Mariona Soria: "Hi ha persones que retallen en menjar abans que deixar de pagar el lloguer”

Fotos: Clara Ontañón, Jordi Pascual i l'Ull del Temps

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del segon FOCUS, Habitatge, densitat i model de ciutataquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

El Sindicat de Llogateres alerta que cada vegada més persones tenen dificultats per pagar el lloguer i que molts propietaris abusen dels seus inquilins incomplint la llei. Parlem amb Mariona Soria, membre del Sindicat, sobre quines polítiques públiques calen per garantir el dret a l’habitatge en un dels municipis més cars de l’Estat.

– En  els darrers dies hi ha hagut, com a mínim, tres intents de desnonament a Sant Cugat. Esteu notant un increment?

– Està passant el que ja prevèiem: una allau de desnonaments i processos judicials contra persones en situació de vulnerabilitat. Molts d’aquests processos són d’execució imminent i a moltes persones les agafa desprevingudes. Són situacions que ja coneixíem, però actualment moltes més persones es troben en una situació d’absoluta precarietat.

– És un efecte de la pandèmia?

– Hi ha duess vessants: l’econòmica, agreujada per la COVID-19, i la legislativa. Les lleis d’habitatge encara no protegeixen l’inquilí i, com sempre, reben els més vulnerables.

– Els desnonaments d’execució imminent no es produïen abans?

– O els afectats no acudeixen als serveis socials, o els jutjats estan executant molt més de pressa sense contemplar cap mena d’ajornament. En el cas de la Conxita, per exemple, ja tenia un pis adjudicat i el jutge ho sabia, però igualment va fer un desnonament. Sembla que no hi ha contemplacions.

Els serveis socials de l’Ajuntament amb prou feines estan treballant per acollir a tothom qui té una ordre de desnonament o està en perill de rebre'n una. Els serveis socials només acullen quan hi ha un procés ferm de desnonament, però fins que això es produeix poden passar mesos i és molt angoixant. Al Sindicat arriben casos de persones amb una situació psicològica molt penosa. A més, actualment acudeix a nosaltres població diversa d’un perfil molt més ampli, de totes les edats i condicions socials: jubilats, famílies, gent jove...

– Teniu xifres?

– Estem rebent entre quatre i sis casos nous cada mes. Sobretot d’abusos en el lloguer, d’incompliment de la nova llei. Una de les funcions del Sindicat és informar de quins són els drets del llogater, per saber què es pot reclamar i què no.

– Com valores la nova llei de regulació de preus del lloguer, té algun efecte?

– Totes les iniciatives que entenen que l’habitatge és per viure-hi i no per fer negoci, em semblen bé. Però la responsabilitat del compliment d’aquesta llei recau en el llogater que és qui ha de denunciar al propietari i això fa por ja que ens exposa que no ens renovin el contracte.

Aquest és un dels objectius del Sindicat: assenyalar qui no està complint, fer-ho públic i sobretot en casos que són flagrants, com per exemple el de persones multi propietàries, amb  més de 15 pisos.

– Una de les vostres demandes era una Oficina Local d’Habitatge amb finestreta única i ara ja existeix. Creieu que està funcionant bé?

– Ens sembla positiu però cal posar-hi recursos, tècnics i juristes que sàpiguen defensar casos d’abús als llogaters, mediadors del preu i recursos econòmics per a persones que no poden seguir pagant el lloguer, etc.

Està bé que hi hagi una única finestreta perquè no podem estar marejant les persones que necessiten fer una consulta i abans anaven d’una oficina a una l’altra.

– Durant la pandèmia, el sindicat va alertar sobre els préstecs ICO que oferia l’Estat, una ajuda que s’havia de retornar al cap d’uns mesos. S’està podent assumir?

– No ens ha arribat cap cas de persones que hagin demanat aquesta ajuda. Crec que no va tenir èxit perquè era una trampa, oferia una ajuda en un moment per endeutar-te després. Precisament la COVID-19 ha generat una gran incertesa i la gent va actuar amb recel davant d’aquestes ajudes i, ben fet! Nosaltres aconsellàvem que es renegociés el lloguer abans de demanar un crèdit.

– També es va demostrar que el preu del lloguer és negociable, cosa que molts pensàvem que era impossible.

– Molta gent no s’atreveix a fer aquest pas, però negociar és un dret que molta gent no exerceix i em fa ràbia. El lloguer és un contracte, una negociació que es pot establir amb el propietari. Moltes vegades deixem de tenir les nostres necessitats cobertes per seguir alimentant un propietari, i això és gravíssim.

