Publicitat

Gabriel Jackovkis: "A Espanya es calcula que s’han robat uns 30.000 nens durant la postguerra"

Gabriel Jackovkis és un poeta i músic nascut a l’Argentina i que viu des de fa molts any a Valldoreix. Enguany ha organitzat la 5a Mostra de Curtmetratges per la Identitat que té com a temàtica el robatori de la identitat. Jackovkis explica en aquesta entrevista els diferents tipus de robatori d’identitat que existeixen, l’objectiu de la mostra i com de sensibilitzada està la societat amb un tema tant preocupant com el robatori de nens.

– Quin és l’objectiu pel qual ACIM organitza aquesta mostra?

– L’objectiu de l’associació és la sensibilització a través de la cultura o d’expressions culturals d’un tema que nosaltres creiem que està poc tractat en la societat, que és el robatori de nens en l’època del franquisme i fins als anys 90. Durant el franquisme s’ha organitzat una màfia entre polítics, metges, infermeres, cures i monges que han organitzat un robatori sistemàtic de nens, fills de mares amb poc accés als mitjans socials convencionals i això ha continuat després del franquisme, durant la transició fins pràcticament els anys 90.

– Se centra en el robatori de nens per part de dictadures militars a Argentina i Espanya, què diferencia i a la vegada relaciona aquestes dues dictadures?

– La diferència del sistema de robar nens és bastant explícita, en l’Argentina, les mares opositores al règim, eren segrestades per l’exèrcit i per la força dels militars i les mantenien vives fins que parien, un cop donaven a llum, se’ls hi robava els nens i elles eren assassinades, amb una complicitat directa entre l’exèrcit i l’església argentina.

En el cas del franquisme, en canvi, les mares eren presoneres que estaven internades en presons franquistes i quan parien o ja portaven el fill, aquest era robat tres anys després d’estar amb elles, que era el temps que es permetia que el fill visqués amb la seva mare a la presó. En aquest cas, la mare podia ser assassinada o no, moltes d’elles van sobreviure però sense el seu fill.

S’ha de destacar que en els dos casos, el robatori de nens és l’atemptat de gènere més important i agressiu que pot haver, perquè el patiment d’una mare quan li roben el seu fill és indescriptible.

– Us centreu en nens robats a Argentina i Espanya perquè és on més casos han hagut?

– L'organització neix per mitjà d’un grup que ens interessava organitzar un cicle que es fa a l’Argentina que és “Teatro por la identidad” que es fa com un suport de la feina que fan las “Abuelas de plaza de mayo”, per tant, neix pràcticament amb una intencionalitat argentina, però en aquest moment, l’associació s’ocupa de robatori de nens pràcticament a tot arreu, no som tant ambiciosos com per considerar que podem cobrir tot el món però tenim contacte molt directe amb Argentina.

Però ens preocupa molt el cas d’Espanya perquè els nens que van ser robats aquí, ja és gent que té 70 o 80 anys i comença a estar en edat de morir i molts d’ells moriran sense saber qui són, i això és una cosa que ens preocupa molt i que crec que la societat s’ha de fer càrrec d’aquest tema i mai se n’ha fet.

A l’Argentina l’exèrcit ha robat al voltant de 500 nens, 121 recuperats i avui he llegit que podrien ser 122. A Espanya, en canvi, es calcula que s’han robat uns 30.000 nens durant la postguerra civil immediata, és una xifra molt important. Dels altres règims dictatorials no conec xifres.

– Però no només en governs dictatorial es produeixen robatoris d’identitat...

No, de fet aquí s’han robat fins als anys 90 amb un règim aparentment democràtic. El problema és que els grups polítics i religiosos han perdurat. Econòmicament donava diners, però també està aquesta concepció politicoreligiosa que el nen d’una mare soltera, pobre o que aparentment no pot donar una formació adequada -adequada per la política integrant i per la religió imperant- és millor que estigui en mans d’una altra família. De fet, les famílies que han robat aquests nens i que són còmplices d’aquest robatori i els han criat, són famílies de classe social alta.

