Javier Martín: “Per sobre de la democràcia sempre hi ha els drets humans”

Fotos: Jordi Pascual

És periodista de l’Agència EFE al nord d’Àfrica i un gran entès de la cultura àrab, l’Islam i totes les seves vessants. Habitualment viu a Tunísia tot i que de tant en tant torna a Espanya per mirar de posar context al que a casa nostra ens arriba amb petites píndoles. Potser el periodisme té part de culpa del creixement de moviments xenòfobs i d’extrema dreta a Europa perquè cada vegada ens expliquen menys els matisos, els contextos i els interessos creuats. La crisi ha reduït les pàgines d’internacional i, amb elles, s’ha perdut una informació que no parli només d’extrems. És evident que la majoria de nosaltres no entenem del tot l’Islam, el desconeixem, i del desconeixement es pot crear l’odi, la segregació i la violència. Javier Martín va visitar divendres Sant Cugat de la mà de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU) –de fet, també va participar en el darrer curs d’estiu– per lluitar contra aquest desconeixement i els prejudicis que se’n deriven. Ho va fer acompanyat de la sisena edició, actualitzada i ampliada, del seu llibre Estado Islámico. Geopolítica del caos (Catarata, 2017). Just abans de començar l’acte, que va omplir la sala Pins del Vallès de Cal Temerari, va atendre elCugatenc.

Segurament si sortim al carrer i preguntem a unes quantes persones què és això del jihadisme, ens diran que és una cosa finançada per Estats Units, o els rebels sirians que s’han transformat, o una mena de nova Al-Qaida... Per què ens passa això? Quin és el verdader origen?

Que no coneguem exactament l’origen i que la gent escolti totes aquestes versions prové de la manca de memòria i de l’estil del periodisme actual. Anem massa ràpid, a cop de tuit, i no busquem l’arrel dels temes. Falta reflexió. Quan es paren les màquines i es mira cap enrere, es troben les claus de com s’ha arribat on som. El conflicte de l’Islam té el seu origen a l’Aràbia Saudita al segle XVIII, quan apareix una heretgia de l’Islam que s’anomena wahhabisme que per motius polítics i religiosos es fa forta i s’implanta, convertint-se en un país 200 anys més tard.

Les tesis del wahhabisme, amb una interpretació molt restrictiva de l’Islam, provoquen la radicalització del món àrab a les dècades dels 60 i dels 70. L’any clau és el 1979, quan van passar cinc grans successos, entre ells alguns coneguts com la revolució a Iran, l’assassinat de Sabat o l’assalt a Pakistan. Hi ha un element, el més important de tots i que dóna origen a l’Estat Islàmic, els talibans i Al-Qaida, que és l’assalt a la mesquita de la Meca. Un grup radical va assaltar el temple més sagrat de l’Islam i el va tenir retingut durant mesos amb prop de 400 persones a dins amb combats, sang, intervencions de França, d’Estats Units... En aquest punt s’origina tot.

Hi ha control de territori, petroli, interessos internacionals... Fins a quin punt aquest és un conflicte religiós?

– La religió sempre és una excusa, normalitza el sense sentit polític o econòmic. L’única manera que aquests sense sentits no es vegin deshumanitzats és donar-li un caliu espiritual al conflicte. Això permet que les persones sentin més propis els conflictes perquè la gent no entén per què s’ha de barallar per petroli podent-lo repartir. Com allò diví no es coneix, la religió sempre té un toc d’irracionalitat. Amb la religió pel mig, evites que es faci una reflexió del conflicte des d’altres aspectes.

Al 2011, no fa tants anys, teníem les Primaveres Àrabs, que a occident vam interpretar com una esperança. Ara veiem a Síria i altres països que no han triomfat. De fet, hi ha pocs llocs on puguem dir que han tingut alguna victòria. Han canviat alguna cosa les Primaveres Àrabs o tot ha anat a pitjor?

– La societat ha canviat. Abans de les Primaveres Àrabs hi havia un sentiment d’indignació però no existien els recursos ni la possibilitat de portar-lo al carrer per forçar un canvi. Eren societats oprimides per dictadures. Ningú s’atrevia a fer un pas més per canviar les coses. Les Primaveres Àrabs van trencar la barrera de la por, ara les societats saben que un enfrontament amb el poder és possible. Aquest és pràcticament el seu únic èxit.

Des del punt de vista polític i religiós, ha guanyat la contrarrevolució. En el moment que les Primaveres Àrabs van atacar el vell sistema, va haver una resposta, especialment per part de l’Aràbia Saudita, que va veure que l’aixecament podia acabar amb la seva posició de privilegi. Hem passat d’una eclosió llibertària a una onada de neocesarisme que ens porta noves dictadures, com hem vist a Egipte, on es va enderrocar la dictadura, es va intentar un procés democràtic i ha acabat amb una dictadura pitjor que la que va enderrocar. De la casella zero a la casella zero amb un reguer de sang pel mig.

