La santcugatenca Arantza Diez ens acosta amb “To Kyma” al drama dels refugiats

La periodista Arantza Diez a la redacció d'elCugatenc. Fotografia: Xavier Boix

Dimarts passat, el progama “Sense Ficció” de TV3 va estrenar el documental “To Kyma. Rescat al mar Egeu ”, que va tocar la consciència de molta gent del nostre país. Unes 344.000 persones el van veure en directe i el hashtag #RescatLesbosTv3 va ser trending topic durant moltes hores. I el més important, destacades figures de camps ben diferents es van fer ressò de la seva emissió i, òbviament, del que en ell s’hi denunciava. Ens referim al drama que viuen els refugiats que creuen els deu quilòmetres de mar que separen la costa turca de l’illa grega de Lesbos.

En un sol dia poden desembarcar en aquesta illa fins a 8.000 persones. Avui, Lesbos ja no se’ns apareix davant dels ulls com la plàcida illa turística que apareix als catàlegs de viatges: la seva costa ara és plena d’armilles, inservibles i falsificades, motors, llanxes pneumàtiques, barcasses convertides en ferralla... Durant tot el 2015, més de 800.000 persones han creuat el mar Egeu. Milers de persones desesperades que fugen de situacions dramàtiques en països com l’Afganistan, l’Iraq o Síria, entre molts altres.

Mentre els països europeus miren cap a una altra banda o entren en la subhasta per “repartir-se” l’acolliment de refugiats, una petita productora de Vic, La Kaseta Ideas Factory, amb el realitzador David Fontseca al capdavant, i una periodista de Sant Cugat, s’arriscaven per explicar-nos el que estava passant a Lesbos. La santcugatenca és Arantza Diez i parlem amb ella després de l’emissió del documental.

Un moment de la gravació del documental. Fotografia cedida per Arantza Diez

Quan es va emetre “To Kyma” –que vol dir “l’onada” en grec– em va fer molta il·lusió veure-la i em va impactar per moltes coses, per imatges concretes, per veure-les, però també per imaginar-me a vosaltres gravant-les, per la història dels refugiats i el que han de suportar i la realitat que han de viure... i per la il·lusió que una professional com tu aconsegueixi que un projecte com aquest arribi als ulls i al cor de tanta gent. Però quants mesos heu estat treballant perquè sigui una realitat?

–Vam començar a principis d’octubre i hem acabat just ara.

I quan temps vau estar allà?

–Vam fer un primer viatge, a l’octubre, de tres setmanes, i un segon viatge al desembre, d’una setmana més. La resta del temps, hem estat muntant el documental.

Per què vau fer un segon viatge?

El fil conductor d’aquesta història és l’Óscar Camps i els socorristes de Pro-Activa Open Arms i volíem ensenyar com els havia anat des que van arribar, al setembre, desproveïts de tot, només amb vestits de neoprè i aletes, fins a l’hivern, quan els arriba la primera embarcació de rescat gràcies a les donacions que moltíssima gent els havia anat fent. I hi vam ser quan va arribar la barca, que és com acaba el docu. Aquesta embarcació, en la nostra història, simbolitza la seva voluntat i determinació per continuar allà, perquè no oblidem que, al cap i a la fi, aquesta és una història de determinació, de la determinació de l’Òscar Camps i els socorristes que el segueixen per salvar vides allà on la gent moriria si ningú no els ajudés, a l’altra banda del nostre Mediterrani, a Europa.

Com neix aquest projecte?

La idea original és de David Fontseca, codirector del documental i productor executiu de la La Kaseta Ideas Factory que, buscant històries per explicar, un dia per casualitat va veure una piulada d’algú que parlava d’aquests socorristes de Badalona, quan encara eren uns desconeguts. Estirant el fil ens vàrem posar a treballar i vam veure que hi havia una història magnífica per explicar.

I quan aneu a Lesbos, es van acostumar bé a què els gravéssiu?

