Taula de l’Aigua de Terrassa: “La societat civil de Sant Cugat s’ha d’organitzar per la municipalització”

Fotos: Jordi Pascual i Malarrassa

A l’abril del 1974, a les darreries del franquisme, l’Ajuntament de Sant Cugat va adjudicar a Saur (Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales SA) la gestió de l’aigua al municipi. Com era habitual en la dictadura, es tractava d’un contracte llarg, de 45 anys, que lligava de mans i mànigues l’administració perquè davant un possible nou concurs –fos quin fos el règim polític– l’adjudicatària tingués tot l’avantatge després d’haver patrimonialitzat el servei durant tant de temps. D’aquest sistema de poder franquista porta gairebé mig segle beneficiant-se Sorea, empresa hereva de Saur i part del grup Agbar, que, al mateix temps, forma part de Suez, una de les principals multinacionals pel que a gestió de l’aigua es tracta. Això, però, podria acabar l’any vinent.

Al juliol del 2015 el Ple municipal va aprovar estudiar la possible remunicipalització del servei d’abastament de tot el municipi tenint en compte que al 2019 venç el contracte amb Sorea. Des de llavors, els passos han sigut lents, amb una comissió de treball criticada per la seva inoperància, campanyes a l’oposició, encàrrecs a l’Àrea Metropolitana i una auditoria tècnica i de gestió dels darrers 45 anys encara no presentada. Mentre l’administració avança lentament, els partidaris de la municipalització s’emmirallen en municipis en què el procés avança a marxes forçades, com Terrassa, on el Ple de març va aprovar la creació de l’empresa pública que s’encarregarà de la gestió del servei a partir del desembre.

Allà, però, la pulsió per una gestió municipal de l’aigua va néixer molt abans, al 2013, quan en el marc de diversos debats ciutadans va acabar creant-se la Taula de l’Aigua, un col·lectiu que, mirant el venciment del contracte amb la Mina (també del grup Agbar amb 3 dels 9 consellers així com el seu president provinents del grup), va decidir posar sobre la taula la reivindicació. En el seu cas el contracte encara era més llarg (75 anys) i clavava les arrels en la postguerra. La feina de l’entitat va aconseguir introduir la reclamació en les formacions polítiques –primer les més esquerranes i després en la resta– i, encara que els partits de dreta encara no ho veuen del tot clar, la determinació del consistori egarenc és inequívoca. Avui dia està en marxa la darrera pròrroga abans de la municipalització definitiva mentre l’empresa té diversos litigis oberts als jutjats.

Si l’Ajuntament de Terrassa va fer un gir, explica Emili Díaz, membre de la Taula, és perquè l’entitat, desvinculada dels partits, porta anys fent una tasca d’informació, pedagogia i recollida de signatures, entre d’altres. D’ella és el mèrit d’haver mobilitzat 5.000 persones al març del 2017 amb un clam comarcal per la gestió pública d’aquest dret bàsic. La marxa va reforçar el caràcter social de la crida i va ser, potser, el punt d’inflexió més important. El consens social va fer que Jordi Ballart, alcalde egarenc fins al novembre passat, es posicionés a favor de la municipalització i donés a conèixer les pressions rebudes. A poc a poc va arrastrar la resta del grup socialista i el que era un clam del carrer va entrar a l’administració amb la constitució d’una comissió tecnicopolítica.

“L’Ajuntament es va trobar un grup de ciutadans no vinculat a cap força política que lluitava conjuntament per una cosa que és del poble”, destaca Santi Aragonés, company de Díaz a la Taula. Aquest grup va començar posant el debat al carrer visitant mercats, fent parades... per explicar que amb una gestió municipal es podria ser més eficient amb una aigua de millor qualitat per al consum i permetent reinvertir el que ara eren beneficis per a la Mina. Critiquen, en base als informes del comissionat de l’aigua del consistori egarenc, que l’empresa havia eludit fer moltes inversions: “Durant 60 anys no hi va haver cap control”.

