Lahcen Bouhaddou: “El somni és Catalunya. La connexió amb la vida, Marroc”

Fotos: Aina Serra

Gent del barri. El qui et porta la verdura de la cooperativa, que et creues de camí a l’escola, que entra i surt de la mesquita de davant de casa, i que curiosament, acabes retrobant a una xerrada sobre immersió lingüística, escoltant la seva experiència amb un català perfecte. Un més entre nosaltres, en Lahcen.

Va arribar a Catalunya el 2009 escapant-se d’un viatge d’estudis i disposat a ser part d’una Catalunya que lluita pels seus drets. Des d’aquesta concepció de la comunitat catalana aprèn el català i s’implica amb la Casa Cultura Àrab Sant Cugat.

Què fa un marroquí per Sant Cugat?

– Volia viure en una societat cohesionada, on es respectessin els ciutadans, un lloc on els serveis bàsics com la sanitat i l’educació fossin per a tothom, on no prevalguessin els amiguismes per damunt de tot… i vaig acabar a Catalunya.

I has trobat tot això?

– Diríem que com a societat sí, però el procés per formar-ne part no va ser fàcil.

Com arribes?

– Tenia una beca d’estudis per un mes a Berlín i em vaig escapar, vaig aprofitar la vigència del visat per arribar a fins a Catalunya, però vaig tardar tres anys a tenir papers.

Tres anys com il·legal...

– Tres anys afinant l’instint de supervivència. No acostar-te a grans aglomeracions, evitar els llocs habituals de les persones migrades, anar sempre que sigui possible net i ben vestit... tot això sense feina i vivint el carrer. Vius amb sis ulls. Pura supervivència.

Com s’aguanta això?

– Vius en contradicció constant entre la por i l’ambició per fer realitat un somni. És un sentiment molt íntim i revolucionari. A mi sovint em provocava malestar físic: mal de cap i d’esquena, diarrea…

Quan acaba això?

– Emocionalment, quan decideixes rotundament que et vols quedar. Legalment, quan portes tres anys aquí i pots demostrar arrelament al país amb una feina o uns estudis.

És surrealista. Feina i estudis sense papers?

– Sí. És així. Has de demostrar que fa tres anys que t’escapes d’ells. De fet, per nosaltres és una escletxa, a molts altres països només ho aconsegueixes amb un matrimoni. Però sí, és clarament surrealista.

I és un somni real?

– A Marroc construíem Europa en base als mitjans de comunicació, les cançons, els llibres… però darrerament també en base als companys que hi viuen o en tornen amb realitats complicades… però malgrat no és senzill i cal sort, segons el meu entendre, aquí tenim molta més qualitat de vida.

Vols dir que no mitifiquem Europa i desvalorem Marroc?

– El primer cop que vaig tornar a Marroc em va generar ràbia retrobar-me una societat que no és capaç de generar uns mínims de benestar social per a tothom. Tinc gent molt propera vivint en situacions molt degradades.

Et costa empatitzar amb els teus?

– Vaig haver de trobar un equilibri entre aportar allò que havia après a Catalunya i respectar les seves dinàmiques.

Paternalisme entre compatriotes.

– Sí, però cal ser sincer, i realment a Marroc també puc reconèixer dinàmiques precioses, que em connecten amb la vida com no ho aconsegueixo fer aquí.

Connectar amb la vida, sona bé.

– És la senzillesa de la societat marroquina. La sanitat i l’educació són les seves grans aspiracions i, cobert això, és viure. Viure amb una connexió amb la vida que aquí costa de veure: gaudir menjant, valorar els estels, dormir profundament…

Consideres que ets part d’aquesta societat cohesionada que anhelaves?

– Sí. Fins on no trepitja els límits de la meva identitat marroquina, m’ho sento tot molt propi. Participo de les costums i tradicions catalanes però sense menjar porc i celebrant el ramadà.

I liderant el Casal Cultura Àrab...

– Sí, al Casal justament treballem això, promoure la integració de la comunitat marroquina alhora que mantenim els trets culturals àrabs. Així, per exemple, oferim classes d’àrab, facilitem la celebració del ramadà en equipaments públics o treballem amb l’Ajuntament que les famílies amb pocs recursos puguin participar de l’activitat cultural i esportiva de la ciutat.

Et sents qüestionat per ser musulmà?

– Amb la barbàrie que s’atribueix a l’Islam, no m’estranya que se’ns qüestioni, però l’Islam no és això. L’islam no dóna cap dret a jutjar ni matar una altra persona. S’estan usant interpretacions de l’Alcorà per legitimar accions bàrbares quan l’única lluita que ha d’existir és la interna per ser millor persona: complicitat, empatia, generositat, altruisme, respecte, diàleg, convivència… aquest és l’Islam que hem de posar en pràctica els musulmans.

Notícies relacionades