Sant Cugat ens fa fora

Fotos i gràfics: XES i 4 Pins

Aquest article forma part de la campanya d'intercooperació de diversos col·lectius de la ciutat sobre els reptes i oportunitats de l'habitatge cooperatiu a Sant Cugat #HabitatgeCooperatiuADebat.

La Xarxa d’Economia Social i Solidària de St. Cugat (XES St. Cugat) i l’Associació d’Habitatge 4Pins reivindiquem que l’habitatge és un dret bàsic per sobre del seu valor com a bé d’inversió. Entenem aquest dret en sentit ampli, no només com a dret a un sostre en condicions dignes de salubritat i a un cost just, sinó també com a possibilitat d’establir vincles socials, formar part d’una comunitat i mantenir les arrels que conformen la pròpia identitat. Creiem també en el dret a viure en societats ecològicament sostenibles, basades en el bé comú i l’ajuda mútua.

Pensem que Sant Cugat no està garantint aquests drets.

Per tal de donar visibilitat a aquest fracàs i al fort impacte que té sobre la vida de les persones que es veuen abocades a marxar, vam recollir el testimoni de 149 famílies que representen 425 persones a través de l’enquesta Sant Cugat ens fa fora. Aquest article recull les dades més importants i analitza els resultats. Podeu consultar en el següent enllaç les dades completes recollides fins ara.

L’enquesta rebrà respostes fins a mitjans de març de 2021.

L’èxode de Sant Cugat

L’Ajuntament de Sant Cugat comença la presentació de la ciutat al seu web amb aquestes paraules:

Sant Cugat del Vallès és avui una ciutat jove i moderna que, alhora, ha sabut conservar l’esperit tradicional d’aquell poble agrícola i d’estiueig de no fa tants anys. Ciutat verda i innovadora, el seu repte és seguir avançant en un model basat en la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental”.

Malauradament, aquest ideal de ciutat dista molt de la realitat que viuen i perceben moltes famílies, arrelades des de fa dècades al poble (sovint generacions), que veuen com cada vegada és més difícil viure-hi i identificar-se amb una ciutat pensada només “per a qui se la pugui permetre”.

Així ho expressen algunes de les famílies que han respost l’enquesta:

Es trist que els de fora ens facin fora per preus abusius”.

¡Cómo influye tener que irse del pueblo en el estado de ánimo!”

Des dels anys 1990 ha vingut molta gent, sobretot de Barcelona i amb un alt poder adquisitiu, a viure al poble. Això ha fet que els que hi vivíem des de sempre (gairebé fa 100 anys) ens sentim exclosos constantment, des de l'Ajuntament fins a les entitats del poble, ja que no es preserva la memòria i la història que ja existia. Ens hem convertit en una ciutat massa gran i ens sentim oblidats i expulsats per un model de ciutat que no ens representa”.

Els meus amics i jo som santcugatencs. Des de fa més de 30 anys hem viscut sempre aquí, i els únics que podem quedar-nos és perquè hem viscut una desgràcia familiar que ens ha permès poder accedir a una hipoteca. És un desastre tot plegat”.

Les dades també mostren aquestes dues realitats oposades. El següent gràfic recull les xifres totals de persones que han vingut a viure a Sant Cugat (verd) i les que han marxat (vermell), al llarg de 15 anys. Alguns anys, les xifres són molt similars i les línies gairebé es toquen. Per exemple, al 2014, prop de 5.000 persones es van traslladar al municipi mentre que 4.500 van marxar.

L’impacte sociològic i humà d’haver de marxar de Sant Cugat

Aquest veritable èxode té un doble impacte: sociològic i humà.

Sociològic, perquè la substitució de població arrelada per població nouvinguda suposa la pèrdua de la memòria històrica i el trencament dels lligams que donen personalitat a una població.

Com a indicador d’aquest efecte sociològic, a l’enquesta Sant Cugat ens fa fora es pregunta a les famílies que hi han participat, si formen part (o formaven, en el cas de les que ja han marxat) d’alguna entitat del poble i, en cas afirmatiu, a quines. Com es veu en el gràfic següent, la gran majoria eren part del teixit associatiu del poble. A més a més, normalment, col·laboraven en més d’una associació. Algunes, inclús, n’eren promotores.

Més important i dolorós és l’impacte humà. Les persones que marxen deixen enrere família, amics, escola, espais plens de records, entitats amb les què s’han compartit tradicions, interessos, lluites...

