Renaud Le Berre: “Els armilles grogues mostren un problema de democràcia a nivell mundialˮ

Fotos: Jordi Pascual

Enmig d’informacions sobre els armilles grogues que ens arriben des de França i, alhora, amb els debats polítics nostrats com el procés i el creixement de l’extrema dreta, Renaud Le Berre, bretó de naixement i santcugatenc d’adopció, desenvolupa les seves tasques de representació de la població francesa assentada a Catalunya, Aragó i les Illes Balears com a membre de l’Assemblea dels Francesos de l’Estranger, un òrgan consultiu nascut al 2004 com a hereu del Consell Superior dels Francesos a l’Estranger i que té com a objectiu atendre i representar les preocupacions dels francesos que viuen fora del seu país, amb relació tant amb les autoritats locals com amb l’Assemblea Nacional francesa. Le Berre és exmembre del Partit Socialista i es mostra crític amb l’actual govern d’Emmanuel Macron, alhora que reivindica una mirada sobre els armilles grogues que vagi més enllà dels episodis de violència.

Quin és el teu treball?

– Sóc un càrrec electe que representa els francesos que viuen a Catalunya, Aragó i les Illes Balears i a l’Assemblea Nacional als que viuen a Portugal, Andorra i Espanya. Som 90 electes que representem la comunitat francesa que viu fora del país. És com un parlament que treballa sobre temes diversos: fiscalitat, ensenyament, assumptes del Ministeri d’Afers Estrangers... A nivell local treballem amb l’ambaixada i el consolat. Som un punt intermedi entre els francesos que viuen fora i l’administració francesa. Es fan eleccions cada sis anys. Jo vaig sortir com a representant del Partit Socialista, on ja no hi sóc, i d’una associació francesa.

Per tant, parleu amb francesos d’aquí i traslladeu les preocupacions a França?

– Sí, i també hi ha una política social per als francesos que viuen fora amb un pressupost, que gestionem nosaltres, per a iniciatives com beques per accedir als liceus.

Quines són les preocupacions dels francesos que viviu aquí?

– L’ensenyament, la fiscalitat –evitar la doble imposició i saber on tributar– i tràmits com la petició de la nacionalitat, accedir a una carrera francoespanyola... Tinc la feina de fer de mitjancer i, sobretot, escoltar a la gent. A Sant Cugat el nivell dels francesos que hi viuen és molt elevat però a Barcelona hi ha de tot, per això tracto també molts temes socials i de beques.

És més fàcil aquí que en altres països en què les relacions interestatals són menys fluïdes?

– Sí, aquí tenim relacions bones amb les autoritats locals. Tinc companys a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia que es troben molts problemes de seguretat. En aquest sentit, el meu paper a Espanya és molt senzill.

Tot i així, tenim molts moviments polítics: canvi de govern a Madrid, el procés... Com ho has viscut i com ho viu la comunitat francesa?

– Els francesos no coneixen la realitat de Catalunya perquè la visió és que Espanya és un país molt unit. Per això ha sobtat el procés. Fa més d’un any França es va interessar molt pel que passava aquí i des de llavors hi ha hagut força repercussió als mitjans de comunicació però amb una mirada centralista.

És a dir, s’han posicionat.

– Cal entendre que els francesos per norma general tenen una visió més centralista. El procés ha portat una altra visió de Catalunya, diferent a la de Barcelona com a referència. És possible que ara a França es conegui més la realitat espanyola, amb les comunitats autònomes i les diferents llengües. No dista tant de França perquè allà també hi ha moltes realitats diferents. La diferència entre un bretó i un marsellès pot ser tan gran com la d’un andalús i un basc. Tot i així, potser a França no s’ha acabat d’entendre del tot la realitat espanyola. Els espanyols són més liberals que els francesos en temes com el matrimoni homosexual. Es té la mirada que Espanya és més oberta que França.

I tot el que ha passat ha trencat aquesta mirada?

