Jaume Ulldemolins: “Hem rebut molts suports a les xarxes socials per l’autobús d’‘Hazme Reír’”

Fotos: cedides per Jaume Ulldemolins.

L’autobús d’Hazte Oír ha situat la transsexualitat al centre de l’agenda mediàtica, també a Sant Cugat amb el possible pas de la campanya pel municipi. Com a la ciutat no hi ha cap entitat que treballi exclusivament al voltant de les persones trans, elCugatenc ha contactat amb la branca catalana de Chrysallis, l’associació de mares i pares de nens trans que va fer una campanya amb l’eslògan “Hi ha nenes amb penis i nens amb vulva” al País Basc i Navarra, que ha obtingut la resposta de l’entitat ultracatòlica. Ens atén Jaume Ulldemolins, secretari de l’associació i pare d’una nena transsexual, amb qui conversem sobre la campanya d’Hazte Oír i la percepció social de la transsexualitat, sobretot en el cas dels infants.

L’autobús d’Hazte Oír ja ha arribat als tribunals, a Chrysallis teniu prevista alguna acció judicial més?

No busquem enfrontament amb aquesta gent perquè entenem que no té ni cap ni peus. La resposta de la societat ja ho ha deixat clar, s’accepta que hi ha una diversitat que ells no entenen. Sembla que no poden entendre la situació ni acceptar-la. Però ho han d’entendre perquè hi ha nenes amb penis i nens amb vulva. La resposta que ha donat la societat ja és la correcta.

La campanya, tot i que inicialment és transfòbica, creus que ha servit per acabar conscienciant més?

La resposta de la societat en un 90% és positiva. Hi ha l’altre 10% d’ultracatòlics que viuen al seu món. Com a pare penso que haurien de mirar-se una mica més cap a dins perquè hi ha hagut pederàstia i l’església no ha fet res. Ara simplement els demanem que deixen als nens viure tranquil·lament.

T’ha sorprès la unitat d’acció social i institucional en la resposta?

Hem d’entendre que som al segle XXI. És normal que hi hagi molts partits que estiguin en contra de la campanya perquè la societat va canviant i ells al mateix ritme. Potser avancen més ràpid la societat i els partits que les lleis. Si el missatge fes algun esment al terrorisme, seria clarament una incitació al terrorisme que entraria directament dins del Codi Penal sense haver-se de ficar la Fiscalia pel mig. Si al Codi Penal s’incolgués la discriminació als col·lectius amb aquestes expressions, s’hauria de penar directament.

Potser ens hem fixat tant en l’autobús que hem acabat donant-li més importància que la que té.

No ho crec. Com a associació sabem que si una persona transsexual veu aquest missatge sap molt bé què busca aquesta gent. Potser una persona cissexual no ho veu tan clar tot i que és un clar atac a unes persones que són a una diversitat que no volen entendre.

Però justament perquè molta gent rebutja el missatge d’Hazte Oír, no hem acabant amplificant el missatge de manera innecessària amb les formes que s’han seguit?

L’acció de la Fiscalia demanant la immobilització del vehicle és correcta. Amb un autobús com aquest movent-se per tot el territori s’incita a l’odi i a la discriminació. També han actuat correctament moltes administracions com ara els ajuntaments de Barcelona, Sant Cugat i L’Hospitalet amb les possibles sancions per l’entrada del vehicle a les ciutats o el Departament de Benestar Social. No hem d’oblidar que és un missatge que afecta a molta gent.

Tot i que hi ha hagut una bona resposta social, segurament hi ha molta gent que no acaba d’entendre què és això de la transsexualitat i es queda amb la idea d’un nen que vol ser nena o una nena que vol ser nen.

