Oriol Bota: “La solidaritat és una aposta política”

Fotos: Aina Serra

L’Oriol no deixa indiferent, un visionari que exerceix la transformació social des dels gestos del dia a dia. Compartim feina i poble, potser també manera d’entendre la vida, així que saltant-nos la rutina i fent-nos un lloc entre el nonstop, ens trobem a la plaça, la nostra plaça, la de tots.

Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses per ESADE, es va especialitzar en l’economia social des del Col·lectiu Ronda i el Grup Cultura 03. Des del 2009 impulsa la sensibilització i captació de fons a Sant Joan de Déu. Veí de Sant Cugat en el seu sentit més pur, veí dels que fa veïnatge al carrer, als Castellers, a l’Agrupament Escolta. Veí dels que creu que la xarxa entre veïns ens fa sòlids com a persones i com a ciutat.

He dit tantes vegades solidaritat que ja no sé què dic.

– Estem gastant la paraula. Per mi la solidaritat està molt vinculada a acompanyar, a cuidar l’altre, però també a les ganes de transformar, de denunciar les causes de la injustícia. I això fer-ho més enllà de modes, posant especial èmfasi en les causes perdudes.

Creix la solidaritat?

– No té perquè ser una bona notícia. Les distàncies socials són injustes, més enllà que generin molta solidaritat. Una societat amb molta desigualtat mai podrà ser una societat estructuralment sòlida. Està creixent la solidaritat, potser sí, però perquè creix la desigualtat social.

Desigualtat social i solidaritat, em ressona a paternalisme.

– Això ja no va de caritat, de generar relacions de poder entre el qui cuida i el cuidat, això va d’acompanyar i fomentar l’autonomia. Ser solidari no és donar el que em sobra.

La solidaritat impuls.

– No hem de menystenir l’acció primària, quan algú cau l’hem d’aixecar, però sempre com a primer pas cap a una implicació més profunda, cap a una transformació que no perpetuï les injustícies. En aquest sentit, em sembla interessant el visibilitzar, fer actes contra les violències masclistes, per exemple, perquè la gent té tendència a ser solidari amb allò que veu.

Sí, però la gent tanca els ulls…

– Si el teu dia a dia és de casa al pàrquing, del pàrquing a la feina, de la feina al gimnàs no veuràs res, però perquè no vols. La informació és a tocar. És un deure informar-nos del que està passant al nostre entorn. Els refugiats, el Kurdistan o la veïna que ho passa malament, tot forma part de l’entramat que és viure, i un cop ho saps, toca militar, passar a l’acció per ser un granet del canvi.

És una manera d’entendre la vida.

– Viure sent conscient que tot el que fas pot ser transformador, i viure no només sumant-te a allò d’èxit. Si et preocupa realment una cosa, que sigui exitosa o no et serà igual. En una societat estable les causes perdudes han de ser les nostres causes, perquè és posar l’atenció a les nostres misèries com a societat.

Els refugiats són causes perdudes...

– Sí, canvia la llei per permetre que Turquia militaritzi els camps d’acollida de persones refugiades i ja no sortim al carrer. És socialment dramàtic. Si mai tornem a ser 150.000 i no 1.500.000 defensant la llibertat del poble català m’hi seguireu veient, com hi anava fa 20 anys. La solidaritat va de conviccions també.

Com ho portem al terreny local?

– M’encanta posar en valor els sopars de veïns del carrer. Generar aquest espai que supera el grup d’amics i et permet conviure amb les persones de l’entorn, et caiguin millor o pitjor. Després del primer sopar de veïns les meves filles tenien referents al barri, estem menys sols, menys jo amb les meves circumstàncies.

A Sant Cugat sopars i entitats, els que vulguis. És una ciutat solidària?

– No prou. Des de l’administració pública no es treballa gaire per posar llum i resoldre el que no funciona. Tendim més a la ciutat aparador. Com pot ser que avui encara hi hagi col·lectius que tenen accés limitat a l’esport? Com acompanyem les persones sense papers? Hi ha unes causes que generen injustícia social, com podria ser l’habitatge, i no hi ha una política clara per trencar aquest mercat.

Cap on hauríem d’anar?

– La ciutat solidària és aquella que explica què està passant, allò que no ens agrada, i genera espais de participació amb les persones implicades, per resoldre aquesta realitat.

Per exemple?

– Les entitats haurien de formar part de la presa de decisions dels usos i gestió dels equipaments municipals. El municipal és de la gent i la gent s’organitza en entitats.

Enllaces solidaritat i participació

– Cal tenir clar que participació no és donar veu a la gent. Participació és crear les condicions perquè la gent tingui veu i tingui vot. Implica tenir informació, formar-se, aprendre a parlar, a escoltar, a discutir, a participar, a renunciar… és molt interessant com treballen en aquest sentit els caps de l’Agrupament, però en canvi no ha arribat a moltes entitats institucionalitzades o al mateix Ajuntament.

Se n’omple la boca l’Ajuntament.

– Sant Cugat podria innovar en participació, innovar en solidaritat… és una ciutat amb recursos i teixit associatiu, és un gran lloc per ser pioners. La Fira d’Economia Solidària no té gràcia que sigui un mercadet, és a les mans de l’Ajuntament promoure-ho de veritat si s’ho creu.

Faciliten material pels actes.

– Sí, és una sort que tenim, però haurien de promoure que en lloc de 50 usos en tinguessin 500, que els carrers estiguessin ocupats per la gent fent coses, apoderant-se, opinant. I els polítics i treballadors públics haurien d’estar més al carrer acompanyant les entitats i la gent, ajudant-les a fer les coses ben fetes… sense institucionalitzar-les, sinó fent-les autònomes.

I les veïnes es queixen.

– Sí, però l’Ajuntament ha de fer apostes, a vegades de confrontació. Mai ningú vol un centre per a persones amb discapacitat prop de casa, ens ha de ser igual, creiem que hi ha de ser i li posem. Doncs amb les festes alternatives, que duren tres dies, igual. O amb la Unió: Vols un espai de creació artística de la gent per la gent? Doncs calen diners i hores. És qüestió d’aposta política.

Notícies relacionades