Jofre Llombart: “Em preocupa que per culpa de l’alt nivell de riquesa no tota la gent de Sant Cugat hi pugui continuar vivint la resta de la seva vida”

Fotos: Xavier Palahí

Fa 8 anys, el periodista Jofre Llombart es posava a la subdirecció d’El Món a RAC1 tot servint-se de la directiva de Jordi Basté. Fins llavors, durant 12 anys havia treballat a Catalunya Ràdio amb tasques de coordinació a El matí de Catalunya Ràdio, com a coordinador dels informatius i corresponsal a Madrid. Indestriablement vinculat a la ràdio, el seu palmarès periodístic és essencialment radiofònic. El darrer 12 d’abril, per mantenir el rumb d’aquesta trajectòria estel·lar, va ser nomenat subdirector de RAC1. De tots aquests anys d’aprenentatge constant, n’ha resultat una veu crítica amb el món però honesta amb els oients. Essent ple coneixedor de les responsabilitats que un periodista ha de gestionar en una emissora d’aquest calibre, analitza les dificultats ètiques i tècniques que la ràdio afronta avui en dia. Jofre Llombart és fill de Sant Cugat i no dubta en mostrar el seu orgull cap aquest poble tot alertant, això sí, dels efectes de l’alça dels preus de l’habitatge i dels reptes del nou govern municipal.

Fa 25 anys, just quan en tenies 18, vas endinsar-te al món de la ràdio amb Ràdio Sant Cugat i des de llavors has estat lligat a la ràdio. Què té aquest mitjà perquè sigui tan important per tu?

– Els meus pares remunten els records a la meva infància. Llavors jo ja els feia entrevistes. Però quan em posava molt pesat, fins i tot jo m’entrevistava a mi mateix fent personatges diferents. Em gravava amb un radiocasset. A part que escoltava moltíssima ràdio ja de ben petit. Quan ja vaig fer-me més gran era dels típics que escoltava els programes esportius amb el Walkman sota el coixí.

Donant una ullada a la trajectòria de la ràdio, veiem com primer va sobreviure a l’arribada de la televisió, després a Internet i ara també a les plataformes de televisió sota demanda com Netflix. Com s’ho fa la ràdio per sobreviure durant tant de temps i amb bona nota?

– Jo crec que és una cosa tan senzilla i física, que la fa l’únic mitjà que et permet fer una altra cosa mentre l’estàs escoltant. Tu pots estar enganxat a una sèrie però només pots mirar la sèrie. Quan estàs conduint, en canvi, pots escoltar la ràdio mentre condueixes. El que sí que ha canviat és que la ràdio abans era una activitat principal i ara s’ha convertit en la primera de les activitats secundàries d’oci. És a dir, si competeixes sèries contra ràdio, guanyen les sèries. Però si estàs conduint, t’estàs preparant l’esmorzar o t’estàs dutxant, pots escoltar la ràdio mentre fas alguna d’aquestes activitats principals. Abans sí que teníem la ràdio al mig del menjador. Això ha canviat. Poca gent diu “vaig a escoltar un programa”, que n’hi ha, eh? Però no acostuma a ser l’activitat principal. Aleshores, com que s’ha convertit en una activitat complementària que et permet fer altres coses jo crec que sobreviurà sempre. Poden anar canviant els mètodes d’ús. Però el factor sonor que et permet fer altres coses mentrestant, és imbatible.

Després de tants anys al costat de RAC1, sabries dir quin és el factor clau del seu èxit?

– És una ràdio que ha aconseguit connectar amb la manera de parlar. S’ha desencarcarat respecte d’altres ràdios i parla un llenguatge molt més planer. Entesos, potser parlem pitjor el català, potser som menys rigorosos, però connectem de seguida amb moltes persones i aconseguim acompanyar-les mentre fan aquestes activitats principals que comentava.

Ja s’ha discutit molt sobre quin ha de ser el rol dels mitjans públics. Però quin ha de ser el paper dels privats?

