Patrícia Gotarda: “Hi ha possibilitats reals de fer un món més just i està a les nostres mans”

Fotos: Aina Serra

Alguna herència de l’essència de classe treballadora obstinada en la subsistència en una ciutat elitista com Sant Cugat ha generat un vincle entre la Patri i jo, un vincle dels de discussió, complicitat i sentit de l’humor. De la plaça al dinar de Nadal, del Quinto al quinto… i anar tirant.

La Patri fa sis anys que viu a Sant Cugat, filòloga de formació, cambrera per subsistència, viu amb la implicació als moviments polítics com a raó de ser. Actualment al col·lectiu revolucionari juvenil Arran i al col·lectiu feminista Hora Bruixa i convençuda que cal generar espais per seguir sumant.

Entens la vida des de l’activisme?

– Entenc la vida des del contribuir a que el món canviï. Si això passa per la militància, doncs sí, entenc la vida des de la militància. No vol dir que només militi, però sí que la meva existència en aquest món té sentit en tant que m’implico en canviar-lo per afavorir el procés revolucionari cap a un món més just. Penso que és el millor que puc aportar.

És un plantejament utòpic?

– No, no en té res d’utòpic. Hi ha possibilitats reals de fer un món més just i està a les nostres mans, sinó no dedicaríem energies en implicar-nos i fer la revolució. Perquè no la fem per sentir-nos millor quan anem a dormir, sinó que la fem per guanyar.

Exemples concrets de com fer aquest món més just…

– Qui aporta la força (temps i idees) a tirar endavant aquest món cada dia som nosaltres, les persones treballadores, per tant de nosaltres depèn que uns pocs s’enriqueixin a costa nostra o no. Hi ha una massa enorme de persones amb sous baixos, lloguers alts... és qüestió que ens organitzem per defensar-nos d'aquests abusos i poder fer les coses d’una altra manera.

Si és tan evident, per què no es genera ja un canvi?

– Hi ha dues coses. La incapacitat de la gent per sobreviure i subvertir a la vegada, és a dir, si et costa arribar a final de mes la teva principal preocupació és treballar per pagar la casa, l’escola, el menjar… estàs collat pel propi sistema i això t’immobilitza. I per altra banda, un component ideològic, cultural, i és que ens emmirallem en l’individualisme i l’egoisme dels poderosos com a única manera de fer, la reproduïm sense imaginar altres maneres d'organitzar la societat.

Idees com l'ascens social individual que ens fan trepitjar companyes per tenir millors condicions laborals, pensar que nosaltres ens salvarem per la cultura de l'esforç tot i que és cada cop més evident que no, no identificar els culpables perquè ens creiem les mentides de la xenofòbia i el racisme... Ens han educat de manera perquè ens mirem només al melic.

Així doncs, portem el sistema dins nostre. És clau desfer-se d’això pel canvi, no?

– Bé, les dues coses, s’afavoreixen i s’exclouen una a l’altra. El fet de promoure una societat on les empreses no exploten, on les dones no cobren menys, on no es normalitzen les violacions... són realitats tangibles que generen consciència i activen el canvi personal. Calen les dues coses: la consciència antiracista activarà lleis contra el racisme i les lleis contra el racisme incrementaran la consciència antiracista.

Poden les institucions, els governs, promoure aquest canvi de consciència o els genera una contradicció en elles mateixes?

– Les institucions poden ser una eina més, una palanca més al servei d’aquesta transformació, i en aquest camí de transformació ja consensuarem què en fem de les institucions. Són un gran altaveu, generen referents polítics i per tant permeten canviar mentalitats, difondre una nova cultura i fer petits canvis en la vida de la gent, però sovint topen amb elles mateixes per fer canvis més estructurals. Per exemple, quan la independència de Catalunya topa amb la legalitat espanyola o quan podem fer polítiques socials per millorar mínimament l’accés a l’habitatge però no podem decidir col·lectivitzar la propietat privada.

Quan parles d’una transformació, en quines coses concretes repercutiria?

– Sobretot, en la implicació de les persones en la gestió de la vida, la pròpia i la col·lectiva. En prioritzar la vida i no els interessos econòmics. En participar del bé comú. Per exemple, si tenim una casa propietat del Banc de Sabadell que fa 8 anys que està buida, potser pel bé comú és preferible que es converteixi en el casal de joves del barri, que beneficia a molta més gent, no? Doncs okupem la casa. El benefici de totes és el benefici personal, si tothom va millor, tu aniràs millor.

Persones gestades en un sistema egocèntric i competitiu som capaces de crear aquest nou món?

– Estem alienats, ens han educat així, sortir-ne passa per qüestionar infinites vegades les estructures que tens interioritzades. El procés de canvi de mentalitats serà llarg i pel camí ens trobarem reproduint actituds masclistes, racistes o egocèntriques dins els moviments socials. Doncs sí, clar… ho hem de treballar, és la lluita diària de cadascuna.

És sacrificada la militància?

– Depèn de si ho mesurem en termes de benefici individual o col·lectiu. Quan dorms dues hores preparant una vaga general i després reps insults i males cares… doncs ho pots valorar com a negatiu i pensar que és un sacrifici, però si ho entenem com que és part d’un procés de transformació col·lectiu, amb el qual totes hi sortirem beneficiades, és un sacrifici que es fa a gust.

Llavors ja no és un sacrifici.

– Bé, entraríem en temes terminològics, en tot cas és esgotador malgrat ho fem des de la convicció i amb alegria.

Els col·lectius que es mouen per sacrifici, més que per convicció, acaben tensionats, potser dissolent-se, en lloc de fer acció en acord a les seves possibilitats?

– Bé, a vegades la tensió pot ser un període d’impàs per sumar gent o incidència, si és estructural potser sí que és un col·lectiu no prou ben dimensionat. En tot cas, es tracta que no sigui disciplina militar, sinó disciplina revolucionària, fer les coses per la convicció per canviar una realitat que ens ofega.

La gent creu que viu en un món que l’ofega?

– Quanta gent té la vida realment resolta? Haurem de marxar de Sant Cugat, no trobem feines mínimament dignes, ni de sou, ni ajustades al que volem fer. Molta gent té sous baixos, té mala relació amb els caps, considera que paga massa de lloguer, d’hipoteca o d’escola bressol… no? Doncs això és un món que ens ofega.

Què podem fer-hi?

– Mobilitzar-nos per canviar les coses, tothom té alguna inquietud: la feina, l’habitatge, el clima, el gènere… o tot plegat, ja que tots aquests problemes provenen de com tenim concebut el sistema. Ens calen referents de que lluitant es poden canviar les coses. Això és el que mirem de fer des de les organitzacions polítiques de base. Per exemple, si fan fora injustament una treballadora, doncs fer piquets a l’empresa fins que es resolgui el cas. Suport mutu, comunitat.

I per què no s’activa en massa la gent?

– Perquè la gent no s’adona del poder que té, com escrivia Joan Brossa i canta Maria Arnal.

Notícies relacionades