– L’esclavitud laboral de nens es podria entendre com un tipus de robatori d’identitat?

– Evidentment, en quant a robatori d’identitat hi han molts, a Europa tenim 10.000 nens que han sigut robats, fills de nens que han fugit de la guerra dels seus països, a Síria sobretot. Aquests 10.000 nens desapareguts, molt probablement, són nens que en aquest moment estan en mans de màfies laborals o sexuals o de comerç d’òrgans, qualsevol d’aquest tipus de màfies el que fa és un robatori d’identitat perquè aquests nens no poden exercir els drets d’infància que tenen, són nens que no estan educats, no juguen ni fan el propi de la seva edat i això és un robatori d’identitat.

La mostra rep curtmetratges de diferent tipus i molts dels que nosaltres seleccionem denuncien l’explotació laboral, el robatori d’identitat laboral, sexual, etc. El tema de la identitat és molt ample i va més enllà dels robatoris que exerceixen les dictadures militars.

– Escolliu 21 curtmetratges però us deuen arribar molts més…

– Escollir-los és una feinada, aquest any hem rebut uns 250. S’han de veure tots i si compleixen el reglament de la convocatòria i entre els que estan seleccionats, a grosso modo triem els 21 però no hi ha un número tancat, de vegades són 25, per exemple. El que es limita per la tria és el temps, tenim dos dies de projecció i un tercer en què presentem un documental fora de concurs que parla dels diferents robatoris d’identitat. Són pràcticament 4 hores de projecció de curts i no ens podem passar d’aquest temps.

– Comparant amb altres edicions, com és el  nivell de curtmetratges?

El jurat que dóna els premis, tant en aquesta mostra com en l’anterior, ha destacat l’alt nivell dels curts. Aquest any han tingut més problemes per triar, perquè cada vegada arriben més curts, poc a poc la mostra es va fent més coneguda dins del cicle de festival.

– Els curtmetratges que rebeu són de tipus documental?

Hi ha de tot, tot i que penso que qualsevol expressió artística és una mirada de la realitat, una mirada artística. Però crec que cada vegada ens arriben més curts documentals. El curtmetratge en temps de crisi és més accessible per cineastes joves, perquè no es tant difícil la realització en comparació amb un llargmetratge. Aquest any, per exemple, hem tingut algun curtmetratge espanyol sobre els desnonaments que teòricament era ficció, però sobre un fet real.

– Us arriben curts de diferents països?

Sí, sobretot ens arriben molts de llatinoamerica, d’Europa, ens han arribat d’Iran, Iraq, etc. Una de les mencions d’honor és un curt de Geòrgia.

– La societat està sensibilitzada amb aquest tema?

– Lamentablement no. Hi ha un oblit històric aterrador, el que ha passat durant el franquisme sembla que ningú vol parlar i tot el que ve d’allà es tapa, fosses comunes que no s’obren, nens robats que no se’ls hi torna la identitat, no tenim en aquest país un banc d’ADN centralitzat, la gent que sospita que pot ser fill d’altra gent o vol saber si en alguna d’aquestes fosses podria estar el seu pare o la seva mare, s’ha de pagar els estudis d’ADN.

– Què és el que impulsa a un músic i poeta a organitzar una mostra de curtmetratges?

– Hi ha un compromís de qualsevol persona respecte a la seva ideologia, jo em considero un artista i intento posar a disposició d’aquesta ideologia, almenys una part del meu art.

Els que organitzem aquesta mostra vam començar a organitzar “Teatro por la Identidad” fa uns anys i després vam passar a organitzar la mostra de curtmetratges que era una mica més senzilla de fer, perquè no es necessita l’artista en presència física durant la mostra i això dinamitza molt la feina i els costos.

Per primera vegada la mostra té una petita subvenció de l’Ajuntament de Barcelona, però fins ara no rebíem cap. Sí que ens dóna suport molt Casa Amèrica Barcelona i ens dóna infraestructures però de diners, en 5 anys de mostra, és el primer que rebem alguna cosa.

Notícies relacionades