Maria Isolda Perelló: “Les deportacions tracten les persones com a excedentsˮ

Fotos: Cedides per l'entrevistada

*Aquesta entrevista ha estat publicada inicialment el 7 de juliol del 2019 i modificada el 27 de novembre del 2019 per una petició de canvi d'imatges que ha estat acceptada.

La membre de l’equip de treball del grup de recerca en migració i desenvolupament de la Universitat de València ha visitat el curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) per impartir la xerrada La indústria de la vigilància. A EUA i Espanya. Els dispositius de control al servei de la detecció i detenció de trasllat de persones, basada en la tesi doctoral que tot just prepara en l’actualitat. Al final de la conferència ha atès elCugatenc.

Una frontera no només és un element físic.

– Clar, l’Escola de Copenhaguen ha teoritzat sobre com es construeix el discurs social en què els govern canalitzen les pors i les inseguretats cap a uns arguments determinats. D’aquesta manera es normalitzen accions que van en contra dels drets humans. Però aquesta explicació no és suficient perquè si només et centres en la part discursiva, et deixes la vessant institucional, que forma part de la rutina. S’ha de tenir en compte que les pràctiques rutinàries com controlar-te el passaport també forma part de l’entramat de control.

Dius que els anys 80 és un moment clau per a la frontera sud. Què va passar?

– Es va crear l’espai Schengen, al qual s’adhereix Espanya a l’any 91. Ceuta i Melilla sempre han tingut una posició geoestratègica fonamental. No formen part de l’OTAN i, alhora, adquireixen una rellevància essencial dins de la defensa espanyola. Amb Schengen, la desaparició de les fronteres internes fa que cada estat tingui l’obligació de protegir les fronteres externes.

Espanya amb caràcter europeu també incorpora altres obligacions. Per exemple, abans no teníem llei d’estrangeria, només disposicions i decrets. La llei d’estrangeria s’aprova l’any 85. És llavors quan s’imposa el sistema de visats. Si els països havien de fer front a les amenaces com el narcotràfic, el frau i el blanqueig de diners, també ho havien de fer en quant a la immigració irregular perquè eren persones no desitjades. Es posen les bases perquè tot aquell que no sigui espanyol o europeu sigui un criminal.

Tot això obre la porta a la militarització de la frontera?

– És un negoci. Dins del component econòmic també hi ha una manera de veure el món. És a dir, per al neoliberalisme hi ha persones que sobren perquè tot allò que dificulti el lucre ha de ser eliminat. Això ha permès el benefici de les empreses que es dediquen a la indústria militar.

Per això a la conferència has explicat les deportacions als Estats Units com un excedent de mà d’obra?

– Sí. A l’any 2008 s’aplica un programa just quan hi ha una forta crisi i poc treball. Les deportacions tracten les persones com a excedents. Avui dia els mexicans no migren com abans perquè s’ha augmentat el control fronterer i cada cop més coincideixen les rutes migratòries amb les d’armes i drogues. Però no només cal mirar als Estats Units. Israel fa el mateix, per exemple. La indústria armamentística no té estats; són agents transnacionals que volen diners.

 

Què ha suposat Frontex per a Espanya?

– Frontex és el braç armat de la Unió Europea. Té grans dispositius, flotes i agents. Són suports militars efectius perquè s’utilitzen tàctiques castrenses.

A la conferència no només t’has referit a les fronteres exteriors de la Unió Europea, també al Sahel. Què passa allà?

– És un mur imaginari. És el que s’anomena una frontera avançada, una cosa que s’utilitzava en l’època colonial. Ho utilitzaven molt els anglesos, avançant les fronteres per evitar els problemes que venien d’un altre país molt abans d’arribar al teu espai físic. És una estratègia purament militar. Si consideren que a l’entorn del Sahel hi ha moltes amenaces, no només portaran militars a Ceuta i Melilla, millor portar-ho a la zona d’origen. Hi ha moltes casernes i tropes en aquella franja.

Dius que les empreses armamentístiques pressionen els estats per fer unes polítiques determinades.

– No és gaire diferent al que fan els mitjans de comunicació, que si reben pressions d’empreses canalitzen el discurs. Als Estats Units és clarament visible. Es va aprovar la llei Arizona, que permetia detenir la gent només per tenir sospita en funció del seu perfil racial.

Hi ha alguna possibilitat que els estats siguin més forts que les empreses i no cedeixin per fer coses així?

– Crec que no. La sobirania dels estats està en declivi, la força dels agents transnacionals és cada cop major i, alhora, l’Estat ha de demostrar a la població local una fortalesa que no té. Tot apunta que anirem a pitjor a no ser que tota la població civil es rebel·li contra el que està succeint. A més, els murs, les tanques, la tecnologia militar... són una performance per aplacar la por de la gent demostrant que l’estat és fort i em defensarà. Per això sorgeixen partits com Vox.

També hi ha un punt positiu si es té en compte el paper que exerceix la societat civil. Hi ha organitzacions i persones que treballen molt i són les que poden equilibrar la balança. A les persones les salvarem les persones. És trist que haguem de parlar de salvar perquè cap persona hauria de ser salvada sinó que hauria de ser tractada com a tal.

Notícies relacionades