Manuel Delgado: “No es fa habitatge social perquè el poder té por dels barrisˮ

Foto: Jordi Pascual

L’antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, Manuel Delgado, ha visitat Sant Cugat amb el difícil repte d’explicar què és un barri. Ho ha fet en la inauguració de l’exposició Vivències sobre el barri de Les Planes a l’Escola d’Art i Disseny municipal. La mostra, que ja es va estrenar al setembre a l’Espai Eco, tracta de visibilitzar a través de retrats dels seus veïns les lluites per la dignificació del districte, nascut per l’autoconstrucció entre els anys 50 i 60. És d’aquesta voluntat de ser, de millorar i de compartir, d’on neix la necessitat de definir què és ben bé un barri i què no ho és.

Un barri és, sobretot, un lloc d’identificació col·lectiva, aquell espai territorial del qual en som part. És, per tant, les dinàmiques socials i quotidianitats que s’hi creen. És el lloc on es diu “baixar al barˮ i no “anar a un barˮ, on es coneix a la gent “de vistaˮ i on ens construïm com a persones. És, segons Delgado, “una noció biogràficaˮ on es creen les relacions socials que ens determinaran com a persones i on el sentit del col·lectiu ens fa estar orgullosos i orgulloses de la pertinença.

Però els barris, ha advertit l’antropòleg, estan en perill. Es va començar perdent l’activitat diària de la infància al carrer, l’aprenentatge en base a la col·lectivitat, per seguir amenaçant la seva força centrífuga des de l’urbanisme. “L’urbanisme treballa per imposar un únic modelˮ, denuncia Delgado, “i amb la gentrificació s’ha trobat la gran màquina de guerra contra els barrisˮ. Perquè els processos gentrificadors, al parer de l’antropòleg, suposen sempre la substitució poblacional i, amb ella, la pèrdua de dinàmiques socials: “Una bona mostra és l’apropiació capitalista dels centres urbansˮ.

Llavors cal preguntar-se per què es permeten aquests fenòmens i, fins i tot, l’administració pública els fomenta. Per a l’antropòleg la identificació col·lectiva d’un barri està basada en persones de condicions socials similars, és a dir, està molt a prop de la identificació de classe. La pressa de consciència de classe o la identificació col·lectiva que pugui derivar en altres formes d’agrupació –guetos d’una immigració concreta, barris propensos a la ultradreta...– és un maldecap que el poder vol eliminar en base a intentar anivellar el conjunt de la ciutat.

La gentrificació –amb la creació de clústers culturals, districtes d’innovació...– i la turistificació en són bona mostra, com ho és també el manteniment de la trama urbanística en termes generals però amb l’inici d’un discurs modernitzador d’antics barris degradats, fent atractiu fins i tot un cert grau de conflictivitat social entesa com a rebel·lia acrítica, nihilista i apolítica, en cap cas amb una voluntat apoderadora de la ciutadania. El poder, diu Delgado, té por dels barris i per això dissenya estratègies per eliminar-los. La mostra més clara és, assegura, la manca de creació de l’habitatge social suficient per fer front a la crisi habitacional: “Temen que si fan un barri per a gent pobra, se’ls ompli de gent pobraˮ.

 

Alhora, el nou urbanisme ha permès la construcció de cases cada vegada més aïllades, per ser unifamiliars o per tenir espais comunitaris tancats. La vida ja no és al carrer sinó a dins de comunitats de veïns i ni tan sols a dins hi ha la interlocució pròpia d’un barri. Aquest model urbanístic ja ha arribat també la protecció oficial, fent que, segons l’antropòleg, hi hagi zones on hi resideix molta gent però difícilment puguin ser considerades un barri.

Però hi ha esperança, defensa, perquè segueixen existint entitats cohesionadores, referencialitats de la identificació col·lectiva, i, per sobre de tot: “Sempre hi haurà gent disposada a sortir al carrerˮ. Encara que, adverteix, no sempre serà en un sentit lluita. El botellón, reflexiona, també es pot interpretar com la venjança del jovent a qui se li ha negat el carrer durant la infància i l’ocupació de places i platges potser és la resposta a l’eliminació gradual de celebracions descentralitzades com ho eren les fogueres de la nit de Sant Joan. Molts altres cops, la força veïnal servirà per exigir millores i respecte, per mantenir el barri sense renunciar a les millores necessàries.

I aquí es troba el nexe entre l’anàlisi antropològica de Delgado i el que les fotografies d’Anöuk Almansa i Paula Pérez, les dues estudiants de l’Escola d’Art i Disseny que han fet possible Vivències, intenten mostrar. El president de l’associació de veïns de Les Planes i membre de l’associació de l’Espai Eco, Ignasi López, ha aprofitat la inauguració de l’exposició al centre educatiu, ple d’altres estudiants, per reivindicar la lluita per la dignificació de Les Planes que va començar ara fa tres generacions i que segueix ferma i reforçada amb l’arribada de nouvinguts.

Notícies relacionades