– Ras i curt. Tota empresa privada, sigui una ràdio, una sabateria, una carnisseria o la Coca-Cola, la seva primera missió és subsistir. Tot ho enfocarà en què aquella empresa no sigui deficitària perquè si ho és, acabarà tancant. No té ningú darrere injectant diners a fons perdut. Estrictament com a empresa privada, el seu primer objectiu és aquest: subsistir. RAC1 de vegades té un enfocament més comercial, sobretot amb la publicitat, perquè és aquesta la seva font d’ingressos. És com si et digués “què ha de fer el tigre de bengala per sobreviure?”, respirar i menjar. Doncs, de la mateixa manera, la ràdio privada ha de procurar la seva supervivència. Després, si ens posem més filosòfics, una ràdio en català, dins de l’ecosistema de mitjans de comunicació catalans, aporta un contrapunt i una competència a la fins aleshores gran ràdio hegemònica del país que era Catalunya Ràdio. Però també ha anat a complementar la gran ràdio privada en català que hi havia a Barcelona que és la Cadena Ser. Una ràdio 24 hores en català i 24 hores privada és RAC1. Ha vingut a complementar el mapa dels mitjans de comunicació i li ha donat un equilibri i acceleració al mercat.

El Món a RAC1 comença a les 6 del matí. Això vol dir que com a mínim et lleves a les..?

– A les 4.

Com es construeix un ritme de vida amb aquests horaris?

– Doncs procures intentar anar a dormir d’hora.

Què vol dir d’hora?

– Intento no passar-me de les 9 o 10 de la nit. A les 10 no de ser al llit, no. He d’estar adormit. Perquè si contes, De les 10 a les 4 del matí són 6 hores de son. Un dia ho pots fer. Però cada dia dormir 6 hores no és factible. El ritme de vida el construeixo anant a dormir d’hora, llevant-me molt d’hora i després de dinar faig una petita migdiada.

Però aquest dinar a quina hora el fas? No se’t desplacen els horaris?

– No, aquest dinar el puc fer a les 2 o una cosa així. Hauria de dinar més d’hora, però no m’és possible. Per sort, tinc dues criatures i els ritmes infantils ja s’apropen a això. Durant 10 anys els meus fills i jo ens hem adaptat els horaris.

A partir del 19 de juliol deixaràs la sotsdirecció d’El Món a RAC1 després de 8 anys. Com definiries aquesta etapa?

– Una etapa inoblidable, una etapa que m’haurà marcat de per vida. Un gran aprenentatge. Des que vaig entrar fins ara he après moltíssim. Fins i tot et diria que de manera inacabada, ja que encara em quedava molt per aprendre. Ha estat una nova manera de treballar respecte d’on venia, de Catalunya Ràdio. He après molt estant al programa líder de Catalunya. Un aprenentatge liderat pel Jordi Basté, que és un monstre i un mestre de la ràdio. Més tota la resta de l’equip que aquests 8 anys m’ha acompanyat i que sense ells no hagués estat possible

Com ha canviat el Jofre Llombart que va entrar per primer cop a Catalunya Ràdio amb el d’ara?

– M’agradaria pensar que no he canviat molt, sinó que he anat canviant miqueta en miqueta cada dia. Anar aprenent. Potser sí que em veig més segur per fer determinades coses. Una seguretat que és fruit de l’experiència. Vaig entrar a Catalunya Ràdio, a la corresponsalia, l’any 97. Han passat 19 anys. Ara tinc més criteri a l’hora de prendre decisions. Això m’ho dona l’experiència i no una fórmula màgica. Crec que també he après a treballar en equip. Sense el treball en equip una ràdio no funciona. I, sobretot, més content. Si ara em diguessin de tornar a començar, em faria mandra en el sentit de “buff, he d’adquirir tot aquest aprenentatge i tots aquests coneixements que només s’adquireixen amb l’experiència, i que bé que ara ja els tingui”. Amb el benentès que només estic a la meitat del camí.

Quin consell donaries a un/a jove que acaba de sortir de la Facultat de Periodisme?