– Des del govern s’han fet dues accions de microurbanisme molt incipients. Són petits espais a la ciutat on poder fer promocions d’habitatge públic, de lloguer o habitatge cooperatiu, o promocions privades amb preu assequible. És una mesura útil?

– Totes les iniciatives que impliquin repensar la forma com posseïm un habitatge, sigui en forma de cooperativa, en forma de protecció oficial, són bones. I és positiu que un Ajuntament ho promogui. Com més possibilitats i formes diferents de tenir un habitatge existeixin, més gent podrà fer-ho. És cert que el govern té limitacions, a vegades també falta d’interès. Però poden ser una gran eina de pressió i és la seva feina aconseguir-ho.

– I el Ragull Centre?

– És interessant perquè és un conveni publicoprivat. És millor que l’Ajuntament es lligui a una empresa privada a canvi de fer 70 habitatges públics, que necessitem com l’aigua, que s’acabi fent un centre comercial i una plaça.

Però personalment, com a ciutadana, crec que és un bolet que genera molt rebuig al barri de Sant Francesc, que precisament és un dels més maltractats i densificats. Per a mi ha faltat diàleg. Crec que la idea de densificar la ciutat no només és Ragull Centre, hauria de ser un pla general.

– El barri de Volpelleres és el més nou de la ciutat. No ha aconseguit rebaixar les necessitats d’accés a l’habitatge?

– Volpelleres es va densificar diferent. En primer lloc, es va edificar en temps de bonança i es va vendre en temps de crisi. Els edificis no tenen més de cinc plantes i perpetua el model de ciutat expansiva, sense nucli, ni comerç, ni equipaments. Es va fer perquè els constructors es poguessin enriquir.

– L’any 2018, amb Carmela Fortuny, el Ple va començar a tramitar que el 30% de les noves promocions en àrees urbanes consolidades fos habitatge assequible. L’Ajuntament deia que no tenia cobertura legal per obligar els propietaris a fer-ho i que, en canvi, ho “instaria” a fer. La mesura es va aprovar definitivament al gener del 2020. Com ha estat aquesta experiència? Funciona?

– Recordo que durant la campanya electoral ERC-MES va dir que sí que ho faria obligatori i que ho ampliaria al 50%. Crec que no s’han atrevit a fer-ho per por que els tribunals ho tombin i, com a conseqüència, l’Ajuntament hagi de compensar econòmicament els constructors.

– Per què a Sant Cugat els pisos de protecció oficial eren de compra? A ulls d’ara sembla un absurd.

– Ara sí que sembla que va ser una mala política, però en aquell moment es va fer perquè no hi havia cultura de lloguer, tothom preferia tenir una propietat i perquè la segona generació de població nouvinguda de Sant Cugat no marxés a altres municipis.

Això vol dir que dels 1.500 habitatges que té Promusa 1.000 estan en mans privades i no són rotatius. L’Ajuntament està fent un esforç per tornar-los a comprar, però tenen el preu de mercat. Amb els fons que es destinen a recomprar dos d’aquests pisos se’n podrien construir set de nous.

– Per què creus que la població prefereix comprar que llogar?

– En primer lloc perquè hi ha un gran arrelament al territori i la gent vol viure allà on un ha nascut. En segon lloc, com que la compra d’un habitatge és tan costosa i desigual en relació amb els sous, la població hi aboca tots els seus recursos i es converteix en la casa de la teva vida. En tercer lloc, tenir una propietat vol dir augmentar el patrimoni familiar i crear un llegat.

El lloguer, en canvi, sembla que estigui destinat a una situació temporal o per persones que no es poden permetre comprar. Quan la llei d’habitatge canvia i els lloguers no són indefinits, la situació dels inquilins es torna molt insegura.

– Els models europeus són diferents?

– Jo crec que ho viuen amb menys angoixa. A més que per raons històriques a Alemanya i al Regne Unit hi ha molt més habitatge públic, uns pisos que mai seran de la teva propietat, però on pots viure tota la vida.

Aquí és al revés, s’especula amb l’habitatge i com més totxo acumuli una família millor. Un exemple d’això és Sant Cugat, una ciutat de petits grans propietaris, sobretot de famílies que tenien terrenys abans del boom de la construcció i que actualment viuen d’això i abusen molt de la seva posició.

– Quines polítiques públiques creus que són claus per garantir l’habitatge?

– La promoció d’habitatge públic és essencial. Trobar noves formes de tinença de l’habitatge que trenquin l’oligopoli dels grans constructors. I ajudes al lloguer per garantir una qualitat de vida mínima.

Òbviament l’administració no ens pot construir pisos a tots, però les lleis que elabori poden anar encaminades perquè l’habitatge deixi d’estar en el lliure mercat.

Notícies relacionades