Koldo G. Vío: “A través de l’humor es pot reentendre l’altre, veure les coses d’una altra manera”

Fotos: Jordi Pascual

Exmembre de Pallassos sense Fronteres, professor de l’Escola Dramàtica del National Theatre of North Greece, docent a la Ramon Llull, director artístic del Festival Internacional de Titelles de Bilbao i habitual del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU). Koldebika G. Vío ha visitat de nou Sant Cugat per parlar de l’art i l’humor en el conflicte. Després de la seva conferència ha atès elCugatenc.

Per què és important que l’art i l’humor tinguin presència a zones en conflicte? Què es pot fer perquè contribueixin a la pau?

– L’humor i l’art ens permeten trobar nous camins per trobar-te millor, apropar-te a l’altre, riure amb ell... Són camins a provar per arribar a una gestió diferent dels conflictes.

Hi ha una certa visió que diu que l’humor és banal, que no importa. En canvi, expliques experiències de Pallassos sense Fronteres molt positives. Per què ens passa això?

– Sembla que l’humor és cosa de nens, que quan ens fem adults hem de ser seriosos, formals, grisos i avorrits; es perd la capacitat. L’humor és molt sa i s’ha de mantenir sempre. Ens diuen que és ineficaç i poc seriós però no, l’humor és una cosa molt seriosa. És una part de la nostra vida quan naixem i el que és seriós i greu és perdre’l! A nivell psicològic i físic, l’humor ens fa sentir-nos millor.

Quin paper pot jugar l’humor enmig d’un conflicte?

– Sentir-te millor, en primer lloc. En un context gris i complicat, apareix el mecanisme de l’humor negre amb voluntat defensiva. També pots anar i aportar punts de llum. A través de l’humor es pot reentendre l’altre, veure les coses d’una altra manera. L’humor neix en l’escletxa que separa dues persones, la diferència de visió entre elles. Cadascú veu un fet d’una manera i aquí és on rau la gràcia. Per exemple, l’home de poble a la ciutat ha estat un assumpte de comèdia de sempre. La visió diferent del món pot ser objecte de riure comú. Però no només és riure. Quan ens emocionem junts és quan podem construir alguna cosa. Es passa a entendre que som dos éssers humans emocionals que podem plorar pel mateix o entendre’ns des de l’empatia.

Per tant, la part evasiva no és la més important.

– És una primera fase sobre la qual es poden construir d’altres. Si no comences amb l’evasiva i la distensió potser no pots arribar a la resta. A Palestina ens ho van agrair molt, per exemple. Van poder riure una estona enmig d’una realitat complexa.

Aconseguiu això amb gent adulta o es nota l’escletxa?

– Hi ha el mite que si vas de pallasso et dirigeixes als infants, és per a tothom! Si bé, els adults no ens podem permetre riure amb el nen i ens quedem enrere i només somriem. Els comentaris positius com els que vam rebre a Palestina no els fa el nen, els fa l’adult. El nen juga, et somriu, et roba el nas, et pega patades...

L’humor no només uneix, també n’hi ha que critica, que separa... Com es pot treballar tot això en el marc d’un conflicte?

– Una crítica amb humor sempre és millor que rebre-la d’una altra manera. La clau és si jo sé acceptar crítiques amb humor. Cal educar-nos en aquest sentit perquè és una emoció bàsica. Hem de saber-lo gestionar i utilitzar-lo en positiu. Cal un aprenentatge per conviure i fer servir l’humor.

Tot això ens allunya de l’humor banal, implica pensar molt bé abans d’actuar. Creus que l’humor més visible, el de la televisió, teatres, espectacles..., està ben reflexionat? Es camina en la direcció adequada?

– Estem millorant. Aquest ja no és el món de fa 30, 40 o 50 anys. A la dècada dels 90 ningú deia que feia el pallasso, sinó que feia el clown perquè dient-ho en estranger sembla que sonava millor. Pallasso s’emprava molt despectivament. Crec que gràcies en gran part a Pallassos sense Fronteres s’ha recuperat a poc a poc el prestigi de la paraula. L’humor i la comèdia s’estan dignificant. A la televisió encara molta feina per fer. La sàtira política encara és un esport salvatge, moltes vegades. No es tracta de tenir por a què et tanquin a la presó sinó que has d’actuar de manera intel·ligent i terna perquè l’altre se senti acariciat pel teu humor, que l’interrogues i, llavors, tingui ganes de créixer. Anem a poc a poc però anem avançant.

Notícies relacionades