Ramon Pla: “A Espanya es produeix riquesa suficient perquè les pensions no siguin un problema”

Fotos: Jordi Pascual

Milers de pensionistes estan preocupats. Les notícies expliques insaciables que l’anomenada guardiola de les pensions no para de buidar-se i, tard o d’hora, pot arribar el moment en què deixin de cobrar el seu únic sustent després de la seva vida laboral. Segurament per això prop d’una vintena de persones han acudit dimarts a la conferència que el responsable de l’àrea institucional de la Federació de Pensionistes de Comissions Obreres de Catalunya, Ramon Pla, ha fet a la Casa de Cultura. Hi ha una solució miraculosa o està tot perdut? Cap a on hem de caminar per garantir unes pensions públiques estables? Pla ens atén just després de la seva xerrada per respondre aquests i d’altres dubtes.

Les pensions estan lligades a l’estructura demogràfica de la societat. És la població activa que en permet el pagament. En els propers anys, però, la generació del babyboom començarà a jubilar-se mentre els joves actuals marxen, no troben feina o accedeixen a llocs de treball molt precaris. Perillaran aquí les pensions?

El babyboom començarà a jubilar-se entre el 2017 i el 2040. Aquí es produirà un increment important de jubilats, que durarà només aquests anys i després s’estabilitzarà. Va haver una època, al voltant dels anys 60, en què la gent va tenir molts fills. Encara que, per a mi, la taxa de naixements d’aquell moment era bastant normal, l’anormal és l’actual, 1,3 fills per parella. Per als joves, el seu problema immediat és tenir un lloc de treball estable, de qualitat i ben remunerat.

El problema és que del seu treball depenen les pensions.

Correcte. Les pensions ens afecten als pensionistes en primera instància però, en realitat, ens afecten a tothom. Els problemes dels joves també són dels pensionistes perquè, si ells no treballen, les nostres pensions es ressenten. Són problemes comuns en diferents edats. Nosaltres [els pensionistes actuals] no hem tingut el problema de trobar treball perquè hem viscut una època de creixement econòmic i amb feines intensives en mà d’obra. Avui dia tenim una societat i una estructura econòmica molt mecanitzada. L’economia funciona amb menys treballadors.

Però es poden crear llocs de treball. Si es fan escoles bressol públiques i de qualitat, es crea ocupació i es fomenta la natalitat. Als països nòrdics ha crescut la natalitat perquè es fomenta amb escoles bressol, ajuts i permisos. Quan l’economia creix i no hem tingut suficient natalitat anys enrere, arriba la immigració, perquè cal mà d’obra. És el que va passar aquí amb la construcció. Igualment, en l’àmbit de la dependència es poden fer més residències per a la gent gran, el que permet incrementar el nombre de persones que s’hi dediquen. Es necessita fer inversió però, immediatament, es reverteix en les cotitzacions. Tot això genera milers de llocs de treball. Els joves han de reclamar totes aquestes coses, com ja ho fem els grans com a usuaris de residències i d’assistència a la dependència. Han d’entendre que això crea llocs de treball per a ells.

Estem a la lògica del creixement continuat: més escoles bressol, més població jove, més cotitzacions, més pensions... Això pot generar problemes de creixement poblacional, de gestió mediambiental i molts d’altres.

Aquí hi ha el problema de les polítiques neoliberals. A Estats Units es va resoldre el crack del 29 amb polítiques d’inversió pública. Al segle XX, quan hi ha hagut crisi econòmica i atur, les administracions han fet inversions públiques en infraestructures, equipaments... Tot això endeuta l’administració però generant ocupació de milers de llocs de treball. Però la troika no ho veu així. Al 2011 el PP i el PSOE es van posar d’acord per reformar la Constitució per evitar l’endeutament de les administracions. Això t’obliga a no poder fer les polítiques públiques expansives de creació de llocs de treball perquè precises d’endeutament. Però justament la inversió mou l’economia.

Des de la perspectiva del decreixement, però, aplicar aquestes polítiques suposa seguir amb el creixement i provocar efectes negatius sobre el medi ambient.

Depèn. Entenc l’argumentació del decreixement tot i que no l’acabo de compartir. El creixement no necessàriament ha de ser caòtic i agressiu amb el medi ambient. Es pot apostar per una mobilitat sense gasolina i gasoil, per l’energia neta... El creixement es pot fer sostenible. És un altre tema...

Però és a la base del mateix sistema.

Sí, i es poden aplicar aquestes polítiques igualment. Mira si hi ha possibilitat de crear llocs de treball en l’àmbit de l’energia. Fent inversions en energies renovables, pots crear molts llocs de treball. Així, tot i haver creixement, no poses en crisi el medi ambient.

Aquest assumpte també s’ha d’entendre per períodes. A Espanya, d’aquí a cinc anys calen polítiques de reactivació de l’economia. L’agressió al medi ambient l’has de veure de manera global, no només amb el que fas un any. Algunes esquerres plantegen saltar-se el límit d’endeutament per poder fer inversions. Si governés l’esquerra real, segurament amb els socialistes, tot això es posaria en qüestió.

Què ha passat per passar de tenir un sistema de pensions exemplar a llegir notícies que diuen que se’ns acaben els diners.

