Miguel Pajares: “A molts països s’han mobilitzat més els xenòfobs que els partidaris d’acollir refugiats”

Fotos: Xavier Palahí

Si fem una mescla a base de novel·la negra i una mirada exhaustiva sobre la desigualtat extrema, en resulta una contradicció preocupant amb els valors morals que crèiem que componien la democràcia occidental. El sistema econòmic que ens proveeix de mòbils intel·ligents i cotxes elèctrics provoca fam i misèria al Tercer Món. Aquesta és una de les imatges que es presenta a Crímenes de hambre, la darrera obra de Miguel Pajares (Palència, 1950), antropòleg social, investigador a la Universitat de Barcelona i president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. La seva primera novel·la va ser finalista al Premi Nadal en la seva 68a edició i premiada a la millor novel·la de gènere negre a la Setmana Negra de Gijón de 2014. Des de llavors ha cultivat aquest gènere per compondre fins a quatre llibres on denuncia diferents realitats socials. Però també és autor de nombrosos assaigs i articles relacionats centrats en la immigració, asil, drets humans i racisme. Amb tot, és capaç de combinar literatura i investigació per oferir al públic un bany de realitat.

No és la primera vegada que opta per la novel·la, en especial la novel·la negra, per denunciar desgràcies de la nostra societat. Per què ha escollit aquest tipus de gènere quan vostè té sobrada experiència amb l’elaboració d’assaigs?

– Llibres d’assaigs n’he fet uns quants. Des del primer que vaig fer al 98, en dec tenir uns 8 o 9 llibres, a banda d’informes i similars. Així que, efectivament, jo he estat escriptor d’assaigs. El que passa és que farà cosa de 9 anys se’m van despertar moltes ganes d’escriure novel·la i em vaig llençar a aquest territori per, precisament, poder dir a través d’ella les coses que venia dient en els assaigs: els temes socials que jo treballo, la necessitat de denúncia social que es planteja sobre molts aspectes de la nostra societat... Tot això ho he traslladat a la novel·la negra. La primera era sobre la prostitució, la segona sobre el racisme extrem i la tercera sobre els crims comesos a la frontera sud que pateixen immigrants i refugiats en el seu intent de travessar la frontera amb Espanya. Aquesta, Crímenes de hambre, denuncia la desigualtat extrema. Hi ha una elit que s’enriqueix cada cop més i gent que a molts països es mor de gana. El gènere negre m’ha servit per traslladar una realitat social a través d’una història d’un policia que investiga un crim. Aquesta és l’essència de la novel·la negra: el crim en un context social determinat. A diferència de la novel·la d’enigma, com la d’Agatha Christie o d’altres autors d’abans de principi de segle XX, la novel·la negra mostra el context ciutadà o social on es produeix el crim. És un gènere molt bo per mostrar realitats socials.

Li ha resultat útil per apropar-se a un públic més ampli?

– Això és el que jo espero. Els meus llibres d’assaigs els llegien estudiants d’antropologia, gent d’entitats que atenen immigrants i responsables d’ajuntaments o institucions que també es relacionen amb aquest tema. Amb la novel·la espero arribar a un altre públic. Crec que ho estic aconseguint, tot i que les meves novel·les tampoc s’han convertit en best-sellers. Per tant, tampoc arribes a un públic molt ampli. D’altra banda, per exemple, amb la novel·la anterior he descobert que molts clubs de lectura l’han llegit i m’han convidat a molts llocs diferents perquè tota aquesta gent que se l’ha llegit ha conegut una realitat sobre la immigració i els refugiats diferent de la que apareix als mitjans. On sembla que els refugiats o els immigrants són un problema. A través d’aquesta novel·la coneixen una altra realitat. Poden conèixer el sistema econòmic on vivim i les desgràcies que produeix a molts països.

En tota novel·la s’introdueixen elements de ficció. Com aconsegueix lligar la ficció amb la realitat que vostè vol transmetre?

– La ficció és tot allò que fan els personatges. Ells també són tots de ficció: l’inspector que investiga, una líder de l’altermundialisme internacional que ve a donar una conferència a Barcelona i mor... Aquests són de ficció. La investigació i els que l’acompanyen és la part fictícia de la novel·la. Ara bé, en aquest procés es veu la realitat. L’inspector va descobrint coses, va a països i veu què passa i el perquè. Tota aquesta realitat que els personatges van observant és certa. Respon a l’estudi que jo he fet de la temàtica. Abans de fer una novel·la em documento molt sobre el tema que vull abordar. Dedico més temps a informar-me que a escriure per així poder plasmar la realitat tal com és. O, almenys, tal com jo l’he arribat a conèixer. Si la gent es pregunta: tot això passa? La resposta és sí.

En què ha consistit aquest procés de documentació prèvia a la confecció de l’obra?

