Júlia Sánchez: “La intimitat és l’últim espai que queda per conquerir des del feminisme”

Fotos: Jordi Pascual

És sociòloga i veïna de la Floresta però, sobretot, una gran entesa en gènere i sexualitat, el que l’ha portada a fer experiències com teatre de l’oprimit per reflexionar sobre violència de gènere i sexualitat. Fa tallers a les escoles i reivindica una sexualitat que empoderi les dones en una intimitat que superi l’imaginari creat per la pornografia mainstream i es posicioni en l’àmbit de la nuesa tranquil·la, lluny de la hipersexualització generalitzada. El taller que va fer el dimarts passat al Casal de Mira-sol de la mà de l’entitat de supervivents a la violència masclista Noestàsola ha estat l’excusa per fer una entrevista que, potser, hauríem d’haver fet abans.

Vas ser becada per l’Institut Català de les Dones per tractar la violència de gènere a través del teatre-fòrum. Com es fa això?

– A finals dels estudis vaig començar a fer teatre de l’oprimit, ens van donar una ajuda de l’Institut de Cultura de Pau de l’Autònoma i vam crear un grup que va fer teatre durant 7 anys. Portàvem situacions personals a l’escenari. Va sortir una peça sobre l’abús i la violència en les relacions de parella que vam poder representar en diferents llocs del món. Després d’això, fent la tesina del màster de participació, vaig decidir treballar també el teatre de l’oprimit. Va ser així com vaig aconseguir la beca de l’Institut Català de les Dones.

Vaig agafar la peça que havíem fet al grup i la vaig adaptar per a adolescents. La vam portar a dos instituts amb sessions només per a noies, només per a nois i després tots junts. D’aquí vaig poder fer una anàlisi de les reaccions i de les sessions que fèiem després de les representacions.

Què en vas extreure?

– No recordo el detall perquè va ser al voltant del 2010 però a grans trets es veia que molts nois se n’adonaven de les seves actituds masclistes: control, desconfiança, aïllament si hi havia incertesa amb la parella... Les noies van trobar més força per posar límits en posar en comú les seves preocupacions.

Després has seguit treballant a escoles i instituts.

– Vam poder portar teatre als centres educatius durant dos o tres anys. Fèiem un teatre-fòrum i després ho dinamitzàvem amb quatre temàtiques: sexualitat, relacions de parella, trastorns de l’alimentació i discriminació. Ara faig un taller de relació afectiva i sexual a les escoles de Sant Cugat.

Què es pot fer en aquestes edats?

– Tot! És molt bonic. A P5 estan molt connectats amb néixer i morir. Si des d’aquí entres a la sexualitat explicant-los que la sexualitat és néixer, crees un imaginari en paral·lel a la pornografia com a únic referent. Vinculem la sexualitat a l’estima, l’amor, les abraçades, la tendresa...

És trencador. Amb els infants generalment no es parla de sexualitat.

– Però néixer ja és un acte sexual perquè ho és la concepció. Durant el creixement hormonal també hi és: la menstruació, la pubertat... Als instituts estan en alerta sempre.

Per què? Manca de bons referents?

– Sí i perquè la informació arriba tard als alumnes. Jo avui he acabat una sessió en què alguns nois d’11 anys m’han dit que miren pornografia. Això pot crear un imaginari de sexualitat basat en la ficció i potser en la violència i l’abús.

És més habitual del que ens pensem.

– Ens sembla que sí tot i que tampoc és majoritari. Un d’aquests nois m’ha explicat que té unes cosines més grans que intercanvien pornografia per Whatsapp. Però clar, elles tenen 16 anys, és totalment diferent. Als 11 anys estan exaltats, demanen veure un preservatiu com si fons una gran cosa. Cal explicar-los com és un penis i una vulva i què cal fer per cuidar-los. Ho hem de normalitzar des de petits i anomenar els genitals pel seu nom. Hi ha molta gent que no li diu vulva a la vulva. És a dir, molts nanos no tenen ni els noms i quan s’hi troben tenen una imatge molt distorsionada no només per la pornografia ja que el cinema i la publicitat també estan hipersexualitats.

Reivindiques la sexualitat des d’una perspectiva d’empoderament femení. Com es vincula?

– Les noies hem guanyat espai als estudis i a la feina. Encara hi ha coses a fer però s’ha avançat molt malgrat la precarietat i les desigualtats. Mentre a l’esfera pública em puc sentir còmoda perquè se’m respecten els drets, en la intimitat d’una parella heterosexual no tant.

Perquè no hi ha un entorn social que ho controli?

– Clar, en la intimitat no hi ha suport. Estàs sola, a fosques, amb els cossos nus... La intimitat és l’últim espai que queda per conquerir des del feminisme. La sexualitat femenina s’ha vinculat al dolor: menstruar, parir, la menopausa... Si et reapropies del cicle mentrual, guanyes molt autoconeixement.

Què vols dir?

– Et coneixes, enregistres els teus cicles i t’ho fas venir a favor. Acabes descobrint patrons que es repeteixen durant els 30 o 40 anys en què les dones menstruem. Jo mateixa em planifico l’agenda personal en funció d’això en la mesura que puc.

Què es pot fer en aquest darrer espai a abordar pel feminisme?

– Ens hem conèixer. Les nenes no es miren les vulves fins que tenen 15 anys o fins que tenen una parella. És difícil conèixer el plaer si et bases en què sabrà una altra persona. Si em conec bé, sé què necessito i què m’agrada, t’ho puc explicar. Però el primer pas és conèixer-me i el segon saber-ho explicar. Se’ns ven la sexualitat com una cosa espontània i ràpida i no necessàriament és així.

I es marquen unes normes no escrites que se segueixen acríticament.

– Clar. La part grossa es diu preliminar i el final és l’orgasme amb ejaculació del noi en el cas de les parelles heterosexuals. Potser podríem fer un altre relat. Als cercles de dona recullo receptes de plaer que s’allunyen moltíssim de la imatge generalitzada que tenim de la sexualitat. Es nodreixen de coses més sensitives i sentimentals sense que això signifiqui que no hi hagi penetració.

Tot i això, hem millorat molt.

– Hi ha el dret a la nuesa però sembla que segueix vinculada a l’oci i al consum. La meva mare no es podia despullar a les platges i ara sí ho podem fer, per exemple. O si vull estar amb una dona, no hi ha problema. A l’igual que cada vegada hi ha més respecte per la transsexualitat. Però no sé fins a quin punt la nuesa tranquil·la està aconseguida. Hem de mirar en quins llocs estem amagats i amagades i la sexualitat amaga molts riscos i molt poder.

Notícies relacionades