Eugeni Rodríguez: “Les polítiques públiques no estan en sintonia amb la gravetat del moment LGTBIfòbic que vivim”

Fotos: Jordi Pascual

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del quart FOCUS, Creix la LGTBIfòbiaaquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

L’Observatori contra l’homofòbia fa un recull anual de les incidències i agressions LGTBIfòbiques a Catalunya, que no paren de créixer. A data 20 d’octubre s’havien registrat 225 incidències i agressions, dues de les quals a Sant Cugat; 36 més que durant tot el 2020. La tendència a l’alça es manté des de fa més d’un lustre i les agressions cada vegada són més dures i violentes. Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori, atén elCugatenc per parlar d’aquestes xifres i de com afrontar-les.

Per què no paren de créixer les agressions?

– Tothom pregunta si és que ara es denuncia més però nosaltres recollim dades generals, també de fets no denunciats. A més, sempre hi ha hagut violència contra les persones LGTBI però aquestes persones no sempre poden denunciar. La variació de xifres també depèn del context social i polític: creixement de l’extrema dreta, pandèmia, precarietat...

En qualsevol cas, el problema de fons és que no hi ha res cimentat res a nivell de polítiques públiques. No hi ha itineraris, operatius, plans de xoc contra la LGTBIfòbia... No hi ha ni prou pressupost ni personal. A nivell judicial, per exemple, la formació és minsa malgrat el servei especialitzat de la Fiscalia.

Ara també tenim una extrema dreta que ha aconseguit legitimar els discursos d’odi. Més enllà de la pròpia organització com a partit, hi ha un entramat d’entitats vinculades que generen discurs. Aquest discurs populista impregna les xarxes socials, que tenen molt d’impacte sobre adolescents i joves, que són els principals agressors. Als anys 90 també hi havia extrema dreta però eren grups organitzats. Ara actuen en grup però no hi ha una organització prèvia.

Amb l’assassinat del Samuel a Galícia vam veure que es va intentar amagar que havia estat un assassinat d’odi, sobretot per part de la policia i de la mateixa família. Va ser un pols amb les entitats LGTBI, que van posar sobre la taula que havia estat un assassinat per motius LGTBIfòbics. Segurament això ha servit per posar el debat sobre la taula, evidenciant que la LGTBIfòbia és present arreu: des de petits ens diuen maricons i acabem callant perquè no volem discutir.

No només són més agressions. Són més cruentes.

– Cert. Nosaltres parlem d’incidències perquè no només registrem la violència física. Per exemple, hem registrat el segrest de llibres a Castelló com un incident LGTBIfòbic que no es pot considerar agressió o el cas del CatSalut amb el registre d’“homosexualitat d’alt risc”. Ara bé, és cert que cada vegada són accions més violentes, també perquè actuen en grup.

Què poden fer les administracions?

– Més que parlar d’administracions en plural, hem de tenir clar que l’administració que té l’obligació d’actuar és el govern de Catalunya. Fa 7 anys que es va aprovar la llei 11/2014 i hauria d’haver creat ja totes les mesures corresponents per prevenir que es donin casos d’LGTBIfòbia. Tampoc hi ha polítiques clares de visibilització, que tot sovint són gratis: nomenclàtor, monuments, plans d’estudi... Les polítiques públiques no estan en sintonia amb la gravetat del moment LGTBIfòbic que vivim.

Una de les campanyes de l’Observatori de l’any passat va ser explicitar que no s’havia creat un règim sancionador vinculat a la llei del 2014.

– Hi ha un col·lapse de lleis. Quan es va fer la del 2014 no sabíem que a l’any següent canviaria el Codi Penal, reforma en què s’hi van retirar les faltes. La llei es va pensar tenint en compte que aquestes faltes ja eren al Codi Penal i, quan es va fer la modificació, va perdre efecte.

Ara hi ha la llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no discriminació. És una llei paraigües que no va demanar ningú però que va ser una aposta del govern. D’entrada està bé i el govern hi vol destinar recursos i crear organismes per afrontar l’odi i la discriminació. Estem en un moment molt especial, el de com tenir els instruments necessaris davant de casos d’LGTBIfòbia que no entren al Codi Penal.

Per això apostem per adaptar la llei 11/2014 a la realitat actual i sincronitzar-la amb la nova llei. Des de l’Observatori hem proposat un grup d’igualtat al Parlament i ha estat acceptat. Encara no hem començat a treballar però és el lloc ideal per fer una diagnosi de la LGTBIfòbia a Catalunya –quina és la situació, quines eines per combatre-la tenim en l’actualitat...– a partir de la qual fer propostes concretes al govern.

Quin paper han de jugar els Mossos d’Esquadra? En una entrevista, Àngel Exojo, víctima de l’agressió homòfoba durant la Festa Major, ens va dir que després de presentar la denúncia ja no ha sabut res més.

– El problema és que les Mossos porten la denúncia al jutjat. Si tinguéssim un govern que hagués apostat per un organisme amb impacte sobre tot el territori que es relacionés amb el Mossos i amb una atenció a la víctima més enllà dels Serveis d’Atenció Integral tot seria diferent. Però hores d’ara, una denúncia és via penal i, per tant, si no et persones com a acusació particular, no et notifiquen res. És terrible que funcioni així.