És el repte que et trobes quan fas un documental o un reportatge, t’has de convertir en l’ombra dels teus protagonistes. I això és el que vam haver de fer. No els va caler temps per familiaritzar-se amb la càmera, perquè la realitat que viuen allà és tan dura, que la càmera és pràcticament invisible per a ells. A més, conviuen amb les càmeres tot el temps: hi ha molts fotoperiodistes, com Santi Palacios, que surt al documental, i videoperiodistes de tot el món. De fet, al documental expliquem que To Kyma, l’hostal on els socorristes s’hi estan, s’ha generat una simbiosi molt natural entre periodistes i voluntaris i per això no va ser gens difícil que els socorristes s’acostumessin a la càmera. El més difícil, això sí, va ser aconseguir fer una entrevista de forma calmada: no pots demanar-los que es reservin, mana sempre l’emergència, ells estan treballant 24 hores.

Ells estan preparats per fer aquesta feina malgrat pateixen però, i vosaltres? Heu de tenir perícia però també física i mentalment ho heu de pagar, no?

Físicament és fort l’esforç, però no té res a veure amb el que fan ells, però tens una adrenalina que fa que vagis amunt i avall i que el teu cos aguanti dormint molt poc. Emocionalment, és l’experiència més dura que he viscut mai com a periodista.

Arantza Diez durant el rodatge del documental. Fotografia cedida per Arantza Diez

Parlem del rodatge. Les imatges més dures. La d’algú que es mor en directe. Fins a quin punt és necessari?

Més que necessari o no, jo defenso que, com a documentalistes, hem d’ensenyar la realitat fidelment, com nosaltres la vivim. Això no vol dir recrear-se en el dolor ni buscar el sensacionalisme: és traslladar a l’espectador el que nosaltres veiem i explicar-ho com nosaltres ho veiem i ho vivim. I penso que aquest documental ho aconsegueix, si fem cas al que han dit espectadors i crítics. Es transmet el que nosaltres vam viure: i a l’Essam i als dos socorristes els va passar això: se’ls va morir un home a la platja malgrat els esforços per reanimar-lo. Això és Lesbos. I això passa a Lesbos. Necessari? Si vols ser fidel a la realitat, sí. El debat, en tot cas, és el com: nosaltres triem com rodem i com expliquem el que veiem i em sembla que es veu clarament quina és la nostra manera d’explicar les coses des del punt de vista de l’ètica periodística.  

El més dur de l’arribada a la illa són els nens?

Per mi, sí. La primera vegada que vaig plorar a Lesbos va ser quan em van passar un nen als braços que acabava de desembarcar. La platja està plena de roques, armilles, flotadors, que rellisquen, i has d’agafar els nens en braços i esperar que els seus pares surtin i el vinguin a buscar. Aquest moment –tothom que hi ha estat ho viu així– veus els “teus” nens, els teus nebots, els teus fills. I et preguntes, com pot ser? Veus nadons de dies, nens que han nascut pel camí en aquesta fugida. I la tristesa és immensa.

No sembla increïble que la gent fugi en aquestes condicions?

L’Òscar ho resumeix molt bé quan diu que “perquè el mar sigui una zona segura per tu, la terra ha de ser un infern”. És que és així, de fet com més es recrudeix el conflicte a Síria, més famílies fugen. No tenen altra esperança que fugir i la frontera terrestre entre Grècia i Turquia està tancada, la va tancar Grècia. El mar és l’última esperança, malgrat que després els queda una odissea ignominiosa. De vegades, parlant amb els refugiats, els avisava, us queda molt, no serà fàcil. I em deien, és igual, aquí no cauen bombes.

Al documental es diu que “el poble salva al poble” i es trobava a faltar el paper de l’administració. Has parlat amb gent d’altres països i sirians. La situació de Síria té algun horitzó?

