Sara, la santcugatenca que marxarà del país per l’augment del preu del lloguer

Foto: Jordi Pascual

Fa dos anys i mig que viu amb la seva parella al centre de la ciutat. Abans havien conviscut sis anys a Barcelona, on van arribar des del nord d’Itàlia, la seva terra natal, atrets per les oportunitats laborals que aporta Catalunya en l’àmbit tecnològic. Ara, però, Sara han pres la decisió de marxar a Munic, on el seu company ja ha trobat una altra feina després de constatar que no estaven disposats a fer front a l’augment del preu del lloguer a la nostra ciutat.

A mig any d’acabar-se’ls el contracte, l’agència que fa d’intermediària entre els propietaris –una parella que té diverses propietats en lloguer– i els inquilins els ha informat que si volen quedar-se al pis hauran de fer front a un augment de 300 euros mensuals. Un cop passat l’any de permanència obligatòria, explica Sara, l’agència ja els va convidar a marxar sense cap penalització, el que els va fer advertir que un cop vencés el contracte no els el renovarien pel mateix preu.

“La decisió era si volíem seguir vivint en les mateixes condicions, que són bones perquè el pis està arreglat però és petit, però sent 300 euros més pobres cada mes”, enraona, “podíem assumir un lloguer de prop de 1.000 euros però per què ho he de fer en un país que no m’atorga una perspectiva de futur?ˮ Per a ella l’Estat espanyol els ciutadans donen més del que reben i, davant d’això, creu que la millor opció per a la seva família és marxar.

Segons explica, viure a Sant Cugat va ser una decisió raonada; fugint de Barcelona per acudir a una ciutat més verda que, a més, els recordava a Itàlia. “El meu cas és emblemàtic per a aquell percentatge d’immigrants europeus que ja no troben un atractiu en aquest país mentre fa uns anys Barcelona garantia salaris alts en comparació amb el nivell de vida”.

És conscient que el seu cas és una mica diferent respecte al de la gent que ha de marxar havent nascut aquí o havent tingut fills aquí i és per això que, assegura, no ho viu d’una manera tant dramàtica com altres persones en situacions més complicades. Tot i així, es considera una víctima d’una bombolla del lloguer que tem que tard o d’hora explotarà, com va passar anys enrere amb la bombolla immobiliària.

Ara marxaran a una ciutat que també té un repte complicat en quant al lloguer i l’accés a l’habitatge: “Sento que invertiré els meus diners a un país que et demana molt però, al mateix temps, et dona”. Creu que la solució passa per un canvi legislatiu a nivell general que no permeti uns lloguers tant elevats que no uns treballs tant precaris com perquè amb un contracte de 40 hores setmanals no es pugui fer front a l’habitatge.

Aquest dijous a dos quarts de set de la tarda, el Sindicat de Llogaters ha organitzat una concentració a mode de comiat per denunciar el cas de Sara i posar-lo com a exemple de molts d’altres similars que succeeixen a la ciutat. “No veig cap esperança a nivell polític, ja que res canviarà per molt que s’independitzi Catalunya, ni a nivell econòmicˮ, explica, “però l’activisme i apoderament de la societat catalana és una esperançaˮ.

El Sindicat tracta així de visibilitzar una mena de desnonaments que passen més desapercebuts que els hipotecaris ja que molts cops són totalment silenciosos amb persones acceptant que no poden fer front a la despesa i marxant a altres ciutats més o menys properes on avui dia el lloguer és menys car que a Sant Cugat. El col·lectiu demana habitatge social més accessible i que l’Ajuntament se sumi a la reivindicació per canviar la Llei d’Arrendaments Urbans. A més, cada darrer dijous de mes a les set de la tarda es troba a Cal Temerari per conèixer casos que puguin servir d’exemple per visibilitzar l’exclusió residencial.

Notícies relacionades