– Els temes que escric els he estat treballant des de fa molts anys. Porto uns 30 anys dins l’activitat social i a la Universitat de Barcelona formo part d’un grup d’investigació social. Per tant, és un àmbit d’estudi que ja conec. De totes maneres, quan decideixo escriure una novel·la, igual que amb un assaig, m’he de documentar més. Per aquesta novel·la m’he informat molt, per exemple, sobre la funció dels Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, els programes d’ajustament estructural que van imposar a molts països africans i qui se’n va beneficiar. Tot això m’ha ocupat un any i mig de treball dedicant moltes hores cada dia.

Comptabilitza dedicar tantes hores de treball?

– No. Les novel·les a mi no em donen ni un cèntim. Això ho faig perquè m’agrada, vull transmetre aquestes coses. Realment, no es venen tants exemplars com per tenir beneficis.

És la quarta novel·la que publica. Què el motiva a seguir?

– A veure, les meves novel·les funcionen bé. Dintre del nivell de venta de llibres d’avui dia, no es venen malament. Però no es converteixen en un best-seller. Ningú que escriu guanya diners si no és que assoleix un nivell de ventes elevat. Evidentment que em paguen per drets d’autor, però pràcticament aquests beneficis els gasto en fer viatges i presentacions. És a dir, compensa? Econòmicament, no. Però personalment sí, perquè transmeto i dic el que vull a través de la novel·la. A més, m’agrada escriure-la i fer presentacions i debats que s’originen.

Vostè sempre ha defensat l’activisme com a resposta social als problemes. Creu que a Catalunya, així com a la resta d’Europa, hi ha una manca d’esperit activista? Per exemple, la mobilització de la campanya "Casa nostra, casa vostra" va tenir una assistència de 160.000 persones però el moviment ciutadà no ha anat gaire més lluny.

– A Catalunya hi ha molt activisme. Sempre n’hi ha hagut. I aquestes manifestacions que menciones ho proven. A altres parts d’Europa també. El que passa és que a molts països s’han mobilitzat més els xenòfobs que els partidaris d’acollir refugiats, durant els darrers temps. Aquí potser faltaria que tot es reflectís en resultats electorals per tal de lligar les manifestacions amb transformacions socials, així com sí ocorre amb el moviment independentista. Hauria de passar el mateix amb els moviments socials, els quals estan més desmembrats. Tot i que a Catalunya sí que hi ha molts moviments socials.

Segons informes de les Nacions Unides, cada dia moren de gana o de malalties relacionades amb la malnutrició 25.000 persones. Quina resposta dóna la societat?

– Molt poca. La societat pràcticament no se n’adona d’això. Jo espero que la meva novel·la també serveixi en aquest aspecte. Aquesta dada que menciones també apareix. Hi ha, per exemple, un economista que explica aquest tipus de coses. Realment, no hi ha una consciència molt clara en els països occidentals sobre el que estem fent. Tota la situació que es dona a Àfrica és fruit de la colonització i tot el que ha vingut després, que ha estat igual o pitjor. Doncs les grans empreses estan duent a terme un espoli molt gran. Tot el frau fiscal, tot l’acaparament de terres i fonts d’aigua. Tot això provoca situacions com, per exemple, que la República Democràtica del Congo sigui el país més ric en recursos però a la vegada un dels més pobres del món. Tenen la reserva més gran de cobalt del món, un recurs valuosíssim, ja que s’utilitza per a les bateries dels cotxes elèctrics. Llavors totes les empreses productores de cotxes es llencen a comprar aquest material per tenir reserves. Però tot i això és un dels països més pobres. El 70% de la població està per sota del llindar de la pobresa. Allà hi mor molta gent de gana igual que en altres països africans que són rics en recursos. D’això, aquí, no es té gaire consciència.

Somàlia és exportadora d’aliments i productes agrícoles. Però tot i això hi ha gana. Per què?

– Sí, Somàlia és un dels països que més gana pateix i és, a la vegada, un país exportador d’aliments. Allà hi ha hagut un procés d’acaparament de terres per part de grans empreses europees, xineses, índies i americanes. Han expulsat als camperols de les terres. Allà el procés d’acaparament de terres es fa d’aquesta manera: el govern ven les terres a una multinacional i expulsa als camperols. Allà no hi ha títols de propietat com els que funcionen als països occidentals, sinó que funciona un sistema consuetudinari, on l’ús de la terra ve de generació en generació. No hi ha títols de propietat. Per tant els governs consideren que les terres són seves i les poden vendre.

Cada dia els mitjans de comunicació ens fan arribar notícies, imatges, vídeos i històries de persones ofegant-se al Mediterrani. Som males persones per no ajudar-los o és que ens hem tornat insensibles davant tanta informació?