“L’Ajuntament de Sant Cugat és de color convergent i amb caràcter conservador, per tant, poc esforç farà perquè això canviï”, prossegueix Díaz, “la societat civil de Sant Cugat s’ha d’organitzar per la municipalització de l’aigua”. La clau, diu, és donar informació perquè així molta gent, “sigui del color que sigui”, prengui consciència. Però, per fer-ho, cal desvincular la reivindicació dels partits polítics perquè hi hagi debat social de manera paral·lela a la disputa política que es dóna en el marc de l’Ajuntament.

Sobre la possibilitat de fer una consulta sobre la municipalització, que no s’ha arribat a concretar tot i que la CUP-PC va proposar-ho com a una de les sortides, els integrants de la Taula de l’Aigua de Terrassa no ho veuen gens clar. “En un principi érem partidaris d’una consulta però ara considerem que és rentar-se les mans”, explica Joan Cano, membre de l’entitat, “l’aigua és un dret humà, no es pot plantejar en una consulta”. Recorda, a més, que la fundació de la Mina ha donat molts diners a clubs i entitats “per tenir-los contents”, passant, assegura, de 60.000 euros d’inversió anual a 200.000 en ple debat sobre la municipalització. Els cupaires santcugatencs han preguntat diversos cops en sessió plenària quants patrocinis d’actes en què participa l’Ajuntament ha fet Sorea però el govern mai n’ha donat resposta.

Beure de l’experiència d’altres municipis

Si Sant Cugat pren el camí de la remunicipalització, ja té experiències reeixides com a referents. També ho va fer Terrassa, que es va interessar pel procés de municipalització de Valladolid. “Sant Cugat hauria de fer alguna cosa similar i ja no cal anar a Valladolid!”, apunta Cano, que anima als grups polítics santcugatencs a contactar amb l’Ajuntament de Terrassa per saber els detalls del procés. “Veuran que hi ha resistència de les empreses però no per la importància de Sant Cugat ni de Terrassa, sinó perquè es trenquen motlles i es fixen precedents”, prossegueix, posant en valor també el naixement de l’Associació Catalana de Municipis i Entitats per la Gestió Pública de l’Aigua en què hi participa Barcelona, Badalona, Cerdanyola, el Prat, Sabadell, Santa Coloma i Terrassa.

D’una banda, adverteixen de la força de les empreses, que molts cops tenen tant negoci en l’abastament com en les inversions que atorguen a companyies del seu mateix grup. D’altra, asseguren que, més que informes, cal determinació política: “A Terrassa s’han demanat molts informes, però molts cops eren per complir l’expedient i de vegades els feien empreses que havien treballat per a Agbar”. El treball tècnic i del comissionat de l’aigua són essencials per evitar errors als quals la concessionària es pugui agafar per intentar aturar la municipalització per la via judicial.

La darrera reivindicació clau de la Taula, i actual cavall de batalla, és que la nova gestió no reprodueixi les pràctiques del món privat ni serveixi per crear una empresa pública poc transparent on aparcar polítics i càrrecs de confiança quan cauen en desgràcia. És per això que demanen la constitució d’un Observatori ciutadà que hauria de tenir participació en la nova empresa amb dos seients al consell d’administració, on també volen que hi hagi un representant dels treballadors. Aquí està, segons Cano, la clau de la participació ciutadana: “No es tracta de deixar que votem una part dels pressupostos i tots tant contents; volem decidir sobre allò que afecta a les nostres vides”.

Un procés judicial paral·lel

Mentre el camí polític és clar, Terrassa també s’ha d’encarregar de la judicialització de la decisió. La Mina no ha dubtat a presentar recursos davant diverses de les decisions preses per l’Ajuntament així com fer informes propis que desmenteixen totalment la versió institucional. Per exemple, mentre el comissionat de l’aigua diu que a tot estirar el consistori egarenc haurà de pagar uns dos milions d’euros per la municipalització, l’empresa assegura que en serien 60. Tot plegat fa que el debat polític sigui complex i totalment condicionat a decisions judicials que encara estan per venir.

Notícies relacionades