En preguntar-los que ha suposat marxar, les famílies (la majoria de les quals residien des de fa més de 25 anys al poble) responen amb frases curtes carregades de significat:

Renúncia a vincles importants”.

Mucha tristeza”.

Distanciament d'amics. El caliu de la ciutat”.

Aquí no conec ningú i em costa fer vida social”.

Trencar lligams”.

Vida familiar, tinc tota la família a St. Cugat”.

Solitud”.

No poder seguir en el poble on has crescut tota la vida”.

Qualitat de l'aire, falta d'espai natural i proximitat amb el bosc”.

Segons les dades obtingudes, els aspectes de la vida familiar que es veuen més afectats són:

– La vida social i l’oci són els que reben un impacte més negatiu: gairebé un 70% el valoren com a negatiu (color taronja del gràfic següent) o molt negatiu (color vermell).

– L’economia, amb un impacte positiu (color verd clar) o molt positiu (color verd fosc) per prop del 75% de les unitats familiars que han marxat a viure a un altre municipi.

Per què marxen doncs aquestes famílies, arrelades al poble i amb un impactes tan gran i importants a les seves vides?

Motius per marxar

Es va demanar a les enquestades valorar la importància dels motius que les van fer decidir marxar de Sant Cugat, puntuant-los de l’1 (menys determinant) al 5 (molt determinant).

Com es pot veure al següent gràfic, el motiu principal de la decisió d’abandonar el municipi ha estat, amb gran diferència, l’econòmic.

Quan es demana que es detallin aquest motius les respostes són clares:

– Motius econòmics:

– “Mare soltera impossible viure sola”.

– “Nos subieron el alquiler 500€ de un mes a otro”.

– “Poder ahorrar”.

– Motius identitaris i d’estil de vida:

– “La ciutat ja no ens representa. Portem gairebé 100 anys al poble tota la família i sentim que vivim a un lloc amb gent que ja no coneixem”.

– “Massa gent, masses cotxes, ha crescut massa i no m'hi sento bé”.

Intentant minimitzar l’impacte

Per minimitzar el més possible aquests impactes, la majoria de les famílies que marxen, escullen quedar-se prop de Sant Cugat.

Un 65% es queden dins la mateixa comarca.

El percentatge puja al 70% si afegim Barcelona, amb la qual Sant Cugat està especialment ben comunicada i què ofereix més oportunitats laborals.

Un 41% ha anat a les dues poblacions més properes (Rubí i Cerdanyola).

Podem deduir doncs que mudar-se a prop respon en part a l’intent de mantenir la vida social que, com hem mostrat anteriorment, es veu especialment afectada pel canvi de lloc de residència.

A tall de conclusió

Es innegable que Sant Cugat ha sabut convertir-se en una ciutat on “es viu bé”.

Altres municipis de la comarca (Rubí, Terrassa, Sabadell...) van optar per un creixement ràpid lligat a la industrialització, materialitzat en grans blocs de pisos i renunciant a zones verdes.

Pel contrari, Sant Cugat es va mantenir més temps com a municipi agrícola i poble tranquil d’estiueig de famílies acomodades de Barcelona.

Però, sobretot des dels anys 90, ha fracassat en garantir a la seva població el dret a quedar-s’hi i construir comunitat.

Des de aleshores, s'ha fet real a Sant Cugat la dita “hostes vingueren que de casa ens tragueren”.

Promusa (promotora pública municipal d’Habitatge de Protecció Oficial –HPO–), que havia de ser la garant de l’accés a l’habitatge per a tothom, no ha complert la seva funció. Al contrari, ha construït durant dècades, milers de pisos que ha venut a preu subvencionat i que, ara mateix, es revenen a preu de mercat. La disponibilitat d’habitatge d’HPO actual és immensament inferior a les necessitats. A tall d’exemple, a l’últim sorteig (el nom de “sorteig” ja és ja bastant significatiu) per accedir a un de les 58 de pisos de lloguer protegit es van registrar 3.523 sol·licituds que complien els requisits econòmics per accedir-hi.

Tot i que el dret a l’habitatge surt com a prioritat en tots els programes de tots els partits de totes les eleccions des de fa anys, el cert és que fins al moment el mercat, guiat únicament pel màxim benefici econòmic individual, és qui decideix qui hi pot viure i qui no. Els successius governs municipals no han demostrat suficient voluntat política o capacitat per trobar-ne solucions reals.

Mentre, milers de famílies, any rere any, han de fer les maletes per començar des de zero les seves vides a una altre lloc.

Notícies relacionades