– Potser però Espanya és una democràcia consolidada i per això m’ha sobtat el que ha passat. Quan vens de turisme a Barcelona no notes la tensió que hi pot arribar a haver al voltant de la independència. En tot cas veus balcons amb banderes. Però, alhora, no hi ha hagut violència. Si comparem l’independentisme amb els armilles grogues, els segons són molt més violents.

Dels armilles grogues aquí ens arriba, sobretot, la violència; però és un problema molt més gran.

– És un problema de democràcia a nivell mundial. Cada cop hi ha més distància entre el càrrec electe i la seva gent. Sembla que quan un diputat ha guanyat les eleccions, oblida la base. Si mirem a França, en les darreres eleccions hi va haver una participació de prop del 50%. El partit de Macron va obtenir una mica més d’un 30% dels vots, és a dir, un 15% dels electors. Amb això té una majoria àmplia al Parlament.

Els francesos que van sortir als carrers són de classe mitjana i baixa de ciutats petites on no es viu molt malament però hi ha dificultats. Hi ha gent amb problemes socials i que no arriba a fi de mes. Sembla que el govern de Macron està als núvols, oblidant aquesta gent.

La mobilització s’ha d’entendre, llavors, com una unió de factors diversos?

– Clar. No només demanen més diners o rebaixar el preu de la benzina. També han demanat més democràcia participativa. Per això reclamem referèndums. Els armilles grogues són un moviment democràtic en tant que és una part del poble demanant parlar i tenir representació. A tot arreu, també a Espanya, els partits clàssics han oblidat una part de la classe obrera. Sembla que l’esquerra només parla d’igualtat –que és necessari–, de la defensa dels drets de les dones... però s’oblida de les classes baixes. Mentrestant la dreta està en un altre món, el de defensar la nació, el capital i el patrimoni. Hi ha un 30 o un 40% de la població que està fora del joc democràtic. D’aquí sorgeixen els armilles grogues.

 

Com no tenen partits polítics, portaveus ni sindicats, una forma de fer-se escoltar és la violència. No la justifico però hi ha una ràbia contra el sistema i els polítics. Al moviment hi participa gent diversa: aturats, gent que treballa, joves, gent gran... També tenen formes diverses d’entendre el món: de dretes, d’esquerres...

Això ha preocupat aquí. A qui beneficien els armilles grogues: a le Pen, a Mélenchon o és un moviment que està tan al marge dels partits que no podem fer aquesta anàlisi?

– No es pot fer aquesta anàlisi perquè no beneficien ningú, ni a Mélenchon ni al Front Nacional. És gent que no va a votar o que vota poc. És preocupant que els partits polítics no tinguin control sobre la política. És, en essència, una qüestió de confiança amb la política. Per això hem de reflexionar sobre la democràcia.

Al cap i a la fi, impugnen la pròpia República, com s’organitza el sistema.

– Però amb una mirada democràtica. Per això demanen referèndums i s’emmirallen en el model suís. Segurament aquesta és la part bona del moviment social, que la gent demana més democràcia, no menys. La trobada de la gent a les rotondes ha generat solidaritat, un sentiment de classe com a oblidats per la República.

Són els perdedors de la globalització?

– Sí, perquè aquesta gent no guanya amb la globalització. Tenen una certa formació però no encaixen en la dinàmica global. Tot i així, hi ha persones que fan anàlisis i propostes molt bones. Potser és perquè a l’educació francesa s’ensenya molt a contestar. Però insisteixo, el seu punt de partida sempre és més democràcia.

Per tant, cal una reforma per començar a implementar models més participatius?

– Sí, però no només. Si et fixes en l’Assemblea Nacional dins del moviment de Macron no hi ha ni un sol diputat electe que vingui de les classes populars. De fet, són executius, metges... representants de les classes més altes que queden lluny de la realitat social.

