Dr. Serrahima, Grup Catalònia: “Tenim un model d’atenció a la discapacitat obert, actiu i personalitzat”

El Dr. Serrahima amb usuaris del centre Aspasur de Valldoreix. Fotografia: Xavier Boix

En els darrers mesos han estat notícia a la nostra ciutat temes relacionats amb les discapacitats. El nou concurs públic que aprovà fa unes setmanes l’ajuntament adreçat només a Centres Especials de Treball (CET) o el debat al voltant de la nova escola d’educació especial en són exemples. També ho han estat les dades que es van presentant del Punt Incorpora que gestiona el Grup Catalònia amb la participació de l’Obra Social de La Caixa i l’Ajuntament de Sant Cugat.

Aquest és el motiu pel qual hem entrevistat a una entitat que porta molts anys treballant amb persones amb discapacitats psíquiques i que a més gestiona a la nostra ciutat aquest servei de inserció laboral per persones amb risc d’exclusió i amb discapacitats psíquiques, el programa Incorpora. Es tracta del Grup Catalònia, el Director General del qual és el doctor Joaquim Serrahima, que ha atès a elCugatenc a un dels 17 centres que té la Fundació: el centre Aspasur de Valldoreix.

- Fa dos anys el Grup Catalònia va celebrar 25 anys. Com va néixer la idea?

- Va néixer d’una associació de pares d’Alella que tenien fills amb paràlisis cerebral o discapacitat física. No sé si recordeu que hi havia un concurs de Televisió que es deia “la mamá del millón”, doncs una senyora va guanyar 1 milió de les antigues pessetes i les va posar en aquesta entitat que va llogar una casa. Però no els va anar massa bé, van tenir problemes econòmics i la Diputació els va cedir el que ara és la Montero a Cerdanyola, que van anar arreglant, primer amb 28 nois. Quan va venir la reforma dels psiquiàtrics que va suposar que totes les persones que hi vivien passessin a centres per discapacitats, és on neix la Montero, a expenses de la Mundet. En aquell moment va créixer molt va passar a tenir 230 persones.

Aquesta associació de pares va decidir transformar-la en fundació Montserrat Montero. Perquè una fundació té un patronat que marca les directrius sense està sotmesa als designis d’una associació que pot canviar depenent dels pares per exemple. Ara fa dos anys vàrem celebrar els 25 anys de la fundació de la Fundació. Aquest any celebrem els 40 de la fundació de la Montero, de quan van portar els nois d’Alella a Flor de Maig.

- A Flor de Maig hi teniu molts centres?

- Una residència de trastorns de conducta, quatre llars obertes i dues llars per obrir i tota l’àrea de centre de dia, les cuines centrals i els serveis centrals del grup.

- Representeu doncs un tipus d’entitat que ja treballa amb persones amb discapacitat però donant-los autonomia

- La persona amb discapacitat passa d’estar institucionalitzada tancada a estar oberta, però depèn de l’entitat. Nosaltres tenim un model d’atenció obert, actiu i personalitzat. Obert perquè hem eliminat totes les claus de les portes per exemple, hi ha circulació dels nois pel centre segons les seves capacitats. Es actiu perquè fan moltes activitats, tenim 31 activitats esportives diferents i  fem 102 activitats per tots els nois. Es fa un disseny per cada un i segons la seva capacitat se li marca una agenda diària. Per exemple fem hockey, sobre agenda, tenim un conveni amb el Júnior i hi ha un grup de nois de diferents centres, en els que hi ha 843 nois i se’ls recull de manera que els donem molt creuament i activitat. Tenim un sistema de transport que ha fet 300 mil quilòmetres entre centres i portant els nois amunt i avall. A finals d’any passat vam comprar un tren de fira que va per Flor de Maig i és una activitat en sí mateix i un mitjà de transport i estem pendents de l’autorització per poder baixar a Cerdanyola.

- Hem vist en la memòria anual que els vostres ingressos venen dels concerts amb la Generalitat, dels processos de treball dels CET, de les aportacions dels pares i de donacions. La crisi dels darrers anys haurà comportat una minva important. Com ha anat l’evolució de les diferents aportacions?

- Les donacions han baixat gairebé a zero de forma que ni les quantifiquem. Les aportacions de pares han baixat per dues raons, perquè hi ha famílies que tenen problemes i una altra perquè hi ha una llei de copagament de la Generalitat que fa que els nois hagin de pagar-li al Govern enlloc de a nosaltres.

- Això és una limitació perquè hi hagi nois que deixin de venir?

