostenible en el que no es consumeixi més del que es pot i amb la necessitat de reorganitzar el repartiment del treball i la redistribució de la riquesa.

L’endemà al matí, Mayo Fuster, investigadora sobre internet i política, del centre Berkman, Universitat de Harvard, parlà sobre “concepcions i pràctiques emergents d’economia col·laborativa, innovació social i producció pro-comú des de les mirades feministes”. En aquest sentit donà a conèixer diferents experiències d’economia del procomú o col·laborativa que apareix abans que internet. Entre les teòriques d’aquesta economia hi ha Elinor Östrom, guanyadora del premi Nobel el 2001, demostrant que era més eficient gestionar de forma procomunal

Un dels elements, que destaca com a importants en aquest cultura d’allò comú és la comunitat hacker, que es diverteix fent programari i que el pot fer servir tothom ja que pot ser intercanviat de forma lliure – els exemples d’Ubuntu, Debian, Slackware, etc. –. Segons Fuster , en aquests casos, “quanta més gent hi  contribueix més ric és, en tots els servidors que dominen els programaris el software dominant és lliure, perquè és més eficient”.  Microsoft i Bill Gates però van considerar una oportunitat de negoci el programari, expandint així la lògica del capital al coneixement. Aquesta lògica es dona en altres àmbits de coneixement com el farmacèutic.

El 2001, seguint amb les referències a l’economia col·laborativa de Fuster, s’expandeix el model a la Wikipedia, un concepte disruptiu que funciona, “als economistes els costava entendre que la gent sense guanyar diners els pogués interessar participar en aquest projecte i una de les que destaca és perquè s’ho passen bé”, afirma la investigadora. Segons Mayo Fuster el perfil de la persona que hi participa és de gent més prosocial. Pel que fa a Catalunya hi ha un projecte molt important que és Guifi·net, una comunitat wireless, una xarxa d’accés a internet que va començar als Pirineus, on Telefònica no volia desenvolupar xarxa, ni el mercat ni les administracions cobrien aquesta demanda i la gent es va organitzar i és avui la xarxa més gran del món d’accés a wi-fi.

Però n’hi ha altres de projectes col·laboratius com la compartició de material escolar, la wikiHow – per aprendre a fer coses –, Ushahidi, mapes col·laboratius del frau electoral que va començar a Kènia i que també ajuda a mapejar en moments de catàstrofes naturals. Altres projectes són el Parkinghood, per compartir places d’aparcament entre particulars. Mayo Fuster va ressaltar el projecte de desenvolupament Open source ecology que promou el creixement de la nova economia i que optimitza la producció i la distribució. El procomú tradicional però, tal com apunta Mayo Fuster, és el de la gestió de l’aigua, dels fems o dels recursos pesquers, models de gestió precapitalistes i preinternet.

Entre les característiques d’aquest model econòmic hi trobem la producció col·laborativa, les relacions entre iguals no alienants, la propietat col·lectiva i l’accés obert i de caràcter públic i el poder per exercir representació o decisió i no per exercir-lo sobre la resta. Quan enfrontem aquest model al model capitalista “hi ha una guerra entre el copyright i el copyleft, l’expansió lògica capitalista als recursos immaterials”.

La producció procomú s’està expandint, arribant fins i tot a la moneda però també a la ciència amb les anomenades llicències “open acces” o també a la gestió dels espais públics de forma col·laborativa. I comencen a existir importants centralitats, “clústers”, de relació entre models col·laboratius, en els que els dominis empresarials estan a la perifèria relacional i les llicències institucionals són enllaços de referència. En aquest sentit, Fuster apunta que Catalunya és un referent mundial del model productiu procomú i té referents en altres països. “De les 10 experiències amb més referències europees 3 són d’aquí”, descobreix.

Què qüestiona aquesta economia com a valor? Consideren valor la creació de comunitat, l’assoliment d’objectius, el recurs generat, el valor reputacional i el valor derivatiu – en quina mesura generes un recurs que genera un altre recurs –. Les amenaces a aquest model econòmic venen de la “hibridificació” perquè apareixen altres models que només prenen d’aquest una part, com ara la producció col·laborativa, l’accés obert però no el control obert dels mitjans de producció, per exemple. Són casos com el d’Úber, Facebook o Flickr. Són projectes que utilitzen campanyes, diu Fuster, com aquesta: “Change the world making a lot of Money”.

La lectura feminista de la producció procomú és la que entén aquesta com un equilibri entre producció i reproducció, que posa al centre la vida i no reprodueix sistemes de dominació de gènere. El procomú digital reformula les relacions home – dona, però les dades són negatives: només un 1,5% de dones son programadores lliures contra un 30% al mercat privatiu, pel que hi ha un gap de gènere i un 12 – 13% de wikipedistes són dones, malgrat en els darrers 3 anys s’han esforçat en que sigui una prioritat. Però qui utilitza la Wikipèdia? La distribució és més paritària. Les conclusions donades per Fuentes són que “les dones tenen menys temps lliure, que les comunitats de programari són les primeres en aparèixer i aquesta cultura és encara massa masclista”.

Posteriorment a Mayo Fuster, va ser el torn de l’economista i professora de la UB, Cristina Carrasco, que va dissertar sobre l’economia feminista com a proposta teòrica i política. La seva primera afirmació és la “(in)sostenibilitat de la vida” basada en sis baules: els recursos naturals i l’energia – desenvolupada per Yayo Herrero el primer dia, l’economia de la cura, les comunitats, l’estat, l’economia de mercat capitalista i el “núvol”.

