Nadia Ghulam: “Les fortes i valentes s’han quedat a l’Afganistan lluitant per poder tirar endavant”

Foto: Jordi Pascual

Durant bona part de la seva infància va gaudir com qualsevol altra nena, amb una família que l’estimava i la possibilitat de jugar amb altres amigues. Als 8 anys va caure una bomba a casa seva. Va entrar en coma. 6 mesos. Després va haver de viure una llarga recuperació a l’hospital. Als 11 anys la infància se li havia esborrat. De sobte, s’havia d’encarregar de la casa. El seu pare havia desenvolupat una malaltia mental com a conseqüència de la guerra i no tenia més opció que treballar en un país on les dones havien quedat relegades a la llar.

La guerra va assolar Afganistan a partir del 7 d’octubre del 2001 com a resposta als atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Els talibans van guanyar més força i, amb ells, les llibertats van recular. Gairebé dues dècades de guerra en què les dones van perdre drets, retornant de sobte a una opressió que no es vivia des de feia 100 anys. En pocs mesos les minifaldes que començaven a ser habituals a Kabul van desaparèixer. Les mateixes dones que les portaven o van haver de fugir o van haver de tapar-se fins normalitzar que no fer-ho podria ser pecat.

I no, el problema no és ni ha estat mai que una dona lliurement decidís posar-se o no un vel, un hijab, un burca o un nicab sinó que no fer-ho tingui conseqüències fatals. Amb l’obligació d’unes normes de vestimenta també es va imposar l’arraconament cada cop major de les dones. Elles, a més, han patit com ningú la guerra; no només perquè el cos de les dones sempre és un camp de batalla enmig d’un conflicte bèl·lic sinó perquè a més es carreguen a les esquenes la responsabilitat de la criança i les tasques de cura.

Nadia Ghulam, que ha acudit aquest dimecres a la tarda a fer una xerrada a l’escola Pi d’en Xandri, convidada per la seva AMPA, és una refugiada afganesa que fa 12 anys que viu a Catalunya. Explica que va arribar amb 21 anys per motius mèdics. Però les ferides físiques eren mínimes comparades amb les psicològiques. Aquell mateix any una família la va acollir i, amb ella, ha pogut construir un espai llunyà a les armes. Ha pogut sortir de l’analfabetisme amb què va viure fins els 16 anys i fer estudis universitaris.

Aquesta refugiada, autora de diversos llibres sobre la temàtica, explica que durant els anys que va viure a Afganistan abans de venir al nostre país va haver de treballar i sortir al carrer vestida d’home. Era l’única opció de garantir la subsistència de la família. Però lamenta que aquest element, tot i que cridaner, hagi esdevingut molt més rellevant a ulls de la premsa europea que no la situació que viuen milions de dones al seu país natal.

Ghulam té dues famílies, una catalana i una afganesa. Cada cop que torna al seu país s’ha de tapar de cap a peus i amagar els ulls darrere d’unes ulleres de sol. No és només l’obligació de les circumstàncies polítiques, també és l’única garantia de protegir la seva identitat perquè ningú la reconegui i li suposi cap problema greu per haver hagut de fer-se passar per home. El canvi a l’Afganistan diu, però, està lluny perquè l’analfabetisme, la baixa qualitat de l’ensenyament –qui pot estudiar acaba batxillerat sense saber sumar i ho fa en centres destrossats per la guerra– i la ignorància no permeten canviar la situació.

La majoria d’afganes han normalitzat que la seva màxima aspiració és casar-se amb un home i cuidar dels fills. Per això, gairebé cap família els paga estudis. Malgrat tot, diu Ghulam, hi ha esperança: “Les fortes i valentes s’han quedat allà lluitant per poder tirar endavant, no jo”. Ho explica amb el cas de l’assassinat d’una activista. Aquell tràgic succés va tenir com a resposta que moltes mares van decidir posar el nom de l’activista a les seves filles nounades i el funeral, a diferència del que marca la tradició, va ser protagonitzat per dones, que van portar el seu taüt a muscles.

Encara que per a la majoria de la població afganesa ella és una boja i per això està perseguida, hi ha talents i capacitats que s’amaguen entre la necessitat. Ghulam ha clos la xerrada recordant que els drets de les dones són una realitat gràcies a moltes lluites i, fins tot, a costa de la sang de moltes lluitadores: “No ho oblideu, aquesta lluita ha de continuar”.

Notícies relacionades