- No. La Generalitat quan et dóna una plaça de residència se’t queda una part de la teva pensió. I nosaltres a les famílies els proposem una tarifa per activitats extres. Aquesta situació ha comportat per a nosaltres rebre 450 mil euros de menys per part de les famílies. I, per part de la Generalitat s’han baixat entre un 2 i un 3%, en funció de la tipologia, les tarifes del concert en alguns dels grups. Pel que fa als CET les feines externes han desaparegut la majoria i el que vàrem fer és donar-li la volta i enlloc de buscar feina fora vam canviar la idea dels serveis generals. Vàrem reconvertir i formar els treballadors i els vam passar a l’àrea de neteja, jardineria, recepcions amb el que dels 25 treballadors dels CET s’ha passat a 81 que treballen a l’organització, sense acomiadar a ningú i creixent en centres.

- I com us ho feu perquè quadrin els números?

De la quota que oferim a les famílies hem fet una tarifa plana i els serveis opcionals que no tenim que oferir-los necessàriament com podòleg, dentista, visita al metge, perruqueria, etc. la família no ha de portar res més. Per elles és molt còmode perquè ho haurien de fer ells i seria un desgavell. I ens funciona molt bé. Hi ha també 4 mòduls, en els que no cobrim la part sanitària o estètica, però l’han de fer les famílies. La tarifa plana són 132 euros al mes, els sortiria més car fer-s’ho ells. Portar un noi al barber de 40 euros no et baixa, perquè falta que vulgui, portar un noi amb paràlisi cerebral al barber és que et jugues les orelles! Tenim un servei de farmàcia que gestiona 66.000 receptes l’any i la família no ha de fer res.

- Més de 800 persones amb discapacitat, 700 treballadors, deveu ser l’entitat més gran a Catalunya, no?

- Jo crec que devem ser-ho. Fora d’aquí, a Espanya, funcionen de forma diferent, són provincials i depenen més de les Diputacions. Aquí hi ha el Pere Mata que no ho és tant, AMPANS que ho és però més en CET, línia que nosaltres estem començant a obrir.

- En la mateixa memòria que explicita les bones condicions laborals dels professionals també es pot veure els resultats de l’enquesta de satisfacció dels usuaris. Una cosa va amb l’altra suposo.

- És un reflex directe en la vida dels nois i els professionals. Nosaltres tot el procés de canvi l’hem orientat en 3 línies: fer sostenible l’entitat, en el model d’atenció i en la formació. Vam començar amb la formació. No hi havia pla de formació. I crec que ha estat un dels grans èxits. Professionals formats que apliquen coneixements cada cop millors i són capaços de fer la feina més ràpid i millor sense equivocar-se. Es tracta de fer la feina de forma més eficient. L’altre és el model d’atenció, d’un model força tancat, ben menjats, ben vestits, nets, amb TV,  a un d’obert en el que un pare em deia “si el meu fill surt potser caurà i s’obrirà el cap” i jo li deia doncs ja li cosirem i seguirà sortint. Tenim professionals aliens al sector com una INEF que dissenya amb psicòlegs com aplicar l’esport als discapacitats i que ens porta a tenir un equip de hockey campió de Catalunya i d’Europa. O tenim una professional creativa però també de la salut que porta tota la qüestió de teatre, amb la Fura o CaixaEscena , és a dir portem professionals que ens aporten tot el seu coneixement. La tercera pota és fer-ho sostenible, reorganitzant el sistema.

- El grau de discapacitat dels usuaris és força gran, de més del 75% en més d’un 50% dels casos. El seu futur com el gestionareu?

- Els que viuen amb nosaltres ho faran fins que es moren. A partir dels 50 anys fan un deteriorament i potser una mica més grans entren en dinàmica d’Alzheimer. A partir d’aquí comencem a fer moviments entre centres.

- Destaqueu molt el tema de la investigació genètica

- Jo sóc metge i sempre m’ha interessat. Vaig entrar en contacte amb el doctor Lao, eminent genetista i vam començar a treballar en genètica i discapacitat. La meitat dels nois no tenien diagnòstic clar i vam començar a estudiar-ho, utilitzant una tècnica del gener del 2012 i conjuntament amb un laboratori anomenat Labco. Aquests estudis els paga la Fundació o l’associació de pares i en aquest moment portem 150 estudis diagnòstics dels que hem trobat coses interessants, estem preparant dues publicacions i hem demostrat que hi ha nois que tenen un síndrome clar de fenotips i de l’aspecte i autènticament no ho son, són un altre. Hem trobat casos de discapacitat que tenen històries genètiques prèvies i no tenen res a veure amb parts complicats. La genètica canviarà el món tot i que de moment encara resulta força car.

El Dr. Joaquim Serrahima amb col·laboradors seus al centre Aspasur de Valldoreix. Fotografia: Xavier Boix

- Parlem del Punt Incorpora a Sant Cugat que gestioneu vosaltres: Del febrer de l’any passat al d’aquest any s’hi han fet 260 insercions. D’aquestes, 180 directes i 80 de la xarxa, què vol dir això?