Des de l’Observatori, en casos greus com el del Somorrostro, ens personem com a acusació particular. És l’única forma de fer seguiment. Tot i això, en el que va de 2021, els Mossos han millorat: comuniquen a través de les xarxes, fan palès el seu compromís contra la LGTBIfòbia, han fet detencions que han acabat en presó cautelar...

També hi ha el repte de la formació a les instàncies judicials.

– Són moltes coses. També és si les denúncies estan ben redactades, si el Fiscal en té constància de totes... Entenem perfectament l’angoixa de no saber què passa amb la teva denúncia. Si prospera, acabes assabentant-te perquè et fan anar a declarar davant del jutge. En qualsevol cas, com donar un servei adequat a les víctimes és una assignatura pendent.

D’entre les agressions, la verbal sempre és majoritària però durant els darrers anys han crescut també les físiques, segons les dades que recolliu als vostres informes.

– És evident que sempre hi haurà més agressions verbals que físiques. Moltes vegades que una agressió verbal acabi sent física o no depèn de la capacitat de l’agressor per fer-ho. És evident que les hem de diferenciar i que l’agressió física és més perillosa perquè t’hi va la vida però hem de tenir en compte que les agressions verbals també tenen molt d’impacte perquè es danya la ment.

Registreu més agressions sobre homes que sobre dones i, sobretot, sobre homes gais.

– Passa a tot arreu. Tenim més denúncies d’homes gais però hem obert una línia específica portada per dones lesbianes perquè creiem que els homes gais tenen més facilitats per denunciar que les dones lesbianes o bi. Estem convençuts que hi ha molts incidents contra dones lesbianes i bisexuals que no coneixem.

La majoria de les agressions són a la via pública i a la comunitat veïnal.

– Sobretot a la via pública. Ara, amb la reobertura de l’oci nocturn, ho trobarem de nou. Acostumen a donar-se al transport públic quan coincideixen dos ambients: gent que ve d’una discoteca d’ambient i gent que no. Les agressions en la comunitat veïnal s’han incrementat amb la pandèmia perquè les restriccions han fet que la gent es trobés a casa i això suposa donar-te a conèixer com a persona LGTBIQ+ al veïnat, on hi pot haver agressors.

Com viviu el debat de la llei trans?

– Hem participat en totes les demandes en contra de Carmen Calvo quan era vicepresidenta primera i també en la proposta de llei de les entitats, tot i que es va perdre la votació. Estem clarament a favor de l’autodeterminació de gènere i sembla que el PSOE cada cop s’hi aproxima més.

Amb una forta divisió interna...

– Jo crec que ja no. Per exemple, han posat a Víctor Gutiérrez de secretari LGTBIQ+ a l’executiva. Per primer cop a la història hi haurà el tema LGTBIQ+ a l’executiva al marge de feminisme i d’igualtat. El PSOE és un partit clau en l’aprovació d’aquesta llei i crec que ha fet un gir bo.

Però el debat arriba més enllà del PSOE. Es dona en el marc del feminisme, un moviment amb qui sempre havíeu teixit aliances.

– I les mantenim! Tot i això, ha estat dur veure com hi ha dones que ens estimàvem molt que han tingut un discurs amb uns arguments molt propers a l’extrema dreta. De fet, l’extrema dreta es frega les mans: pràcticament no ha dit res en aquest debat perquè ja ho deia una part del feminisme.

En quin sentit?

– Doncs ja no ens cal un autobús com el d’Hazte Oír, ja ho diuen algunes feministes. Per exemple, la diputada del PSC Gemma Lienas va preguntar al Parlament per què les dones trans anaven a la presó de dones. No he conegut en ma vida una dona trans que hagi violat ningú! En tot cas, les violen a elles i cada 30 minuts s’assassina una dona trans al món. La teoria terf [les sigles de feminisme radical transexcloent, terme concebut com un insult per la part del feminisme contrari a la llei trans] és menyspreable!

Això és una etiqueta, com ho és cadascuna de les lletres d’LGTBIQ+. És visibilització però també autoassenyalar-se.

– No són etiquetes, és nomenclàtor! Nosaltres no ens assenyalem, ho fa la resta. Abans de saber que era marica, ja m’ho deien. Vivim amb aquest estigma. Així que podem triar com ens diem. Tots els col·lectius tenen la necessitat de nomenar-se a ells mateixos. Potser l’LTGBIQ+ tenim el toc de l’ordre, la paraula... Però això és propi de tots els moviments.

Moltes empreses utilitzen el col·lectiu per tenir vendes. Allò que se’n diu pinkwashing.

– És un recurs propi del capitalisme. Quan va començar el fenomen del Gaixample, alguns bars mantenien la seva clientela habitual pel migdia i a la nit posaven la bandera. Passa el mateix amb la imatge del Che Guevara o amb els lemes feministes. A mi em va sobtar molt la primera vegada que em vaig trobar una samarreta del Che Guevara a El Corte Inglés.

Igualment, el món heterosexual té festivals que valen 500 euros, si és que el Primavera Sound, per exemple, es pot considerar heterosexual. Això ningú ho critica. En qualsevol cas, el capitalisme aprofita qualsevol cosa per guanyar diners. Si les empreses creuen que poden fer-ho amb el nostre col·lectiu, ho faran. Res que no es doni en altres sectors.

Notícies relacionades