– Bàsicament li diria que no hi ha dreceres. Això que he comentat de l’experiència i el coneixement s’adquireix a poc a poc. Però aquest “a poc a poc” et dóna una base més sòlida. Per tant, no hi ha dreceres, no vulguis accelerar. S’ha de pencar molt. Als pilots d’avió els puntuen l’experiència amb hores de vol. A la ràdio també, són hores de vol. Evidentment, sempre hi ha vols més plàcids i vols més dificultosos. Tots aporten experiència. I després, no desaprofitar cap ocasió per treballar. Tot puntua. I sobretot, sobretot, que gaudeixis d’allò que t’agrada. Sé que queda coach, sé que queda tòpic però és el que jo he viscut. Si no gaudeixes fent el que et roba 8, 9 o 10 hores cada dia, el que fas no té sentit. És l’única cosa que farà que el temps et passi volant. I això només passa si t’agrada el que estàs fent.

Ha estat molt comentat el davantal que vas fer el 27 de desembre criticant durament la resolució de llavors sobre el judici de la manada. En aquest cas, de ben segur que la gran majoria dels oients va rebre la columna d’opinió de bon grat. Però potser amb altres temàtiques on les opinions estan més polaritzades n’hi ha que discuteixen la idoneïtat de les seccions d’opinió en un programa informatiu. Quina gestió hem de fer els periodistes amb l’opinió? No creus que està acaparant molt espai?

– Sí, és veritat. Tens raó. Però saps què passa en ràdio? No es presenta igual que en altres mitjans. En diaris, la informació està físicament separada de l’opinió. Evidentment, tots des del seu prisma. L’objectivitat no existeix. Existeix el rigor i l’honestedat. Però no hi ha cap mitjà al món que sigui objectiu pel simple fet que sempre s’escriu, es locuta o es presenta des de la mirada d’un subjecte. Per tant, allò és subjectiu. Això sí, l’honestedat i el rigor van per davant de tot per tal de separar nítidament el que és informació del que és opinió. Això un diari ho té molt fàcil, perquè hi ha un espai on diu “editorial, articles d’opinió”. És a dir, el posicionament editorial del diari és “aquest”. Això en ràdio és més complicat per bé que ho intentem separar. Aquesta separació es diu davantal. Tot això que t’estic explicant ho he heretat del Jordi Basté, jo només faig el davantal quan el substitueixo, per sort. Perquè si cada dia m’hagués de posicionar amb tot, acabaria exhaust. Molt pocs tenen la capacitat de fer-ho. Jo intento que l’únic lloc on nítidament expresso la meva opinió sigui en el davantal. Queda separat de la resta perquè ja hi ha un codi que entén l’audiència. De les 8 a les 8 i 4 del matí, mitjançant un cop sonor, allò és opinió. Des de sempre, quan vaig entrar al programa això ja existia, la columna d’opinió és el davantal. Que després resulta que és la mateixa veu que et presenta la resta de programa? Sí, s’ha fet tota la vida.

Has publicat dos llibres, tots dos relacionats amb la independència de Catalunya i de caràcter periodístic. No creus que els periodistes hem sobreexplotat aquest tema, sigui per bé o per mal, i n’hem deixat de tractar molts altres?

– Sí, per bé que, com gestiones un dels períodes històrics més interessants que ha tingut el nostre país dels últims 100 anys. Com gestiones això en un moment que han explotat els diaris generals. És molt més fàcil publicar. Llavors, aquesta explosió de capacitat de publicar crec que ens ha desbordat una mica a tots. Però per exemple, amb altres temàtiques com la crisi econòmica que va venir just abans del progrés, ja començava aquesta explosió i tot eren articles de “ui, ara ens rescataran, ui, ara no, ara hi haurà corralito”. També es va sobredesbordar. El que passa és que quan hem passat a la pantalla del “procés”, sí que és veritat que hi ha hagut un sobredesbordament d’informació. Que en algun moment, estic d’acord, ha pogut saturar. Però jo tampoc tinc la vareta màgica per dir “no, ara en deixem de parlar, ara no en parlarem”. Els mateixos esdeveniments ens portaven a parlar-ne. El que sí que hi ha és un sobreexcés de quantitat d’anàlisi. No conec a ningú que hagi sigut capaç de llegir-s’ho tot i de tot arreu.

