Isabel Alonso: “Tots morirem. Triar la manera de morir, per tant, és un dret”

Fotos: Jordi Pascual

Hi ha una llegenda catalana, El cavaller de Milany, en què un cavaller pacta amb el diable viure tants anys com vulgui. Més tard se n’adona que està cansat de viure. Potser n’hauríem d’aprendre la lliçó perquè forçar-nos la longevitat pot suposar tenir menys qualitat de vida i acabar sedats i enganxats a una màquina que només ens allargui l’agonia. Així de clar ho té Isabel Alonso, presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament a Catalunya, que el 9 d’abril va visitar Sant Cugat per participar a la presentació de la branca local de l’entitat. Ella s’ho va passar per les mans comparant la mort del seu pare, envoltat de la família, i la de la seva mare, entre viatges a l’hospital i tot tipus d’avenços mèdics que la lligaven a la vida quan el seu cos li demanava marxar. Va ser així com va prendre consciència. Des de llavors té clar que morir dignament, decidir com acabar la teva vida, és un dret.

Va ser la mort de la teva mare la que et va portar a ser activista per una mort digna. Com va ser?

– El meu pare va morir l’any 82 i ho va fer molt millor que la meva mare, que va morir el 2012. Dóna la sensació que caminem cap a l’empitjorament de la mort de les persones. El meu pare va morir al seu llit, acompanyat dels seus fills, jo li donava la mà just en aquell moment... Va ser una mort massa jove però amb un procés ideal. En canvi, la meva mare va morir als 92 anys, amb Alzheimer des de 10 anys abans, i l’últim horror va ser veure que li posaven una sonda d’alimentació nasogàtrica.

Estic a favor d’aquestes decisions mèdiques si permet salvar una persona que després tindrà dignitat però no a gent que comença el seu procés d’agonia, perquè se li allarga. Es tecnifica la mort. Hem d’entendre que hi ha moments en què s’arriba a la mort i hem de deixar de fer tantes coses sobre un cos humà per passar a donar-li la mà, estar amb la família...

És així com t’adones que la forma de morir és un dret.

– Tots morirem. Triar la manera de morir, per tant, és un dret. I és important diferenciar dret i deure perquè un dret no obliga. Si hi ha una llei d’eutanàsia, no vol dir que sigui la forma de morir per a tothom, és més, segurament serà minoritària. El dret és a morir dignament, tal com es diu l’associació.

En quin estat diries que es troba la vostra reivindicació?

– Hi ha drets que ja hem aconseguit, com el testament vital –legal des de l’any 2000– però encara ens falta el reconeixement del suïcidi mèdicament assistit. Per això fem pedagogia cívica perquè la població els reconegui com a drets. Ha estat un èxit total perquè avui dia un 84% de la població espanyola, segons una enquesta de Metroscopia, està a favor de la despenalització de l’eutanàsia.

La xifra és gran però no hi ha debat social.

– Volem trencar el tabú perquè morirem millor sense ell. Si ens plantegem com volem morir, tindrem més possibilitats d’apropar-nos a la mort digna. És cert que se’n parla poc però sí hi ha hagut un cert debat amb pel·lícules com Mar Adentro o Truman.

Què és exactament una mort digna?

– La que més s’apropi al que la persona espera que sigui la seva mort. Per exemple, per a una persona catòlica, respectar la seva religió i atendre les seves demandes.

A l’associació apropeu el debat sobre la mort a les escoles. No se’n parla bé als centres educatius?

– A primària només hi ha activitats per a treballar el dol. A secundària la mort és absent. Però, atenció!, tant els mitjans de comunicació com els videojocs estan plens de morts ficcionals, de vegades produïdes per nosaltres mateixos quan juguem. Hi ha una banalització a través de la ficció. No s’acostuma a trencar el tabú per parlar de la mort real no ficcionada. Amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat hem fet un monogràfic en què expliquem, entre d’altres, com es pot fer un debat a les aules a partir del que diuen els filòsofs sobre el final de la vida. Però també es pot treballar a través de Floquet de Neu o de Bambi.

Què és més difícil, la conscienciació que comenceu ja a l’escola, el convenciment del sector mèdic o la part legislativa?

– El que més costa és que els partits polítics, que han treballat temes similars com l’avortament, s’hi posin. Tornem a topar amb els mateixos problemes que cada cop que es parla del dret al propi cos o quan es va debatre la llei de matrimoni homosexual o la del divorci. Hi ha l’oposició d’un petit grup però molt influent. Els partits tenen por a trencar el tabú però, així i tot, fins a 15 vegades s’ha debatut la despenalització al Congrés. El primer cop va ser ERC i la darrera Podem, però no s’ha pres en consideració la llei proposada.

A Catalunya hi ha una postura molt unitària gràcies al treball amb la nostra associació; només el PP hi va votar en contra i Ciutadans s’hi va abstenir. A partir de la proposta del Parlament, es debatrà una llei per a la despenalització de l’eutanàsia al Congrés, segurament a principis de maig. Primer s’ha de decidir si es pren en consideració i després es faria el debat.

Notícies relacionades