Montse Montesinos: “Ensenyar té a veure més amb el tracte que amb els continguts”

Fotos: Aina Serra

Aquella humilitat de les dones d’una generació: de “no sé massa de res” a fer una exposició acurada i innovadora sobre un tema. La Montse sap de què parla perquè en parla des de l’experiència de “25 anys de trinxera a l’escola pública de Rubí”, com diu ella. el seu discurs revolucionari al costat del seu posat tranquil és un bri d’esperança per l’educació que ve.

Mestra, mestra i mestra… la Montse traspua escola. Amb la mirada posada a cuidar tots els matisos dels infants, va ser directora de l’escola Turó de Can Mates del 2004 al 2011 i, un cop jubilada, ha engegat, junt a un grup de voluntàries, un projecte de suport a nens i nenes nouvinguts, amb necessitat de reforç escolar, a Cal Temerari i de la mà de treballadores dels serveis socials.

Cada dia canalla i més canalla… és esgotador?

– No! Ser mestra és addictiu. Si ets mestra estar entre la canalla és el teu medi, com els peixos al mar, i sempre tens la sensació que tens coses per aprendre, per acompanyar més i millor als infants, perquè cada nen o nena t’ensenya coses noves.

Els arribes a conèixer tots a fons?

– És la gràcia, segueixes el fil de cadascun d’ells. Acompanyar els infants té molt a veure amb el món del tracte: cuidar, respectar, conviure, el diàleg, la confiança… i és això el que centra l’activitat de la mestra. L’escola, al cap i a la fi, és un grup de relació.

I els continguts?

– Els continguts no són prioritaris, especialment a la primera infància. Els continguts s’aprenen arreu. Probablement un infant socialitzat en la seva adultesa sabria les mateixes coses anés o no anés a l’escola. Els infants aprenen per necessitat.

8h de classe i després anglès, música, plàstica, esports… sobredosi de continguts.

– Sí. El problema és, què deixen de fer els infants mentre fan tot això? Bàsicament, perden hores d’espai familiar i, per tant, hores d’acompanyament emocional. En canvi, seran les eines emocionals les que els permetran tirar endavant a la vida amb consciència i tranquil·litat.

Això que insinues és trencador: menys continguts, més relació.

– Tenim el concepte d’educació totalment vinculat a com ens han educat a nosaltres i costa molt trencar-ho. Cal veure molt clar un altre model, veure que l’infant se’n surt i és feliç, per considerar que un canvi en l’educació és possible. Això és més lent del que ens imaginem, costa més d’una generació, crec.

Canvi cap on?

– Canvi del que entenem per escola i canvi de com entenem que aprenen els infants. Un canvi que encara no som ni plenament conscients de quina magnitud té, de fet.

Com es concreta en el dia a dia?

– En poder oferir a cada infant el repte que necessita per seguir aprenent. I això no va ni d’edats, ni d’assignatures, això va de poder-los observar, tant sigui a l’aula com al parc, i tenir les eines per seguir-lo motivant a aprendre.

De 25 en 25 és possible?

– Sí, com a mestra fas petites agrupacions de necessitats perquè aquest seguiment personalitzat sigui possible.

Què impedeix que a dia d’avui sigui així?

– La por.

La por?

– Sí, tenim por d’una cosa que no hem viscut i optem per l’exigència i la planificació de la vida dels nostres fills i filles en base al que nosaltres hem viscut, però així només els anul·lem. De fet, viuran en un temps que nosaltres desconeixem.

L’educació està estancada?

– Crec que no. Docents, pares i mares i infants, fan un sistema i quan un dels tres grups s’atura els altres estiren. Sóc positiva perquè és molt difícil aturar els grups humans quan tenen una idea, així que l’escola evolucionarà cap on creguem que ha d’anar.

I l’administració?

– L’administració intenta innovar però la maquinària és lenta i està escanyada pels pressupostos de l’Estat. Si es plantegen nous models educatius és sobretot per la implicació dels docents i les famílies.

La falta de recursos condiciona?

– Massa nens a l’aula, poc material, noves tecnologies… sí, falten recursos, però tot això és relatiu, l’important és la idea, l’important és el concepte de què volem fer i fer-ho amb la col·laboració de tota la comunitat educativa: infants, mestres, famílies i entorn. No es pot pretendre que l’escola eduqui sola.

Quin paper creus que han de jugar les famílies?

– Tant de bo poguessin ser més dins l’escola perquè escola i famílies són totalment complementàries en l’educació ideològica i emocional dels infants. Caldria que cada escola, mestres i famílies, consensuessin quina manera d’intervenir els funcionaria millor.

I des d’aquí a Cal Temerari, què hi feu?

– Doncs sobretot això, acompanyament emocional. Dues tardes a la setmana venen infants nouvinguts a fer reforç escolar, especialment català, però això és l’excusa, el que sobretot fem és reforç emocional a infants que ens envien des de Serveis Socials.

Com sorgeix el projecte?

– Treballadores dels serveis socials tenien detectada la mancança i sis voluntàries, la majoria mestres, vam decidir tirar-ho endavant. Fem seguiment constant amb les famílies, els serveis socials i les mestres de cada infant. Portem un any i ja és evident la bona acollida que té pels infants.

Notícies relacionades