Amb això no pretenc, ni de bon tros, desvalorar la teva feina.

– Sí, sí, puc compartir el diagnòstic perfectament.

Des de RAC1 heu fet un seguiment molt intens del judici del procés. Com l’has viscut?

– Abans que res, des d’un nivell professional, amb molta feina. A Catalunya Ràdio, amb Catalunya Informació, tenien la capacitat de connectar i emetre’l íntegrament. L’únic criteri era emetre’l. Sempre que volies tenies el judici. Era un valor segur. Què havia de fer RAC1 tenint en compte que és una emissora comercial i convencional? Per una banda has de vetllar per una programació estable, però si consideres que allò que està passant al Suprem és històric, pots saltar aquesta programació. Jo ho he viscut amb el dilema quasi diari de decidir si fèiem programació especial o no. Quan van començar a declarar els presos no vaig tenir cap dubte. Les declaracions es van emetre íntegrament. Després amb els testimonis, quan ja portàvem 12 guàrdies civils que t’explicaven exactament el mateix, què preval més? Un valor ja repetit d’un testimoni que sonava repetitiu o que poguéssim desintoxicar una mica i començar després a les 12 amb la Competència? Jo ho he viscut més amb el prisma de decidir què s’emetia i què no s’emetia, que no pas el volum d’informació que sabia que estava perfectament cobert pels dos redactors que en tot moment hem tingut a Madrid. Però reconec que si tornés a passar no sé què tornaria a fer. Em tornaria a trobar amb la seguretat i el dilema. La seguretat que un testimoni s’ha d’emetre íntegrament i el dilema d’en quin moment pares d’emetre. Perquè una cosa és que t’enganxi un dels testimonis al teu programa i que mira, com que és un programa informatiu, doncs connectes. Però quan tu acabes, què fas? Allargues el programa i prives a l’audiència de la Competència o no? Era la primera vegada que ens hi trobàvem tots plegats. Ha sigut un aprenentatge molt interessant.

Què és per tu Sant Cugat, una ciutat o un poble?

– El meu poble.

T’ho pregunto perquè com a santcugatenc segur que has estat víctima, i més d’una vegada, de que et diguin pijo o burgès. Però els que hi hem viscut tota la vida sabem que Sant Cugat és molt més que un poble de pijos. Fins a quin punt creus que ens mereixem aquesta fama?

– Qui em coneix una mica ja no em diu pijo perquè, primer, jo soc de Sant Cugat de tota la vida i de quan no hi havia aquest nivell de riquesa, i segon, sóc del barri de Sant Francesc. Un barri molt humil de darrere del Monestir format per gent treballadora que viu mes a mes. En aquest sentit tinc la consciència molt tranquil·la. Després, és clar, aquí hi ha un nivell de riquesa molt alt. Sant Cugat és la ciutat amb més directors generals d’empresa per habitant. Quan vas a determinats barris veus unes cases molt boniques, els cotxes que circulen no són la mitjana estàndard dels que circulen per altres municipis de Catalunya. Tot això va bastant vinculat a la renta per càpita.

Això és bo o dolent per Sant Cugat?

– Jo parteixo de la base que prefereixo que la gent visqui bé a què ho passi magre. Més que bona o mala fama hem de parlar d’oportunitats. Tot poble té la seva mala fama, del què sigui. Als de Sant Pol encara els pregunten quina hora és amb motiu del rellotge de sol que van tapar. A mi em preocupa més que per culpa d’aquest alt nivell de riquesa no tota la gent de Sant Cugat hi pugui continuar vivint la resta de la seva vida. I particularment els meus fills. Em preocupa més això, el preu de l’habitatge o el que costa viure-hi dia a dia. I m’és igual que tinguem fama de pijos o no. Un dels drets que tenim tota persona és el de desenvolupar una vida allà on vulguem i, particularment, desenvolupar una vida allà on hem crescut. Si jo he viscut la meva infància, la meva adolescència i la meva joventut a Sant Cugat, també vull viure-hi la meva maduresa i la vellesa. Però no es pot perquè els preus desorbitats de l’habitatge ho impedeixen. Això ha expulsat a moltíssima gent de Sant Cugat i del meu entorn.