Pel que fa a l’economia de la cura, Carrasco recorda que “darrere de cada generació hi ha una feina duríssima de milers de dones en la cura de la gent que mai s’ha considerat economia”. El 80% de la cura a la salut es fa a casa, no a les institucions i les dones no poden sortir en les mateixes condicions al mercat laboral perquè han de funcionar les cures. Quan es parla de polítiques d’igualtat es planteja en termes d’assimilació d’aquestes als homes – quantes directives, diputades, etc. – no de quants homes tenen cura dels malalts de casa o quants fan tasques de la llar.

Economistes com Adam Smith, Ricardo o Marx ja parlaven de la necessitat de tenir en compte les polítiques de reproducció de la societat, la seva població, els seus bens, per fer sostenible el món. Però mai van tenir en compte el treball domèstic. Carrasco introdueix la importància d’aquest debat però també “de fer-ho d’una altra forma, no de reproduir el sistema capitalista que té com a objectiu l’acumulació del capital privat, sinó d’incorporar debats de quin tipus de vida sostenim i en quines condicions ho fem, debats com el de les necessitats bàsiques, oberts només per economistes dones com malgrat només algunes economistes han incorporat la perspectiva del treball domèstic en aquest debat”.

Les cures s’adrecen a cuidar la vida en la part biològica i mental perquè som vulnerables. I mai ha estat una qüestió de responsabilitat social. És un fet de tensió que es deixa per les dones, malgrat ser d’un nivell macro, perquè permet reproduir la societat, el capitalisme, una tensió entre gèneres i una tensió íntima a les dones que passen d’un àmbit laboral a una àmbit com aquest amb regles diferents. Segons Carrasco, “en els 70 vam plantejar el tema de la pedagogia als homes de l’ensenyament de les tasques domèstiques malament perquè un problema social no es resol de forma individual”.

Segons Carrasco, la relació entre l’economia ecològica, que s’ha dedicat a la producció per el mercat, i la feminista, dedicada a l’economia de la cura, cal que s’entrellacin. “Hi ha un sector de l’ecologisme que diu que primer és el planeta però pot ser sostenible i desigual, les desigualtats s’han de resoldre des de l’inici” afirma la professora d’economia. També fa un esment de l’economia social i solidària doncs, per ella, respon a la pregunta del què anem a produir i com ho produirem amb més experiència que teoria, sense resoldre encara la problemàtica de l’economia de la cura.

Però és fàcil resoldre política i gestió del temps? “No ho és”, segons Carrasco, perquè la noció que tenim del temps és molt quantitativa, per l’entrada de la industrialització que disciplina els obrers. El temps és diner, “el tiempo es oro, niñas no pierdan el tiempo”, recorda Carrasco. El temps productiu ho envaeix tot. La resta dels temps perden valor, es regeixen pels temps mesurats en hores i les dones reivindiquen el temps propi, prendre decisions per a elles mateixes, la lluita per prioritzar les necessitats de les persones que importen i no a les exigències del capital. “Com organitzem els temps de producció en les noves organitzacions per poder dedicar més temps a viure la cura, significa una altra forma de consum, també comportarà  un consum alternatiu”, considera Carrasco.

Quan a les comunitats, aquestes han anat canviant durant la història, siguin físiques o no, però es requereix de la participació social. Fins a les comunitats les baules sempre han existit abans de l’economia de mercat. És més, si desapareixen les tres darreres es tornaria al sistema agrícola però si desapareguessin les que s’han desenvolupat fins aquí s’esfondraria tot. Les dues següents són la “part iceberg de l’economia” i totes estan travessades per relacions capitalistes de desigualtat i patriarcals i també d’ètnia.

Les dues darreres baules són l’Estat, que aparegué fa 5 segles i que dona serveis públics o no i que és necessari per a l’aparició del sistema capitalista. Regula i juga un paper repressiu. “Sinó perquè s’aguantaven les condicions de treball al s.XVIII a Anglaterra o els abusos i retallades avui? L’estat prefereix legitimar-se”, diu Carrasco.

I com a cinquena baula de la piràmide hi situa l’economia de mercat capitalista, l’economia real on només compta el PIB que compta únicament el que es produeix i el que produeix l’Estat. Només compten els fluxos monetaris. El que converteix les societats de mercat en capitalistes és que és impossible avui satisfer les nostres necessitats sense anar al mercat i requerim d’un salari. “El mercat es regeix pel màxim benefici, el propi capitalisme té una eina pròpia que és la por”, afegeix Carrasco, “avui la precarització és brutal”. La insostenibilitat prové doncs de les dues baules de dalt que provenen del creixement i que a mesura que segueixen creixent caven la seva pròpia tomba.

Segons Carrasco, el PIB es podria acceptar com a instrument de mesurament d’una part de la producció que passa pel mercat tenint en compte que per fer-ho destrueixes. El problema arriba quan “enlloc de considerar-lo com a informatiu ho consideres com a normatiu i en aquell moment el creixement passa a ser bo, estem sortint de la crisi perquè el PIB ha pujat un 2%, quan l’atur és el mateix, perquè no és un indicador de benestar sinó de producció”. Segons tots els estudis, es demostra, segons Carrasco, que a mesura que augmenta la renda augmenta la felicitat però arriba un moment en que quan la gent té els mitjans necessaris ja no incrementa més aquesta per molt que pugi el PIB.

La darrera baula seria el “núvol”. Un núvol que, segons Carrasco, seria un mercat financer que ja sabem què ha fet i en que ha repercutit. 

Notícies relacionades