A França han estat els armilles grogues però aquí part de tot això també ho tenia la mobilització dels taxistes, per exemple. És a dir, podem fer una anàlisi més enllà de les fronteres franceses.

– Clarament. Ens trobem enmig d’un sistema econòmic d’abast mundial amb unes normes del joc que permeten que una multinacional es presenti i revolucioni el mercat i, de sobte, desapareguin totes les regles i es desestabilitzi molta gent. Això mateix també passa dins de la política. Macron ha revolucionat la política francesa amb unes noves regles.

Hem parlat dels armilles grogues però aquí quasi no hem sentit parlar d’un altre moviment, els fulards vermells. Són la contrapartida?

– Sí, però no han tingut gaire èxit. Eren els macronistes que volien manifestar-se en contra dels armilles grogues. Hi ha hagut algunes manifestacions però no han pogut ajuntar gaire gent. A més, si ens fixem en el maig del 68, després de la revolució també hi va haver una manifestació de més d’un milió de persones dels partidaris de de Gaulle.

En els últims anys també ens han arribat moltes informacions sobre immigració des de França. El debat sobre l’Europa frontera és arreu del continent però sembla que al teu país és especialment present, segurament per l’estat de la perifèria de París. Com afecta tot això a la política actual i al que hem estat parlant?

– Els armilles grogues no són un moviment de la banlieue (els suburbis), que s’ha quedat molt tranquil·la. Alhora, el moviment no ha integrat cap component contra la immigració perquè s’hi han mobilitzat persones migrades també. És cert que la identitat i el debat sobre la immigració és molt important però ho és molt més el tema social. De vegades es genera una mena de lluita entre classes pobres, les migrades i les autòctones però en aquest cas no. Els armilles grogues tenen por de perdre el seu estatus social perquè s’ha perdut poder adquisitiu. Per això sembla que la immigració ara no és un problema a França. És una altra de les coses bones dels armilles grogues, que han posat la igualtat social al centre de l’actualitat i del debat polític.

És un canvi respecte els darrers anys.

– Però hem de tenir en compte que el debat de la immigració i de la identitat, com també passa a Catalunya, són una cortina de fum per no parlar d’altres temes. Molts polítics busquen separar amb la identitat i les arrels, sobretot des de la dreta. No sé fins a quin punt això és una de les preocupacions dels francesos.

Enmig de tot això tenim una Unió Europea en crisi, com ha demostrat el Brexit. Quin paper juga la comunitat europea al mig de tot plegat?

– Sobre el Brexit, hem de tenir en compte que els britànics feia temps que estaven mig fora de la UE: sense l’euro, amb normes pròpies... Quan es parla d’antieuropeus, ens equivoquem, perquè no es va contra Europea sinó contra una certa manera de construir-la. Hi ha la visió que la UE imposa normes als països però s’ha de tenir en compte que són els caps de govern dels països membres els que han posat aquestes regles.

Això no implica que no hi hagi lloc per a la crítica. Si es mira l’euro, per exemple, no es pot considerar un èxit. Des del 2002 el creixement dels països de la zona euro és més baix que els de la resta d’Europa. Però no ho podem canviar tot, sí es pot reformar cap a una Europa més democràtica. Crec que, malgrat tot, la majoria de gent té un sentiment molt europeu i, en tot cas, el que no li agrada és l’aposta liberal. Recordo que als anys 70-80 Europa ens feia somiar perquè hi havia un projecte d’unitat. Ara la gent no somia amb Europa.

Hi ha una distància?

– Sí, però no entre els europeus. Hi ha unitat entre els pobles i ja quasi no es diu que tot és culpa dels alemanys, o dels grecs... Ara es diu que la culpa és de l’administració europea, no de la resta de països. Això és una fita important. A les eleccions europees del maig hem de deixar de banda la lògica individualista i entendre que Europa s’ha construït gràcies a la cooperació. Construir la UE des de la competència entre els països és problemàtic.

Notícies relacionades