Des la posició còmoda d’Occident, on amb les nostres democràcies imperfectes podem votar i expressar-nos, veiem tot el que passa al món àrab i ens costa entendre-ho. Què els passa? Són diferents a nosaltres?

És una qüestió de prioritats. Nosaltres vivim en democràcies imperfectes en què el poder del poble està bastant limitat per processos polítics. Així i tot, la democràcia és un sistema com pot ser qualsevol altre, segurament el més proper a un sistema de govern just. La qüestió no es tracta d’escollir un sistema de govern per a tothom, cada societat ha de tenir la llibertat d’elegir quin tipus de sistema de govern prefereix. No hem de posar urnes al carrer, hem de crear societats de dret. Per sobre de la democràcia sempre hi ha els drets humans. No hi ha cap país àrab que sigui una societat de dret però sí hi ha democràcies. Cal forçar que els dirigents d’aquests països garanteixin els drets humans, que són iguals per a tothom arreu del món. Perquè una democràcia que és bona per a un país pot ser dolenta per a un altre.

Per tant, quan anem nosaltres o els nostres dirigents dient-los que haurien de ser una democràcia, els fem un flac favor?

– Hauríem d’utilitzar aquest discurs per imposar el respecte absolut als drets humans.

Ara es parla molt de jihadisme i, segurament, la principal imatge que ens ve a la ment és la d’aquell terrorista que ve a atemptar a Europa. Realment les societats europees entenen què és jihadisme?

És complicat perquè és un univers amb límits difícils de marcar. El jihadisme és un moviment que tracta d’imposar l’Islam per una via violenta. A l’esquerra del jihadisme hi ha moviments que no entren al debat polític perquè el periodisme ha simplificat massa la realitat i hem perdut els matisos. Sembla que o tot és jihadista o tot és laic. La gama de gris que hi ha al mig és molt gran. Entre els dos extrems hi ha l’Islam polític, que és similar a les socialdemocràcies o cristianodemocràcies. Entre l’Islam polític i els extrems també hi ha una gama d’aproximacions a la radicalitat com el salafisme, wahhabisme...

Per què això no ho sabem aquí?

– Torno a fer autocrítica. El periodisme ha perdut l’amplitud. Les pàgines d’internacional han passat de 12 a dos, els minuts de televisió i ràdio han passat de 10 a dos... Cada cop pesa molt més l’esport i el conflicte polític nacional. Perdem recursos. Preferim molt més seguir l’actualitat a través de Twitter, et demanen textos més curts perquè la gent es cansa de llegir... Quan reduïm, perdem la riquesa i arribem a idees estranyes.

El problema és que després ve algú de fora i és “el moro que ens ve a matar”.

Perquè ningú ens ha explicat que aquesta persona no és el “moro que ens ve a matar”. No es promou un reportatge sobre els moros de veritat, en l’educació no se’n parla... Hem simplificat massa el debat i la societat va massa ràpid. El periodisme internacional és molt car, costa molts diners enviar algú a l’altra punta del món a preguntar què passa. Hi ha moviments que utilitzen aquest desconeixement amb finalitats polítiques.

Com veus Europa en aquest sentit?

– Anem cap a una societat menys plural, més tancada i conservadora; menys dialogant. Retrocedim. Ara se’t critica perquè ets tebi, no dones suport ni a uns ni als altres. Creixen els extrems i la majoria dels governs van cap al conservadorisme. La inclusió de l’altre en un moment en què la immigració no s’aturarà és molt difícil, més encara en una Europa atrinxerada. Es crea un conflicte, s’enfronten pobles i societats en lloc d’intentar que s’uneixin.

Així i tot, hi ha mostres d’esperança, com la manifestació que es va fer a Barcelona donant la benvinguda a les persones refugiades i demanant que en vinguessin més.

L’esperança mai es perd, els moviments progressistes i la societat civil no s’atura. Sembla que els moviments polítics cada cop són més conservadors mentre la societat civil és més progressista.

Si portem tot això a nivell local, sembla que no millora. A Sant Cugat tenim una Casa de Cultura Àrab i, si preguntem pel carrer, segurament hi ha molta gent que ni la coneix o, si sí sap de la seva existència, no sap on és. A les relacions més properes, de poble, també hi ha distància.

– Està tot dins de la mateixa roda. Per com es venen els llibres, les reaccions del públic... és evident que societats com la catalana i la basca són molt més obertes i proclius a escoltar i rebre l’altre que les de zones d’Espanya molt més conservadores. A Andalusia, per exemple, no hi ha quasi estudis d’Islam ni es venen tants llibres com aquí.

Tocant territori, només ens queda poder explicar-ho a la gent.

– No hi ha més. Es nota molt que on hi ha més diversitat, hi ha més interès per l’altre. Són societats més obertes i és més fàcil entendre el diferent. Quan una societat és conservadora, es tanca en ella mateixa i difícilment s’interessa per res més enllà.

Notícies relacionades