No es tracta d’un nen que vulgui ser nena o una nena que vulgui ser nen. Es tracta d’una nena que té penis o un nen que té vulva. La identitat de gènere és un sentiment íntim de cada persona. És el que senten i manifesten. Nosaltres, com a pares de menors, hem fet un cop sobre la taula per dir que abans aquesta realitat també existia però malauradament pel sistema i l’entorn familiar no tenien suport. Per això no ho expressaven fins una edat més elevada.

Fins ara la transsexualitat s’havia entès com unes persones transvestides i en un món marginal de prostitució i drogues. En no tenir el suport de la família feien el trànsit social tard i havent de garantir-se la subsistència com podien. Avui en dia això canvia perquè hi ha uns pares amb una nova visió, estimen els fills i els donen suport.

L’explicació de la transsexualitat és senzilla: La majoria de gent, potser el 90%, és cissexual, és a dir, quan naixem ens miren els genitals i ens diuen si som homes o dones, ens identifiquem en el nostre gènere i actuem a la vida en funció d’aquest. En els transsexuals, però, el gènere assignat pels metges a partir dels genitals no correspon amb la identificació de gènere real. Això es veu quan quan el menor comença a tenir sentit de la raó i a parlar referint-se a ell mateix amb el sexe que se sent.

Per què fins ara s’havien vinculat tan directament els genitals al gènere?

Perquè som a una societat heteropatriarcal en què a les escoles s’ensenya el binarisme, és a dir, ets home o dona i si ets home t’han d’agradar les dones i si ets dona t’han d’agradar els homes. Tampoc hem de confondre la identitat de gènere amb la orientació sexual.

La concepció social està canviant?

Per sort va canviant. Chrysallis vam tenir reunions amb el Departament d’Ensenyament perquè fins el moment a les escoles no tenien cap protocol perquè totes les escoles seguissin el mateix sistema quan tenen un alumne transsexual pel que fa, per exemple, a quins lavabos o vestidors ha d’anar. Després de moltes reunions el vam aconseguir, també targetes sanitàries. La societat està reconeixent aquests menors que no tenen cap malaltia, no com diu una llei estatal en què es diu que els transsexuals tenen una malaltia mental.

Quin efecte té sobre la persona trans que legislativament i en alguns sectors socials se la considera malalta?

– La gent que s’ha de canviar el nom al DNI ha de passar per un psiquiatra que li diagnostiqui una disfòria de gènere. Hi ha persones que no fan el canvi de nom perquè reconeixen que no estan malaltes. Actualment la transsexualitat es considera com abans l’homosexualitat, una malaltia mental. Els nostres fills, que no estan malalts, anaven fins ara a l’àrea de psiquiatria del Clínic de Barcelona. Per això volem que es despatologitzi la transsexualitat.

Quan els nens van a psiquiatria en són conscients. Bàsicament els diuen que estan malalts. Com s’ho prenen?

– Molts cops diuen als pares que no volen tornar perquè els diuen que el dia demà potser canvien. Conec els casos de pares que els han dit això i el nen els ha contestat: “Demà jo no sé què seré, sé què sóc ara”. De fet, si més endavant volen ser biològicament el que se senten, no hi ha cap problema. No m’he trobat cap persona transsexual, ni major ni menor, que hagi revertit en aquest tema.

És més, hi ha molta gent gran que ha fet el trànsit social amb una edat avançada perquè ha viscut sense poder desenvolupar el seu gènere sentit. És com si a mi, que sóc un home, em tanquessin a una habitació i em diguessin que no puc sortir fins que fos una dona; seria un trauma. Per això volem evitar que els menors transsexuals visquin una vida que realment no els hi correspon.

És una qüestió amb una gran vesant social.

– No només fan mal els cops i les bufetades, també les paraules, a l’igual que a les escoles hi ha un seguit d’accions que no impliquen violència física que es consideren assetjament escolar. Hem tingut algun cas de nens que han sofert assetjament a l’escola. Volem que des de ben petits es doni a conèixer aquesta diversitat que és habitual avui en dia.