– No, no. No és un problema de males persones. Tenim una societat que funciona com funciona. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper molt important. Depenen de sistemes concrets on les notícies han de ser atractives i s’han de renovar. Llavors passa això, la gent lamenta les morts que tenen lloc un dia al Mediterrani, però després d’aquesta notícia en venen més i més. Al final és molt difícil obtenir una permanència en les posicions solidàries que apareixen després d’imatges impactants perquè el funcionament dels mitjans de comunicació ho fa molt difícil. Jo sóc president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i quan a la tardor del 2015 apareixen imatges dels refugiats creuant els Balcans o del nen que es va ofegar al mar i es va trobar el seu cadàver estès a la platja, hi va haver un gran moviment solidari. Però nosaltres ja sabíem que això era un cim que després baixava. Doncs en aquesta societat és molt difícil mantenir aquests estàndards de solidaritat. No és un problema de si la gent és millor o pitjor. És un problema que aquesta és la societat que tenim i és la que hem de canviar.

Però no s’augura cap canvi amb l’augment generalitzat de l’extrema dreta, no troba?

– No, un canvi per a bé no s’apunta. Per trencar amb aquesta tendència s’ha de seguir treballant a través de novel·les com aquesta, a través de les persones que s’impliquen amb entitats i també amb política. Ens hem d’enfrontar a tot això. I com més persones siguem més possibilitats hi haurà de trencar amb aquesta dinàmica.

En els 3 últims anys, més de 10.000 persones han mort ofegades al Mediterrani intentant arribar a Europa. Per què els governs etiqueten aquestes persones com a immigrants i no com a refugiats?

– Doncs perquè no hi ha cap tractat internacional que obligui a acollir immigrants. En canvi, sí que hi ha un tractat internacional firmat pels països europeus que obliga a acceptar refugiats i a tramitar la seva sol·licitud d’asil. Llavors, aquest bloqueig que practica la Unió Europea va en contra de la Convenció de Ginebra, tractat del qual m’estic referint. És per això que prefereixen dir que són immigrants, però en realitat hi ha una mescla. Entre totes les persones que s’ofeguen moltes són refugiades. Fugen de conflictes bèl·lics i se’ls ha d’anomenar refugiats. Els governs, per tant, estan vulnerant la convenció de Ginebra i no ho volen reconèixer.

Aquest rebuig va lligat segons si són blancs o no?

– Aquest refús cap a les persones que intenten arribar a les nostres fronteres té, en part, un component racista. Efectivament, són negres o persones d’altres cultures i això a bona part de la població els provoca rebuig. Un rebuig xenòfob. La postura dels governs respecte als refugiats i immigrants que intenten arribar té un component racista, sobre això no hi ha dubte. Però no només racista, hi ha altres aspectes. Hi ha un component classista i anàlisis errònies sobre el mercat de treball.

Per què triomfa més el discurs de l’odi i la xenofòbia en vers el racional i d’acollida?

– Mira, el discurs de la xenofòbia és un discurs facilón, no necessita gaire anàlisi ni reflexió. És fàcil. Tu dius “ens vénen a treure els llocs de treball i la nostra sanitat”. Menciones quatre coses així i la gent l’entén. Són falsos però és fàcil. En canvi, el discurs racional sobre la immigració requereix moltes més explicacions. Demana explicar com és el món i per què vénen aquestes persones, què hem fet nosaltres abans perquè aquestes persones vinguin aquí. També cal explicar que a nosaltres ens interessa que vinguin aquí, ja que el nostre mercat laboral necessita aquesta mà d’obra. I tot això s’ha d’explicar bé, ensenyar dades amb anàlisis profundes. En comparació amb el discurs xenòfob és més difícil per a la gent amb poques ganes de reflexionar, que fa poc més que veure la televisió cada dia i que en prou feina llegeix (perquè hi ha molta gent que ja no llegeix). Per ells el discurs xenòfob és el més fàcil.

Com creu vostè que els partits de discurs racional haurien d’afrontar aquesta realitat?

– Els partits s’haurien d’esforçar més. Sobretot els partits d’esquerres, que són els que no estan còmodes amb el discurs xenòfob, haurien d’oferir un discurs alternatiu. L’esquerra s’ha esforçat poc. No tota, ja que hi ha molts partits diferents i no tots s’han de posar al mateix sac. Però en general dins l’esquerra ha faltat un discurs alternatiu.

Quin serà el seu proper projecte?

– Ara estic amb una altra novel·la, però la tinc una mica parada perquè estic escrivint un assaig sobre les migracions climàtiques. Fa referència al canvi climàtic i les migracions que se’n derivaran. Espero tenir-lo enllestit a mitjans d’any. La idea va sorgir en un grup d’estudi del qual formo part, de la Universitat de Barcelona. L’estudi no va tirar endavant, però jo sí.

Notícies relacionades