Les despeses són les mateixes que abans de la crisi però els ingressos en són molts menys. Tenim tres milions d’aturats més. La reforma laboral, amb els treballs en precari de quatre hores, ha produït una baixada dels sous. Si baixen els sous, baixes les cotitzacions i, si baixen les cotitzacions, baixen els ingressos.

Per això a CCOO feu una aposta sobre els ingressos i no sobre la despesa.

El PP, i en part també el PSOE, redueix les despeses, les pensions. Hem de poder viure amb condicions dignes l’últim període de la nostra vida. Per això hem de revertir tot això que s’ha produït per la manca d’ingressos. És possible fer-ho. A Itàlia, per exemple, la diferència entre ingressos i despeses és compensada pel govern amb una partida pressupostària. A Espanya som molt per sota de l’Europa dels 15 pel que fa a diners destinats a polítiques socials i a pensions.

Sí que hi ha diners: 40.000 euros que no recuperarem dels bancs, les autopistes radials de Madrid... A Espanya es produeix riquesa suficient perquè les pensions no siguin un problema. Però aquí entra la voluntat política, que el PP no té per resoldre aquests temes. Mantenen les polítiques de desigualtat i, en el cas de les pensions, les retalla.

CCOO ha presentat nou propostes als Pacte de Toledo, l’acord polític que es manté des del 1995 per analitzar i actuar sobre el sistema de seguretat social, que considereu necessàries per revertir la situació de les pensions. El PP us n’ha acceptat dues.

Sí, petites però important. Per a la resta, mantenim mobilitzacions. No és fàcil però és una qüestió de correlació de forces. Han aprofitat la por de la gent per retallar drets i prestacions econòmiques i per retallar l’estat del benestar. Cal una resposta social que no s’acaba de donar per culpa dels mitjans de comunicació i el context social. La política neoliberal vol l’individualisme de la gent, que cadascú vagi a casa, miri la tele i allà li diguin què ha de fer.

La televisió no els diu què han de fer per a bé?

Els diu que han d’estar de braços creuats, que no s’han de preocupar pels problemes. La televisió promou la passivitat social. Abans ho feien els capellans des dels púlpits, advertint les dones dels treballadors que estaven en lluita. Això ja no funciona i hi ha altres mecanismes per garantir la passivitat de la població.

Llavors, plantegeu la mobilització a una població passiva. Com ho feu?

Aquí està la gràcia. Però no només plantegem la mobilització, també el vot. Al final són els governs els que prenen les decisions. Així i tot, quan arriba el moment del vot aquesta gent desvia temes per centrar l’atenció a través dels mitjans en aquells assumptes que a ells més els interessen. Així, quan es va a votar, la gent s’oblida dels darrers quatre anys i decideix en funció de si ha d’haver avortament, de què passa a Veneçuela... Cal tenir en compte el llenguatge. Fixa’t que quan parlen d’Izquierda Unida i Podemos, utilitzen el terme izquierda radical. Tot això entra a l’imaginari de la gent.

Deies que part de la davallada de cotitzacions ve marcada per la pèrdua de llocs de feina. I això no només és qüestió de la crisi sinó de la digitalització i mecanització que permet que calguin menys treballadors per fer una acció. Com hi fem front? S’han de canviar les jornades laborals? S’ha de fer que les màquines participen en la cotització d’alguna manera?

La participació de les màquines en la cotització està debatent-se a la Unió Europea però té greus problemes de seguiment perquè això es compleixi. Ja sabem que els empresaris a nivell d’impostos fan el que volen, aquí encara més. Però insisteixo que hi ha llocs de treball que es poden crear sobre activitats que són necessàries a la societat. No cal que tot estigui en mans privades. Les empreses creen llocs de treball per tenir beneficis, tot i que darrerament sembla que els empresaris ho siguin per donar feina a la gent. Una de les tasques del govern és crear ocupació.

En ple debat independentista, les pensions també estan en discussió. Depèn de quina banda parli, sembla que amb la independència les pensions desapareixerien o passarien a ser molt millors. Què en penses?

No és cert que amb la independència les pensions vagin pitjor, com tampoc és cert que vagin millor. Les pensions depenen dels anys cotitzats i de la base de cotització. El govern català ens diu que les pensions pujaran un 20% amb la independència però no ens han dit com. Amb dades donades per ells mateixos, a Catalunya el sistema de pensions és deficitari, com a la resta d’Espanya.

També recordo que qui hegemonitza la lluita per la independència, el PDECAT, va votar a favor de les reformes laborals del PSOE i del PP, que van permetre baixar el sou a la gent i acomiadar-la de forma ràpida i barata. Abans el conveni provincial o estatal era el mínim per a totes les empreses que no tenien conveni propi i, amb la reforma, això desapareix. És el que ens passa ara a la neteja dels hotels, que han subcontractat el servei sense mantenir el conveni d’hostaleria. Hi ha gent que cobrava uns 1.300 euros mensuals i ara en cobren 800. Ells diuen que això és llibertat d’empresa però sempre té més pes l’empresa que el treballador.

Qui em convenç que el PDECAT, que presideix el govern actual, canviarà de política amb la independència? Serà un partit d’esquerres? L’argument de les pensions es diu només per convèncer la gent. Gràcies a la reforma laboral a la qual van donar suport, hi ha més de quatre milions d’hores extres a la setmana que no es cobren i que no són reclamades pels treballadors perquè sinó se’n poden anar al carrer.

Notícies relacionades