Fa tres anys hi havia estudis que deien que hi ha una persona transsexual cada 10.000, posteriorment van sortir altres estudis que deien que era cada 1.000 i actualment està en una persona per cada 200. És una realitat que la gran part de la societat veu i accepta. No demanem tolerància amb la transsexualitat, sinó respecte com a persones. A l’igual que vull que em respectin a mi, vull que respectin la meva filla, el meu veí i qualsevol persona.

L’índex de suïcidi del col·lectiu trans està per sobre del 30% mentre en les persones cissexuals està al voltant del 2%.

– Quan més tard es fa el trànsit social, la possibilitat de suïcidi és major. No hem d’oblidar el cas d’un nen que es va haver de canviar tres cops d’institut i va acabar suïcidant-se. Com van dir els seus pares en aquell moment, és un assassinat social perquè diverses persones han afectat el nen i no s’han posat en marxa mecanismes per evitar-ho.

Sempre diem que l’últim que s’ha de fer és canviar de centre. Si canvies de centre el menor, perd els amics i suports que pugui tenir. Socialment sembla que tot va canviant. Hem rebut molts suports a les xarxes socials per l’autobús d’Hazme Reír.

Hi pot haver persones que no s’identifiquin amb cap gènere.

– Dins de la transsexualitat hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona. Actualment hi ha molta gent trans que aposta per fer-se operacions com mastectomies perquè, tot i que la societat està avançada, no acaba d’acceptar-ho al cent per cent. Coneixem casos de gent transsexual que l’han feta fora d’un vestidor d’un centre comercial perquè li han vist un binder, la faixa que utilitzen els nois transsexuals que no s’han fet la mastectomia per aplanar-se els pits. Això fa que hi hagi gent transsexual que vulgui ser no visible a la societat i entri en el binarisme.

La majoria de persones transsexuals no rebutgen els seus òrgans. No són persones que neixen amb un cos equivocat ni nens que volen ser nenes ni nenes que volen ser nens. De fet, hi ha més gent que es modela el cos. Hi ha moltes senyores cissexuals que s’operen els pits per agradar-se a elles mateixes o a altres persones. Igualment, potser tu o jo anem amb un cotxe, tenim un accident i ens han de tallar els genitals, però seguirem dient que som homes.

Quan una família és conscient que el seu fill és transsexual? Inicialment es pot entendre com un joc...

– Quan els nens comencen a ser conscients, et donen senyals que no estan a gust amb el gènere amb el qual l’has registrat. Habitualment són les mares les que ho veuen abans perquè són les que acostumen a passar més temps amb els nens. Hi ha gent que no és reàcia a tenir un fill transsexual però té desconeixement.

Fins fa poc hi havia molta desinformació. Hi ha casos de pares que han anat al pediatra dient que el seu fill és transsexual i la resposta ha sigut que això només pot ser a partir dels 18 anys. Ara es pot demanar informació al CatSalut i a associacions. Avui dia els menors transsexuals tenen un camí més fàcil.

Com a pares, què diríeu a una família que es troba amb aquesta situació?

– Que no han de tenir por que el seu fill o filla sigui un nen o nena transsexual perquè és una diversitat. Els nens transsexuals ens donen una lliçó a la vida. Passen per tràngols que qualsevol altre nen no viu. És una lluita diària.

En el cas de la meva filla, quan va fer el trànsit social, els companys de l’escola ens van dir: “Nosaltres ja sabíem que era una nena, éreu vosaltres els que no ho veieu”. Això passa habitualment perquè els nens no tenen prejudicis. El binarisme i l’heteropatriarcalitat es van trencant.

Pel que expliques, la realitat desmenteix el missatge que vol donar Hazte Oír amb l’autobús.

– El missatge que donen no és ni correcte ni el que accepta la societat. Fins i tot ells ho hauran vist, la gent s’ha oposat al binarisme home-dona. Hi ha una diversitat que enriqueix.

Notícies relacionades