Pepe Beunza: “El dia que tinguem milers de catalans a la presó podrem dir que estem a la fase de desobediència civil”

Fotos: Jordi Pascual

És conegut per ser el considerat primer objector de consciència al servei militar de l’Estat i actualment és un dels vocals del Consell Assessor de Novact-Institut Internacional per l’Acció Noviolenta. Pepe Beunza ha visitat el curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU) per reflexionar des de la pròpia experiència de l’aplicació de la no-violència en tot tipus d’iniciatives.

A la conferència has parlat molt de l’objecció de consciència. Com la veus avui dia?

– Deixa’m fer una prèvia. Sent a Sant Cugat he de recordar una figura fantàstica, el Raül Romeva, que està a la presó. El conec des de petit, és un bon amic i la seva presó em dol mol. Hem de lluitar al màxim perquè sigui de nou amb la seva família. Jo visc a Caldes de Montbui i ell hi va viure allà quan era petit. Hem creat un grup de suport, per això em sembla important que les primeres paraules de l’entrevista siguin per a ell.

Sobre l’objecció de consciència, la veig regular perquè mirant el món et trobes al Trump, la Xina, el Putin... Sembla que tinguin una gran afició per amenaçar-nos de mort amb armes atòmiques i míssils. Jo defenso la vida i la lluita pel desarmament. A Catalunya hem fet un canvi espectacular. Fa un any ningú pensava que podíem tenir aquest nivell de lluita i d’interès per la no-violència. És molt important perquè el govern del PP –ja veurem què fa el nou– estava interessadíssim en que a Catalunya hi hagués violència. Ells saben com reaccionar davant de la violència però davant de la no-violència la repressió fa el ridícul.

Tot i així, no creus que Catalunya estigui en la fase de desobediència civil.

– Perquè aquesta fase és d’enfrontament, agafar una llei per desobeir-la i assumir les conseqüències. El dia que tinguem 4.000, 5.000 o 6.000 catalans a la presó podrem dir que estem a la fase de desobediència civil. Estem buscant la sal que va trobar Gandhi a l’Índia, l’eina per fer la desobediència i marcar una lluita molt més radical. Si continua la deriva repressiva del govern, haurem de posar en pràctica la desobediència civil, evidentment.

És un dels problemes de qualsevol desobediència, tenir una actitud no-violenta i que et responguin amb repressió policial, repressió, tancs...

– Gandhi deia que primer t’ignoren, després et burlen, després ve la repressió i et tanquen a la presó i després guanyes. Estem aquí al mig. En la lluita no-violenta sempre hi ha una fase de repressió: amb Luther King hi havia 4.000 negres a la presó, Mandela el van tenir anys tancat... Però ningú ha d’agafar més riscos dels que està preparat a assumir, és a dir, no comences escalant l’Everest sinó que vas primer al Montseny. Però sempre arriba un moment en què molta gent ha d’anar a la presó, i ens hem de preparar.

Ens hem oblidat d’experiències anteriors que podrien ser referents per a aquests temps?

– Sí perquè tota l’experiència del País Basc ha sigut molt interessat però aquí estàvem convençuts que sense violència es pot parlar de tot. Ja hem vist que no. Quan Ibarretxe va anar al Congrés a demanar fer un referèndum d’autodeterminació per treure arguments a l’ETA, es van burlar d’ell, el van acusar de terrorista i li van dir de tot. Tot i que aquí hem sigut pacífics, la repressió ha vingut amb una força extraordinària però hem sabut respondre de manera no-violenta. L’1 d’octubre vam mostrar la força que tenim amb aquesta lluita.

Hi ha qui diu que si la lluita ha de ser violenta o no-violenta depèn del context, no és una norma universal.

– A partir de la bomba atòmica això em sembla una tonteria perquè l’escalada violenta ens pot portar a la desaparició. Si no aprenem a resoldre els conflictes de manera no-violenta o no tenim cap futur que no sigui el suïcidi. Hem d’aprendre de les guerres del segle XX que és un camí absolutament equivocat.

Reivindiques la lluita dels insubmisos durant les darreries del franquisme i a la transició i creus que ens poden servir de referent. Malgrat tot, és una lluita oblidada. Per què?

– Al poder no li interessa perquè va ser una lluita molt forta. No hi ha carrers dedicats als insubmisos ni monuments. En canvi, la història està plena de militars. Vivim en una societat violenta, només cal veure com es fan totes les estructures socials, basades en la violència, l’explotació, l’acumulació de poder en mans d’uns pocs... Als mitjans de comunicació, les pel·lícules... hi ha una defensa de la violència com a resolució de conflictes. Els mestres ja fan la feina que poden però per educar una persona ens cal la tribu sencera. Hem de defensar una vida de compassió, solidaritat i ajuda mútua perquè és el que ens porta la felicitat. La decisió és clara: aniquilació de l’espècie humana o no-violència. Cal escollir.

Notícies relacionades