Joan Parés: “Amb una mort tan mística el més fàcil era pensar que Xirinacs era boigˮ

Fotos: Jordi Pascual

Mentre l’eutanàsia espera una regulació, la línia que separa la mort digna del suïcidi és molt fina. Les persones que, davant una reflexió interna real, decideixen que ha arribat el moment de posar punt i final a la seva vida són a ulls de la llei suïcides o assassinades, depenent de si es provoquen la mort elles mateixes o si ho fan de la mà de familiars i coneguts. Però hi ha una diferència essencial respecte al que socialment entenem com a suïcidi; la mort digna parteix de la consciència, de la constatació personal que, generalment davant una situació física o mental que no permet a la persona seguir amb una vida digna, ha arribat el moment d’acabar amb la vida mentre el suïcidi és una idea puntual davant uns problemes que no se sap cap afrontar però, solucionant-los, tot canviaria. Per això resulta interessant parlar amb Joan Parés, metge del filòsof i exsenador Lluís Maria Xirinacs, que es va treure la vida l’any 2007 “amb la meva soledat i el meu silenciˮ.

Parés va visitar Sant Cugat dimecres passat en una xerrada organitzada per l’Associació Dret a Morir Dignament. En aquesta, la presidenta de l’entitat a nivell català, Isabel Alonso, va fer un repàs als casos més reconeguts de persones que han lluitat per morir dignament: Ramón Sampedro, Jorge León, Madeleine Z., Carlos Santos, Jorge Aramayona, José Antonio Arrabal, DJ Fabo, Anne Bert i David Goodall. La branca santcugatenca de l’entitat és cada dilluns de 12 a 13:30h. a la Casa de Cultura per atendre les persones interessades i ajudar-les en la tramitació del document de voluntat anticipades.

Quan es va trobar el cos sense vida de Xirinacs la premsa va dir que s’havia suïcidat.

– I de fet, ho va fer. No volia seguir vivint i es va treure la vida.

Però no és un suïcidi a l’ús, com semblava que deien alguns periodistes.

– Ell va fer una protesta a la plaça Sant Jaume en què li van fallar les forces. Des de llavors va veure que el millor sacrifici pel seu país i per la seva causa era donar el que li restava de vida per així també deixar de ser un súbdit. Va preparar la seva mort i en va reflexionar en un dietari del qual no en vam tenir constància fins que ja havia mort. Va acudir al paratge de Can Pegot el 6 d’agost del 2007, el dia del seu 75è aniversari, i uns dies més tard van trobar el seu cadàver. El van trobar quasi somrient. És una mort molt mística ja que creia que després de la mort arribaria al que anomenava una consciència universal. Però ell deia al dietari que ningú prengués el seu cas com la solució, que cadascú té les seves vies. Va morir d’un coma induït, tenia un gran domini del seu cos.

També hi havia mitjans que ho vinculaven a la salut mental.

– Clar, amb una reflexió així i una mort tan mística el més fàcil era pensar que Xirinacs era boig. Però no és així, era una persona intel·lectualment molt potent. La gent no ho va entendre.

Com a metge, et va marcar la seva determinació?

– Xirinacs em va marcar com a persona. Parlar amb ell era apassionant perquè era un home molt savi però no em va canviar ni una mica respecte a la meva visió de la mort digna ja que jo pensava com ell. De fet, ell i jo ens coneixíem d’abans, d’un curs que vam fer plegats, així que hi havia confiança. Quan em va venir per a dir-me com a metge que ell volia decidir quan i com morir, no vaig tenir cap objecció; jo vull fer el mateix tot i que no de la mateixa manera que ell.

La medicina està preparada per afrontar el debat de la mort digna? Sembla que l’objectiu és allargar la vida tant com es pugui.

– Això és la visió majoritària però no té sentit. La medicina ha de ser un acompanyament a la voluntat del pacient. Per això m’agrada la paraula terapeuta. Se l’ha d’escoltar, entendre i acompanyar.

No és el mateix una persona de 75 anys, com Xirinacs, que un noi jove.

– Evidentment, per això quan et ve una persona de 30 anys que diu que ha decidit morir, s’ha d’intentar canviar l’ego. Vull dir, les persones tenim un hardware i un software. Si tens un hardware, una carcassa, jove i guapa, val la pena canviar el software, on és l’ego, i tirar endavant. Però el metge tampoc pot anar contra la voluntat del seu pacient. Si malgrat obrir aquest debat ell o ella continua volent deixar de viure, qui és el metge per oposar-s’hi?

Creus que la mort de Xirinacs ha servit perquè la societat sigui més conscient del que significa la mort digna?

– No. La mort de Xirinacs i la seva figura ha quedat en l’oblit. En tot cas se’l recorda per la seva etapa política. Així i tot, no vol dir que la societat no hagi fet passos. Cada cop hi ha més partits que treballen per regular l’eutanàsia. I el mateix passa amb la seva gran causa: Abans les manifestacions independentistes amb un poc de sort reunien 200 persones a plaça Sant Jaume, ara en som dos milions!

Per tant, no hi ha un llegat social de Xirinacs?

– Els canvis són lents i el reconeixement de personatges també. Crec que d’aquí a 50 anys se’l reconeixerà molt més per la seva vessant filosòfica que per la resta. Quan algú es pari a mirar la seva tesi sobre un model global per entendre la realitat veurà que és una meravella.

I no se’l recordarà per la seva vessant política? Va tenir posicionaments polèmics.

– Segur que també, però com a filòsof era excepcional. Si va tenir posicionaments polèmics és perquè era un radical, en el millor sentit del terme; una persona que analitzava la realitat i anava a l’arrel dels problemes.

Molt diferent al que pensa la majoria de gent quan s’empra el terme radical.

– Segurament, però ell era així: Anava a la muntanya i no s’entretenia en el camí.

Ens calen més radicals, llavors?

– No ho sé, potser sí, la qüestió és que ell ho era i li ho hem de reconèixer.

També era radical quan va dir que entre l’Estat i ETA i Batasuna, es quedava amb els segons...

– Sí, però fixa’t en la nitidesa del raonament. En un conflicte entre un Estat que tenia els tancs i la Guàrdia Civil al País Basc, es posicionava a favor dels oprimits i deia que la lluita armada com a resposta era legítima però que ell en cap cas la faria servir.

Després de la seva mort, El Punt va publicar una vinyeta en què una persona mostra el testament polític de Xirinacs i pregunta a un home assegut al seu despatx: “Què fem amb això?ˮ L’altre li respon: “Passar pàginaˮ. Què en penses?

– Va ser així totalment.

Notícies relacionades