Publicitat

Txema Urkijo: "A Euskadi ens queda pendent la normalització política i de convivència"

Fotos: Anna Poquet

Glencree és un documental que explica la història d’una experiència impulsada per Txema Urkijo, advocat amb una llarga trajectòria com a activista per la pau i la reconstrucció de les relacions socials a Euskadi. Va ser membre de la coordinadora pacifista "Gesto por la Paz de Euskal Herria" i ex-director de la Oficina d'Atenció a les Víctimes del Terrorisme dels diferents governs d'Euskadi fins l'any 2014. Actualment resideix a Madrid, on treballa com a assessor del comissionat per la Memòria Històrica.

Aquest divendres 2 de desembre s’ha passat el documental a Cal Temerari acompanyat d’una conferencia a càrrec del mateix Txema Urkijo i d’un debat post-documental. Un documental que reuneix diferents persones que els marits, pares o germans dels quals van ser segrestats, torturats o assassinats pel GAL o altres organitzacions similars, i unes altres els marits, pares, fills o germans de les quals van ser segrestats, torturats o assassinats per ETA. També hi ha persones que han patit violència de persecució i unes altres que han patit tortura o mort de familiars per actuacions policials.

Les víctimes, anaven a conèixer l’experiència d’altres persones i a parlar sobre diferents temes com la definició i els drets de les víctimes i, especialment, sobre la possibilitat de reconeixement i reparació. Ho explica Txema Urkijo en aquesta entrevista.

– Per què és realitza la trobada a Irlanda?

– Perque el vam fer a un centre de pau i reconciliació que existeix als voltants de Dublín, en concret a un centre per la pau que es diu Glencree i que sorgeix arrel del conflicte irlandès. Al veure que tenien experiència de tracte amb ex presos vam pensar que ens podrien ajudar. Però el principal motiu era que teníem que sortir d’Euskadi, no podíem fer una experiència d’aquestes en un país tant petit com és el País Basc, perquè una condició indispensable per a la viabilitat de l’experiència era la clandestinitat absoluta, si això hagués transcendit, hagués fracassat. Anar a Irlanda ens garantia el secret de l’experiència.

–  Quines haguessin sigut les conseqüències en cas d’haver-se sabut l’existència d’aquest projecte?

– Hi havia víctimes d’ETA, del GAL i d’extrema dreta, la qüestió del secret feia referència a que quan es va realitzar el projecte l’any 2007, a Euskadi es vivia un clima de polarització política impressionant, és a dir, un confrontament molt gran entre nacionalistes i no nacionalistes. En un clima de confrontació partidària tant extrema, una iniciativa d’aquestes característiques hagués aparegut ràpidament als mitjans de comunicació i hauria hagut tal pressió sobre els participants i no hagués participat ningú.

Cal tenir en compte, que era una iniciativa promoguda des del propi govern, perquè nosaltres estàvem al govern llavors. Que el govern basc impulsés una experiència de trobada entre víctimes d'ETA i d'extrema dreta, no hi havia un punt de maduresa en l'àmbit polític basc perquè això s'entengués i s'acceptés amb normalitat, per tant hagués estat condemnat al fracàs.

– Fins a quin punt s'assemblen i alhora es diferencien dues organitzacions com GAL i ETA?

– Tant el GAL com ETA són grups terroristes que practiquen la violència, la diferència, probablement resideixi que el GAL neix en les clavegueres de l'Estat i per tant té un origen més sinistre, però en la pràctica, la il·legitimitat de la seva violència és exactament igual que en el cas d'ETA. Qüestió que es trasllada a les víctimes, perquè les iguala, és a dir, les víctimes tenen els mateixos drets humans, veritat, justícia, reparació, coneixement, memòria... són drets que tenen les víctimes de vulneració dels drets humans, provinguin d'un grup com ETA o provinguin d'un com el GAL o provinguin de membres de les forces de seguretat de l'estat.

– De quina manera et vas involucrar en el projecte?

– Bàsicament se'm va ocórrer a mi, així que ho vaig posar en coneixement de les persones que havien de fer possible la idea i vaig contactar amb l'equip dinamitzador, els professionals que van dirigir el treball concret, la metodologia concreta de l'experiència. La major part del meu treball va ser contactar amb les víctimes a les quals els proposàvem la participació, en què calia posar una capacitat de convicció i seducció molt important, tant en aquelles que coneixíem com amb aquelles que no coneixíem, perquè vam anar a buscar víctimes que no coneixíem de res i en el mateix acte ens presentàvem i els traslladàvem una proposta com aquesta que en aquella època era bastant “heavy”.

– Totes les víctimes a les quals et presentaves acceptaven participar?

– No, va haver-hi gent que no va acceptar.

– Quines han estat més reticents a l'hora d’acceptar la iniciativa, víctimes de GAL o d’ETA?

– Probablement, en el cas d’ETA, per ser més teníem molt bona relació amb molta gent i per això ens va costar menys trobar voluntaris que volguessin participar. En el col·lectiu del GAL i d'extrema dreta ens va costar una mica més però tampoc massa, perquè era un grup petit; el que organitzàvem, eren 5 i 5.

Un dels elements clau en la selecció, era que procuràvem que les víctimes representessin, d'alguna manera, totes les sensibilitats que hi havia dins del seu món. És a dir, si anàvem a les víctimes d'ETA no anàvem a les mes contemporitzadores, les més obertes, propícies al diàleg, sinó que anàvem a buscar un nucli dur, gent més radical, intolerant i tancada. Volíem que estiguessin representades la major part de sensibilitats que hi ha dins del món de les víctimes, que això sí que ho coneixíem bastant bé.

– En quin moment es troba ara el procés de reconstrucció de pau en Euskadi?

– El procés de construcció de pau està acabat, és dir, no crec que la pau a Euskadi sigui alguna cosa diferent al que tenim ara, el que ens queda pendent és la normalització de la convivència, una certa normalitat política i de convivència. Alguns inclouen aquest concepte dins del concepte ampli de pau, allò que la pau positiva és molt mes que l'absència de violència, que està molt bé però no anem a arribar a una situació de convivència idíl·lica, no va a ser un final d'aquests de foto i què bonic tot, sinó que és un procés en el qual cal millorar notablement encara la convivència a Euskadi.

A més,  encara hi ha calius que cal apagar bé, però bàsicament, la pau per la qual molta gent va lluitar i va treballar és el que tenim ara, és que es pot fer política amb uns graus de llibertat i absència de pressió i distorsió que no havíem tingut mai en la nostra història.

Notícies relacionades