Segon any consecutiu sense mobilització pel primer de maig

Fotos: Jordi Pascual

La COVID-19 impedeix la celebració de cap mobilització local pel dia internacional dels treballadors. Només a nivell nacional la UGT i CCOO han anunciat una convocatòria digital. Hi haurà una manifestació en línia a les 13:30h. i un concert a les 18h., que haurà d’acabar per donar pas a l’aplaudiment de les 20h. A Sant Cugat, però, és el segon any consecutiu que no hi haurà mobilització pel primer de maig ja que al 2019, a les portes de les municipals que se celebraven el dia 24, cap partit ni col·lectiu va fer cap convocatòria.

L'únic col·lectiu local que a tancament d'aquest article s'havia pronunciat sobre el primer de maig és la Plataforma de Pensionistes, que ha emès un comunicat (pots llegir-lo complet aquí) reivindicant el personal sanitari i el de tots els serveis essencials que han hagut de mantenir l'activitat en meitat de la crisi sanitària: “Aquesta crisi sanitària, si una cosa ha deixat claríssimament, és que un país es paralitza quan paren els seus treballadors i treballadores; es deté la creació de riquesa social si es deté la força de treball. Ens ha deixat molt clar, que, en definitiva, la riquesa social es crea des del treball i no des del capitalˮ.

La incertesa de la crisi que ha de venir

Hores d’ara és difícil de preveure l’efecte econòmic i laboral de la crisi que se’n deriva de l’emergència sanitària i les mesures d’aïllament social. És evident que l’aturada de bona part de l’activitat econòmica no essencial ha suposat la presentació d’Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), el que, segons el tinent d’alcaldia d’Hisenda, Pere Soler, podria situar l’atur santcugatenc a prop del 9% (les últimes dades estaven per sobre el 6% però sense incloure els ERTOs).

Ni el consistori ni les entitats empresarials i de comerciants són capaces de copsar a temps real la magnitud de la tragèdia. El govern reconeix que l’Oficina d’Atenció a l’Empresa (OAE) ha atés moltes peticions per tramitar ERTOs i que l’impacte previst és d’entre un 15 i un 20% al teixit productiu local. En el debat polític sobre les mesures proposades –i ja aprovades majoritàriament– pel govern i les traslladades per l’oposició i altres actors de la ciutat, el regidor de Junts per Sant Cugat Carles Brugarolas parla d’una afectació d’entre 300 i 600 milions d’euros en el conjunt de l’activitat econòmica local si realment es compleixen els pronòstics de caigudes del PIB d’entre un 6 i un 14%.

Paral·lelament el petit comerç es veu desbordat per la tramitació d’ERTOs i la incertesa de la continuïtat d’alguns negocis. Tot i els esforços d’adaptació, moltes activitats s’han vist aturades quasi totalment i precisen de mesures de suport per part de les administracions. Més enllà dels ajuts anunciats per les institucions de tots els nivells, a Sant Cugat s’ha creat la Taula d’Emergència Econòmica Local, amb una pota empresarial i una comercial.

Amb una mirada social, moviments i col·lectius d’arreu de l’Estat, entre ells Cal Temerari, s’han sumat a una campanya per demanar un Pla de Xoc Social. La campanya ha dissenyat un pla d’acció que demana anar més enllà de les mesures aplicades en diversos àmbits: sanitat, salut laboral, activitat econòmica, ocupació, habitatge, violència masclista, presons, migrants i racialitzades i recursos públics. Amb una mirada laboral, demanen prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica de quarantena universal i incondicional.

De la Delphi a la reivindicació pensionista

Malgrat l’aturada de la mobilització per segon any consecutiu, durant el darrer lustre Sant Cugat ha viscut reivindicacions diverses pel primer de maig, essent destacable la del 2016 davant l’anunci de tancament de Delphi, que va acabar amb la reindustrialització de la planta històrica que va permetre salvar llocs de treball però no el conjunt de la plantilla. Sempre que ha calgut incorporar reivindicacions laborals en clau local, les mobilitzacions del primer de maig ho han fet.

L’extinta Assemblea pels Drets Socials (ADS) va ser l’encarregada d’organitzar la mobilització fins al 2017 però al 2018 la reivindicació va recaure en la Plataforma 1er de maig, creada aquell mateix any i agrupant partits polítics d’esquerres i col·lectius –a l’ADS hi podien participar membres de partits però enlloc es reivindicava la participació de cap formació–. Paral·lelament es va crear el Comitè 1 de maig, que es va sumar a la convocatòria del 2018 però també va organitzar un acte propi prèviament reivindicant l’anticapitalisme.