- Incorpora és una xarxa en la que hi ha ajuntaments, entitats, professionals, que facilita que la gent amb problemes d’accés a un lloc de feina es pugui col·locar. I el gestionem nosaltres a Sant Cugat perquè en principi ens interessa tot. Hi participen l’Obra Social de La Caixa i l’Ajuntament i nosaltres gestionem persones amb discapacitat que poden ser de la nostra entitat o no, sobretot d’altres entitats, i gent amb risc d’exclusió social.

- I heu atès 594 beneficiaris i hi ha “51 fallides”, què vol dir?

- Que hi ha 51 persones que no han estat assumides per empreses o que l’usuari no s’ha vist prou competent. Han passat 594 persones per la nostra instal·lació per fer algun tràmit. És un servei que funciona molt bé. La mitjana a tota Espanya és de 63 per any i aquí és de 260.

- I feu un seguiment de la qualitat d’aquesta ocupació després? Quin tipus de contracte els fan?

- Sí, alguns retornen, altres segueixen treballant i altres van a casa. A l’època de Nadal s’incorpora gent que comença al comerç, a la restauració i alguns han seguit i altres han rescindit contracte. Sabem on van i quin tipus de contracte els fan. Ja hem fet un curs de formació de restauració i la meitat estan treballant, alguns al Mercat Vell, i ara fem 3 cursos més, un de jardineria i piscines, un de restauració i sushi i un més per definir. Són oberts per qui s’apunti i es fan a Valldoreix.

- A Sant Cugat es fa un concurs especial per CET per la recollida de residus. És un concurs molt important econòmicament. Vaig preguntar si hi havia CET que poguessin assumir un concurs com aquest, n’hi ha? I a banda d’aquesta consideració, no ens estem equivocant quan el que hauríem de fer es obligar a que les empreses tinguin el percentatge de treballadors discapacitats que la llei obliga?

- Tres plantejaments: en aquest país tenim la LISMI que és la llei d’inserció que es va publicar fa molts anys i que no es fa complir. Si es complís els problemes d’inserció laboral de la gent amb discapacitat baixaria molt. Per altra banda, el fet de fer un concurs per un CET és perquè com les empreses no compleixen la LISMI aquesta gent no treballa i necessita treballar. Finalment, l’empresa que ho fa deixarà de fer-ho, la que guanya haurà de quedar-se la plantilla i un CET en funció de la tipologia dels peons, dels usuaris, cada 12 o 15 necessita un monitor, un oficial de 1a. Però plantejo la següent situació: Hi ha una persona amb discapacitat intel·lectual que té una pensió i viu a casa i hi ha una persona de l’edat que vulguis a l’atur que ja no cobra cap ajuda, a qui li dones feina? – li responc que al darrer, sense tenir-ho massa clar però – . És un tema de model social i de nivell ètic. Hi ha una llei que s’ha de complir, tens 80 treballadors has de tenir 1,5 treballadors amb discapacitat, una jornada completa i un a mitja jornada, en tens 100 n’has de tenir 2, en tens 500 doncs 10. Nosaltres tenim 800 treballadors, les nostres recepcions, jardineria, neteja, bugaderia – que renta 2.500 quilos de roba al dia –, els encàrrecs, tenim 81 treballadors discapacitats, un 10% i no passa res, tot funciona. La gent s’ha de començar a acostumar de que el món pot anar diferent.

- Una última pregunta: a Sant Cugat hi ha cert debat sobre la conveniència o no d’ubicar-hi una escola d’educació especial. Creu des de la seva experiència que és necessària una escola d’educació especial?  Sobretot en el nivell de primària, o és millor la integració plena en l’educació normalitzada?

- Jo crec que són bones les dues opcions si es poden fer. Hi ha persones amb discapacitat que entorpeixen absolutament el funcionament d’una aula convencional per l’assoliment de coneixements, amb el que necessitaran una part d’educació especial i una d’estar integrats en una aula en funció de les activitats que es facin. L’escola d’educació especial el que té és que és específica per aquests nois però el que no pots fer és separar-los de l’àmbit social convencional perquè pots convertir-la en un gueto. Però incorporar tots aquests en una aula normal, imagina que tens una aula amb nanos de 8 anys i que en tens 6 amb discapacitat intel·lectual, que no seguiran mai el ritme i, per tant, això frena els altres, no seria lícit. És difícil. Crec que hauria d’haver escoles amb una part d’aquesta que sigui especial i aquests nois han de participar quan ho poden fer. Quin és l’objectiu d’una escola? Ensenyar a la gent que aprenguin coses per sortir a la vida. L’escola ha de ser per tots i ha de donar resposta a totes les necessitats de la societat. Els nois superdotats també han de tenir un ensenyament especial. A l’escola hi cabem tots i ha d’atendre totes les necessitats. Sant Cugat ha de tenir una escola d’educació especial? Jo crec que sí perquè les escoles que hi ha no donen aquesta resposta. 

Notícies relacionades