Jordi Parés: “No té sentit que es faci negoci amb un element bàsic per a la vida com és l’aiguaˮ

Fotos: Jordi Pascual

És membre al Consell d’Administració de l’empresa publicoprivada Aigües de Barcelona per part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), a més d’enginyer industrial i expert en energies renovables. Jordi Parés ha visitat Sant Cugat en el marc d’una conferència organitzada per l’Espai Comú per conèixer els reptes que suposa la gestió de l’aigua des de diferents prismes. El que ha començat sent una descripció de les característiques i reptes ambientals del líquid mare ha acabat esdevenint un debat sobre en mans de qui hauria de recaure’n la gestió. Parés ha atès elCugatenc just al final de la conferència.

Aigües de Barcelona tenia adjudicada la gestió de l’aigua a Barcelona sense contracte, Aigües Ter-Llobregat es va privatitzar de manera irregular, hi ha contractes de moltes dècades que tot just aquests anys arriben al seu final... La forma de gestió està en debat i s’evidencia que venim d’unes pràctiques dubtoses.

– Com a conseller d’Aigües de Barcelona he d’anar amb compte però puc dir que la gestió tècnica és molt bona. Qui tingui la propietat de l’empresa, sigui pública o privada, s’ha de plantejar que la gestió sigui igual de bona o millor. Hem de garantir que, passi el que passi, aquest servei no falli.

Has vingut a l’Espai Comú, sota el paraigua dels Comuns, i aquesta formació, potser conjuntament amb la CUP, és la que més ha parlat de la municipalització.

– Les xifres són evidents. Aigües de Barcelona cada any té uns beneficis de 50 milions d’euros, dels quals el 15% va a parar a l’AMB, que utilitza per retornar-ho a l’àmbit públic amb serveis, inversions... Agbar és de Suez, per tant, va a beneficis empresarials. No té sentit que es faci negoci amb un element bàsic per a la vida. És com si un dia a algú se li acut posar un preu a l’aire.

No podem obviar que la gestió de l’aigua té un cost elevat, més encara en zones urbanes on hi viu molta gent. Cal canalitzacions, depuradores, dipòsits...

– Tot això ja es fa i, a més a més, aquests senyors reparteixen 50 milions d’euros de benefici cada any. Es podria fer el mateix amb 50 milions menys o destinant-los a més aspectes de la gestió.

Quin és el gran repte de gestió de l’aigua en zones urbanes denses com Barcelona i el seu entorn?

– El reciclatge. És a dir, plantejar el transvasament del Roine, tal com ho va proposar el govern d’Artur Mas, és una animalada. És totalment absurd portar 15 metres cúbics per segon des d’allà quan Barcelona llença 20 metres cúbics per segon a la mar. A més, portar-la seria més car que reutilitzar la nostra ja que igualment s’hauria de depurar. També es passaria a dependre d’un pas fronterer que es podria tancar per disputes polítiques entre estats.

Vivim a un país que es desertificarà amb el canvi climàtic. Haurem de treure aigua d’algun lloc.

– El problema del canvi climàtic només se soluciona revertint-lo. És molt seriós i difícil.

Té un efecte doble: desertificació, amb el corresponent repte d’abastament, i torrencialitat puntual, amb inundacions com les que hem tingut els darrers dies i que suposen un repte en quant a la urbanització de les ciutats, la canalització dels torrents i rius...

– L’aigua és una conseqüència, no l’origen del canvi climàtic. És molt més important el canvi de model energètic. És tant senzill com deixar de cremar petroli. Llancem tones de diòxid de carboni quan tenim energies netes al nostre món. Canviar el model energètic de tota Europa és un gran repte però hi ha altres països que ja ho fan i nosaltres anàvem ben encaminats però els anys del PP al govern han estat fatals. Catalunya era puntera en energies renovables però, de sobte, es va aturar tot.

Per la crisi o per no haver-se prioritzat políticament?

– És un tema de lobbies, el de les elèctriques i el del petroli.

Aquests lobbies s’embutxaquen milions i, mentre, tenim persones en situació de pobresa energètica. Sembla que l’administració és incapaç de revertir-ho.

– L’administració pot fer molt més del que fa actualment, això està clar, però no es pot canviar d’avui per demà. Ho veiem amb les dificultats que troba Ada Colau per tirar endavant alguns canvis a Barcelona. S’ha trobat amb un PSC, ERC i CUP fent la punyeta en moltes decisions.

Això respon a dinàmiques de debat polític que superen amb escreix un tema concret.

– Clar, perquè som a una democràcia molt poc avançada, poc culta. A Alemanya i Dinamarca s’han aprovat plans per reduir el consum d’energies fòssils i no governa l’esquerra.

Quan l’aigua entra en el debat polític en clau local, normalment es parla de la xarxa: si hi ha fibrociment, si és eficient... Tenim una xarxa millor que anys enrere?

– Segurament perquè les empreses són molt eficients en aquest sentit. Fa uns anys es parlava d’una pèrdua d’aigua depurada del 20%, ara està a un 7%. Això ja va començar abans de la democràcia amb la introducció dels comptadors.

Deies a la conferència que no només es queda aquí, que també hi ha sistemes de control de cabals, de retenció d’aigua... que han millorat molt.

– Sí, i s’han fet campanyes d’estalvi d’aigua que han estat efectives. Som de les àrees metropolitanes d’Europa amb un consum d’aigua per persona i dia més baix. Ara estem prop dels 100 litres per persona i dia quan a ciutats com París superen els 150. La gestió és adequada, el debat està en el benefici empresarial.

Quin és el marge de millora?

– Potser en temes de salubritat i sanitat de l’aigua hi ha camí a recórrer tot i que ja som punters a nivell mundial. Ho demostra l’actuació al Llobregat per aconseguir aigua potable i amb un gust acceptable per beure. Fa uns anys aquest riu era una claveguera a cel obert. Tot i així, estem pagant campanyes de publicitat de la gestió responsable a través de la tarifa d’aigua. Feia falta aquesta campanya que, a més, carrega contra el regulador? Per aquí es podrien estalviar diners, és clar.

També hi ha dubtes en la subcontractació d’algunes feines de manteniment i similars. L’empresa que depenia d’Agbar, Acsa, s’ha fusionat amb Sorigué, que segueix fent les actuacions petites que no passen per concurs públic. Aquí potser s’hi podrien trobar coses, com va explicar fa uns dies una de les encarregades del procés de municipalització de l’aigua de París.

La societat és conscient de tot aquest debat, de què implica la gestió pública davant la privada?

– Al contrari. El paradigma més generalitzat és pensar que allò públic funciona malament i el sector privat va bé. I és mentida. L’Empresa Metropolitana de Sanejament (EMSSA) va funcionar com un rellotge, superava amb molt qualsevol empresa privada i era de capital totalment públic.

Notícies relacionades