No sóc experta en política internacional. Recordo que aquest desembre un grup de joves sirians, que parlaven perfectament l’anglès, ens deien que al seu país hi havia la tercera guerra mundial. Síria és un país devastat, conec a molta gent que hi ha estat i que t’expliquen com era i llavors et preguntes si mai es podrà recuperar. Jo crec que és molt difícil que Síria troni a ser el país pròsper que era.

I el paper de Turquia? En el reportatge hi ha l’escena molt bèstia del traficant, i Turquia és com l’amic i l’enemic de tothom, però el traficant és com el símbol de la situació.

Sí, és un símbol, perquè hi ha gent que m’ha dit que quan pensa en la màfia pensa en luxe. És clar, la màfia luxosa dels despatxos d’Estambul. La indústria de l’èxode mou més milions que altres negocis lucratius com el tràfic de drogues o l’explotació sexual. Qui és lucra? Els diners es queden a Turquia, això està clar. Hi ha refugiats que han comprat el viatge en oficines de ciutats com Estambul que fucionen quasi com agències de viatges. El paper de Turquia i la UE és vergonyant i el traficant del nostre documental és un pobre desgraciat, però entens la fúria que rep, perquè és el símbol de tot això.

Per això els deuen voler compensar potser?

Els 3.000 milions de dòlars que ofereix Merkel a Erdogan no arriben als que mou la indústria de l’èxode. No s’està fent una gestió humanitària del conflicte, sinó administrativa, la solució, per ells, és que no creuin les fronteres. La inacció d’Europa, la indiferència, és insultant. Ho diu molt bé l’Òscar quan diu “a mi no em representen” a qui ens representen? A ningú.

També hi ha un moment en que parles amb la part grega que els cobra per ajudar, oi?

Això és però un exemple petitíssim del que han de suportar els refugiats en la seva sortida. El normal seria un corredor humanitari perquè sortissin amb seguretat i sense extorsions. Per això, des de tants moviments socials, com Stop Mare Mortum es reivindica un corredor segur. I per això l’Òscar diu que no marxaran de l’illa fins que l’administració faci la seva feina: això vol dir, fins que no garanteixi una sortida segura per a tota aquesta gent, que és molta, milions.

I les grans ONG i entitats que treballen allà com ACNUR quin paper juguen?

ACNUR fa feina, ha posat camps, planta tendes, reparteix mantes, paquets de menjar, etc., dialoga amb el govern grec per mirar de millorar la situació. Metges Sense Fronteres o Save the children també treballen sobre el terreny, però és evident que no és suficient. Per exemple, jo he trobat a faltar juristes que s’encarreguin d’informar a tota aquestes aquestes persones dels seus drets com a ciutadans del món i el que implica identificar-se a Grècia o el que és el reglament de Dublín. Però tot està muntat d’una manera que si no s’identifiquen no poden agafar el ferri cap a Atenes per després continuar cap a Macedònia. I això és competència d’ACNUR, vetllar pels drets humans dels refugiats, que són contínuament violats. Dit això, està clar que aquí qui veritablement no fa la seva feina són els governs europeus i que les ONG estan cobrint l’immens forat que deixen els governs amb la seva descarada inacció. A Lesbos, el moviment voluntari és espontani, i format per petitíssimes organitzacions, com la catalana Proactiva Open Arms o la sueca Drop in the Ocean per posar només dos exemples.  

No sembla que hi hagi massa esperança en la situació dels refugiats, només ens queda el consol de la gent, la bona gent, que ho deixa tot i se’n va allà a ajudar o que des d’aquí dóna un cop de mà de formes diferents. I les petites històries que ajuden a obrir els ulls per moure el món, com la d’aquesta periodista de Sant Cugat que ha aconseguit remoure la consciència de tanta gent amb el documental ‘To Kyma’ i que encara s’emociona quan veu l’escena de la trobada entre el Nico i el supervivent obès, segurament el moment més emocionant de tot el documental.

Notícies relacionades