Passada la tempesta de les eleccions municipals i dels infinits pactes, com valores el nou govern que tenim a Sant Cugat?

– Té un repte al davant molt interessant: saber com es governa una ciutat en què la formació que té l’alcaldessa no ha estat la guanyadora i que per primera vegada té tres partits en el seu govern municipal. Un fet que mai havia passat. A Sant Cugat sempre havia governat la força més votada. La democràcia ho permet i la llei també. Per tant, aquí jo hi veig tres reptes. El primer és demostrar si l’alternança valia o no la pena. Esquerra, PSC i la CUP és un pacte complex, que ho han fet venent alternança després de 32 anys de Convergència. Han de demostrar si aquesta alternança era simplement un “quitate tú que me pongo yo” o és alguna cosa més. En segon lloc també han de demostrar que la segona força més votada pot governar tan bé com la primera. I per últim, demostrar que 3 formacions polítiques poden compartir executiu. A més, són 3 formacions d’esquerres però amb ideologies diferents.

Durant el ple d’investidura es van sentir crits i queixes de tota mena. Que si 3% o que si 155. Creus que el que ocorre al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats ha d’influir en les relacions municipals entre partits?

– No oblidem que fa un any i mig Junts per Catalunya va pactar amb el PSC i a la que es va aplicar el 155 es va trencar el pacte de govern. És cert que llavors la correlació de forces era diferent i no es va posar al Pere Soler d’alcalde. Però amb això vull dir que aquest fet ja ha passat. Que l’ambient nacional repercuteix en la política municipal ja ha passat. L’únic que et puc dir és que ocorre a tot Catalunya. Si després de la sentència del Suprem, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana toquen el xiulet i ordenen trencar tots els pactes amb el PSC i que tornin a ser només amb el bloc no independentista, passarà a Sant Cugat però també a altres llocs. Potser t’hauria de dir que sí, que les relacions municipals haurien d’anar per una altra banda. Però després penso: la gent que ha votat no ho ha fet en clau 100% local. És a dir, quan tu tens 3 o 4 projectes d’esquerra per Sant Cugat, què et fa votar per Esquerra o PSC? Hi ha un component que t’acaba decantant el vot cap a Esquerra o el PSC. Vols dir que aquest component no és nacional també? Jo crec que sí. Si diem que han de prevaldre les polítiques locals, després els votants siguem també autocrítics. Si tenim 4 projectes d’esquerres, acabem decidint en funció d’alguna cosa que desempati i normalment aquest desempat acaba sent per correspondència nacional.

Si bé arribar a ser subdirector de RAC1 ja és un èxit i una posició envejable en el món del periodisme, tens alguna altra aspiració en la teva trajectòria personal de cara el futur?

– L’única que tinc és intentar poder jubilar-me fent classes. M’encanta la docència. Tinc algunes experiències d’allò que en diuen en castellà, d’alguns “pinitos”. Sóc professor a l’Autònoma, però de treballs de fi de grau, i faig classes a Radiofònics, una entitat de Barcelona. L’única visió platònica que tinc sobre el futur professional no està, precisament, a la ràdio. Vull jubilar-me fent classes. D’aquí fins aleshores no em plantejo res, perquè si alguna cosa m’ha anat bé és no fixar-me una meta molt concreta, ja que si no hi arribes, generes frustració. Anar fent, dia a dia, assumint noves tasques i coneixements. A més, acabo d’arribar. No em plantejo pensar on seré d’aquí a dos anys. Però com a pista d’aterratge, els últims anys m’agradaria dedicar-los a la docència i allunyar-me del dia a dia més estressant de la ràdio.

Notícies relacionades