D'un món hegemònic a un multipolar

Fotos: Jordi Pascual

Ha sigut impossible complir els temps preestablerts per al matí de dilluns a la UNIPAU. Les dues primeres conferències tractaven temes molt amplis i que, a més, generaven debat. Totes dues reflexionaven al voltant del canvi de força al món. Començava a dos quarts de 10 la conferència “Xina i Rússia a l'ordre mundial emergent” a càrrec de Sean Golden, director del Centre d'Estudis i Recerca sobre l'Àsia Oriental de la UAB, continuada per “EUA i el món àrab, nous equilibris de poder” a càrrec d'Antoni Segura, catedràtic d'Història Contemporània i director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB. Tancava el matí una conferència menys teòrica a càrrec de Claudio Yoldi, professor de la Facultat de Dret de la UG, sobre el joc com a element d'aprenentatge.

La Xina emergent

El matí començava deixant clar que ja no vivim a un món hegemònic d'Estats Units. El pes econòmic i poblacional s'ha desplaçat a l'Àsia. Actualment Xina concentra la major part de la població mundial i es disputa amb els Estats Units ser el centre econòmic més important del món. D'altra banda, Rússia no recupera la força que va tenir com a part de la URSS, però esdevé un actor poderós sobre Europa en el canvi de forces gradual. Això és la resposta, segons Golden, a 25 anys de maltractament occidental a Rússia i s'exemplifica amb que l'OTAN torna a situar tancs a les fronteres orientals d'Europa.

En qualsevol cas, aquest creixement econòmic i industrial d'Àsia no es tracta d'emergir, sinó de reemergir ja que dels darrers 2000 anys Xina i Índia han sigut les principals potències mundials durant 1500. Els 500 anys de predomini occidental han coincidit amb els imperis colonials i la creació dels estats-nació amb democràcies liberals. Això, però, és l'excepció històrica, recordava el ponent. A més, tot i haver abandonat formalment el colonialisme, el primer món encara es comporta com un imperi colonial en tant que extreu matèries primes de la perifèria i la semi-perifèria per revendre productes amb un alt valor afegit.

Sean partia de la idea que un estat-nació no pot resistir les pressions del sistema econòmic mundial, com s'ha evidenciat a Grècia, i, per això, es creen estructures supranacionals. Justament, aquesta és l'estratègia que segueix la Xina a dia d'avui. D'una banda, és la impulsora de l'Organització de Cooperació de Shangai com a contrapès a l'OTAN que vol agafar Europa deixant de banda Estats Units. D'altra, impulsa l'Asian Infraestructure Investiment Bank, una mena de contra FMI que a dia d'avui ja exclou Estats Units i arriba a països asiàtics, europeus, Brasil, Sud-Àfrica i Oceania.

En la seva voluntat transformadora d'Euràsia, Xina té dos grans rutes comercials que l'ajudarien a arribar a Europa. D'una banda, la terrestre que creuaria l'Àsia pel centre i entraria a Europa per Moscou. D'altra, la marítima per l'Índic i amb entrada al Mediterrani on ja ha comprat part dels ports de Barcelona i Venècia i està en vies d'adquirir part del Pireu. Això, unit a un intent de creació d'una unió econòmica a l'Àsia central, comparable amb la UE, evidencien el poder que ha recuperat Xina.

Estats Units als països àrabs

Tot i que a l'Àfrica hi ha presència de Xina, el nord continua precisant d'una anàlisi principalment occidental amb Estats Units com a element principal. Tots els països àrabs (Àfrica del nord i al voltant de la península aràbiga) tenen una història estretament vinculada a les decisions nord-americanes sobre els seus territoris. Això és el que explicava el segon ponent, Antoni Segura.