El primer de maig acostuma a estar carregat de reivindicacions generals que s’adapten al món local per fer-les visibles a la ciutat. Així va ser, per exemple, al 2015, amb el lema Reconquerim els drets laborals. Som classe treballadora contra l’atur. La crítica de l’ADS apuntava no només a l’atur estructural sinó, en clau santcugatenca, als acomiadaments de grans empreses i a la desigualtat creixent al municipi. O al 2017, sota el lema Treball, salari, drets, lluita, quan no només es va reivindicar fer front a la desigualtat i a l’atur sinó que, sumant-se a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que tot just arribava al Parlament, es va demanar una renda garantida de ciutadania.

Però si hi ha hagut un any en què Sant Cugat ha estat més protagonista que les reivindicacions generals, aquest va ser el 2016. Al febrer d’aquell any, Delphi va anunciar que tancaria la seva activitat a la ciutat, posant fi a 54 anys d’activitat industrial, el que va ser interpretat pels sindicats com un intent de deslocalitzar la producció per emportar-se-la a Romania. El tancament total hauria enviat a l’atur prop de 700 persones entre contractades, subcontractades i plantilles d’empreses auxiliars.

L’anunci va suposar la posada en marxa de les negociacions per intentar, en primer terme, aturar el tancament i, en segona instància, aconseguir la reindustralització de la planta per evitar el major nombre d’acomiadaments possible. A l’abril d’aquell any les empreses J.Juan, Gutmar, ISEE i Guilera, que finalment s’encarregarien de la reindustrialització, van comunicar la voluntat d’invertir en la planta, el que no convencia els sindicats, que per aquell moment ho consideraven una aposta insuficient mentre s’avançava amb l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO), que havia de liquidar tots els llocs de treball per només recuperar-ne un 40%.

L’1 de maig del 2016 no se sabia com acabaria tot plegat. Ni se sospitava que les quatre empreses –de fet, ni es coneixia el nom de les quatre– acabarien optant per una inversió que permetria mantenir un 40% dels llocs de treball, és a dir, 208 sobre 540 places. L’acord, a més, implicava rebaixes fiscals, l’aportació d’un milió d’euros per part de l’Ajuntament i d’1,9 per part de la Generalitat. Tampoc s’ensumava que l’acord, molt positiu en comparació amb el pitjor dels supòsits, també significava perdre de cop totes les conquestes laborals de 40 anys de lluita sindical.

Tal com va dir l’excap del comitè d’empresa i membre de CCOO, José Antonio Morán, un cop aplicat l’acord: “Hem perdut tot el que teníem pactat i guanyat durant 40 anys d’història de sindicalisme. Hem acceptat passar a les condicions laborals del conveni provincial del metall de Barcelona amb una millora salarial del 10% sobre aquestes condicions. Està molt lluny del que teníem tot i que és perfectament digne perquè hi ha milions de persones que treballen sota aquest paraigüesˮ.

L’1 de maig del 2016 venia precedit d’una manifestació de CCOO, UGT i FTC que es va fer mig mes abans encara amb el dubte sobre si s’arribaria a un acord amb les empreses que s’havien mostrat interessades. Per això el lema que va triar l’ADS aquell any va ser Contra la reindustrialització. Per un treball digne per a tothom!, que se solidaritzava amb la lluita de la plantilla de Delphi però també entroncava amb la fuita d’empreses com Aconda, Joma’s i Sharp. El manifest també parlava de la desigualtat, de l’encariment de l’habitatge i les dificultats del jovent per emancipar-se, de renda garantida, de desnonaments i de sanitat i educació públiques, entre d’altres.

L’altra mobilització amb un clar component local va ser la darrera celebrada a la ciutat, la del 2018, ja que la Plataforma 1er de maig agrupava ERC, ICV, Sant Cugat en Comú, el Jovent Republicà, MES i Procés Constituent i com a col·lectius la Plataforma de Pensionistes, el Sindicat de Llogateres i el Comitè 1 de maig –on hi eren Arran, la CUP i Hora Bruixa–. Amb el lema Vida, treball i pensions dignes, va guanyar presència la reivindicació que la recentment creada Plataforma de Pensionistes va posar sobre arran de la seva constitució formal al febrer.

Tot i la participació explícita dels partits com a part de la Plataforma 1er de maig, la mobilització va donar espai a les tres grans reivindicacions del moment a la ciutat: la pensionista, per un habitatge digne i la feminista. La Plataforma de Pensionistes va tenir el seu propi espai, que en clau local van demanar millorar les polítiques d’habitatge, sanitat, mobilitat, serveis socials i cultura, eixos de treball que esdevindrien mesos més tard un document de propostes que ha estat la base de les negociacions amb l’Ajuntament.

Notícies relacionades