A finals i acabada la II Guerra Mundial, Estats Units era vista com una potència anticolonial i demòcrata que va ajudar el 1943 (amb Roosvelt) a portar la independència al Marroc. Abans hi havia hagut la fundació dels Germans Musulmans el 1928, la independència d'Iraq el 1930 i la creació d'Aràbia Saudita el 1932. Líbia aconsegueix la independència el 1951. El 1945 Estats Units pacta amb Aràbia Saudita a canvi de petroli i tanca aliances amb Tunísia i Marroc.

La situació més o menys còmoda per a Estats Units es va trencar, segons explica Segura, amb la declaració d'independència d'Israel. La segona meitat de la dècada dels quaranta i posteriorment amb la Guerra Freda, Estats Units cau en desgràcia al món àrab. Alguns països com Egipte i Síria cauen a l'àrea d'influència soviètica i Estats Units vol fer fora a la URSS amb interès d'apoderar-se del petroli.

Posteriorment, el 1979 arriba la revolució a Iran que es desvincula de les dues grans potències. El 1980 aquest mateix país sofreix dues guerres pròximes. Una a l'Afganistan amb el suport de l'exèrcit estatunidenc contra l'Exècit Roig. A aquesta Estats Units i els aliats van crear Al Qaida com a forma de reclutament contra els soviètics que després se'ls va girar en contra. L'altra guerra la viu el propi Iran contra l'Iraq.

Els atemptats al Líban el 1983, la invasió de Kuwait per part d'Iraq i amb l'ajuda d'Estats Units a canvi d'una mediació al conflicte palestinoisraelià el 1990 i els primers atemptats d'Al Qaida entre el 1993 i el 2000 són els punts claus al món àrab mentre la URSS acaba de desaparèixer. Amb Bill Clinton apareixen estats fallits com Somàlia o els Balcans. Hi ha la intervenció a Kosovo i una neteja ètnica a la zona.

L'11S marca un punt d'inflexió en la política com a resposta al suport d'Estats Units a règims contra Al Qaida. La resposta de Bush fill és la invasió d'Afganistan i Iraq amb la destrucció de l'Estat i el socialisme àrab de l'Iraq. Tot això arrel del trio de les Açores, Bush, Blair i Aznar, amb el consentiment de Barrosso.

Les primaveres àrabs semblaven un trencament de tot això però únicament van tiomfar a Tunísia i amb un paquet de reformes a Marroc. A Síria la protesta ha acabat esdevenint una guerra civil i Egipte, després d'un colp d'estat contra els Germans Musulmans, ha entrat en un règim com el de Mubarak però sense el dictador. L'esclat de l'Estat Islàmic a Síria i Iraq dificulten encara més aquest escenari amb Estats Units present però amb tecnologia més sofisticada com els drons, uns aparells que, al parer de Segura, despersonalitzen la mort.

Joc, aprenentatge i hegemonia

La darrera de les conferències de matí era bastant menys històrica tot i que al darrere també tenia aquest component. Claudio Yoldi explica el projecte que la UG té sobre el joc. La universitat ha creat una ludoteca que serveix com a estímul i aprenentatge per a alumnes, professors i altres treballadors. Explica el joc, ja sigui de taula o digital, com un artefacte cultural que pot tenir la mateixa valoració que un llibre i, al mateix temps que pot ser transmissor d'hegemonia, pot fomentar la reflexió i el debat. Explica el cas de Call of Duty o Civilización, dos jocs amb una visió gairebé imperialista que justifiquen les intervencions, per exemple.

Els jocs, però, tenen la capacitat de poder reviure moments històrics i de prendre decisions com si el jugador fos protagonista d'un fet. Això permet posar-se en pell d'un altra persona amb ideologia i pensament diferent al del jugador, per exemple. Això, segons Yoldi, és una forma d'aprenentatge com a persones i de coneixements històrics, en el cas dels jocs que ell explicava que tots giraven al voltant de la història, la seva especialitat. Aquesta forma d'aprenentatge també depèn de l'actitud del jugador que pot voler aprendre o únicament passar l'estona. Explica que tot plegat genera un debat intern als centres educatius.

Notícies relacionades