Enric Bastardes: “Hi ha molta gent que viu amb por a les redaccions”

Fotos: Lluís Bassa i cedides per Enric Bastardes (al peu de l’article hi ha les descripcions)

Enric Bastardes és un membre destacat del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Formava part de la Junta en el moment en què es va considerar necessària la creació del Sindicat de Periodistes de Catalunya, i va encapçalar la comissió gestora que el va constituir.

En el II Congrés de Periodistes Catalans, celebrat l’octubre de l’any 1992, es va plasmar la necessitat de crear un sindicat per abordar la situació laboral de la professió periodística. D’aquesta manera, el 6 de febrer de l’any següent es va celebrar l’assemblea constituent; es va escollir una comissió gestora, i el juny del mateix any es celebrava el Congrés Constituent on naixia el sindicat com a tal.

D’on va sortir la necessitat de crear el sindicat?

– En aquella època hi havia molts casos de dificultats econòmiques i contractuals, i molts casos d’incompliments de compromisos laborals. Com a col·legi no podíem actuar com un sindicat, i dins del col·legi, anava corrent l’opinió que ens en calia un que exercís com a tal.

Com va ser l’assemblea constituent del sindicat?

– Vam plantejar una taula rodona, i vam convidar els dos sindicats majoritaris de Catalunya, Comissions Obreres (CCOO) i UGT. Aquests sindicats tenien molts pocs periodistes afiliats, ja que entre els periodistes hi ha hagut sempre la voluntat de semblar independents, i agafar el carnet de CCOO semblava que els situava ideològicament.

Tradicionalment, CCOO era pròxim al PSUC o més tard a Iniciativa, i UGT eren pròxims al Partit Socialista. Però sabíem que si naixíem en contra dels sindicats majoritaris ens triturarien. També vam convidar uns quants representants de sindicats europeus, que és una fórmula molt estesa a Europa. De França va venir el cap de relacions internacional del sindicat de periodistes, també el d’Itàlia, i una membre del sindicat suec.

Quins eren els punts de vista que hi havia?

– Els convidats estrangers defensaven la creació d’un sindicat exclusivament de periodistes, que és el que havien fet en els seus països. El secretari general de Comissions Obreres ho veia bé, hi teníem bona relació, fins i tot animava als afiliats del seu sindicat a què s’apuntessin al Sindicat de Periodistes de Catalunya. En canvi, UGT s’hi va posar en contra des del primer moment. Els fèiem la competència, i ells tenien pocs periodistes afiliats a Catalunya. Vam tenir una gran discussió amb Josep Maria Rañé, que era un dels dirigents de la UGT a Catalunya.

Quins van ser els resultats de la convocatòria?

– Va venir molta gent, unes 150 persones, i la voluntat majoritària va ser la de crear el sindicat. Es va decidir crear una comissió gestora, que vaig encapçalar. En el mateix congrés es van recollir signatures per debatre continguts d'aquest sindicat. Aquests continguts estaven disposats en dos sentits; un feia referència a la defensa de la professió, com la llibertat d’expressió, etcètera, i d’altres pròpiament sindicals, com la contractació que es volia, les relacions amb els col·laboradors, etc. Era el que nosaltres anomenàvem la doble cara de la mateixa moneda: la defensa de la professió i dels drets.

I 9 mesos més tard, va néixer el sindicat.

– El congrés constituent va ser a les Cotxeres de Sants l’any 1993, amb pràcticament 400 adherits.

Ha anat augmentant aquesta xifra?

– Al llarg dels anys ha anat augmentant l’afiliació, tot i que mai hem passat de 1.000. Hem tingut diverses crisis en les quals hi ha hagut reduccions de plantilla, gent que es quedava sense feina i anaven a altres oficis. Això també feia reduir la representació sindical. Teníem fins a 200 càrrecs electes en les empreses.

Quina feina vau fer durant els primers anys?

– En els anys successius de la creació del Sindicat de Periodistes a Catalunya vam anar impulsant la creació de sindicats de periodistes a d'altres llocs arreu d'Espanya, a predicar perquè ho fessin. Jo per exemple vaig ajudar a crear el de la Comunitat de Madrid, després el d'Andalusia, el gallec, el canari i el balear.

I vosaltres mateixos quines influències teníeu?

– Agafàvem els models dels sindicats de periodistes europeus. Vam anar a reunions a diferents congressos internacionals, ens vam adherir a la Federació Internacional de Periodistes. A nosaltres ens agradava bastant el sindicat francès, sobretot perquè era molt objectiu en la definició de qui és periodista, que és un debat que a Espanya encara no s'ha acabat de fer.

I això com diferia de la noció espanyola?

– Fins aleshores, a Espanya es considerava periodista tot aquell que ha estudiat a la facultat i s'ha tret la carrera de periodisme. A França, no hi ha la carrera de periodisme de fet, sinó que encara hi ha escoles de periodisme. Allà és periodista tot aquell que viu de fer informació en els mitjans de comunicació, en un percentatge de més del 50% dels seus ingressos. L’únic que han de fer per exercir com a periodistes i treure's el carnet, que el renoven cada any. Tot això estava –i està– regulat per una comissió. Per exemple, sé d'un director d'un diari del sud de França que cada setmana feia una contraportada parlant d’una cadena de restaurants, van descobrir que era publicitat encoberta i li van retirar el carnet. Aquí no en faria cas ningú. O per exemple, quan un periodista arriba a director, li treuen el carnet de periodista, perquè ja el consideren un 'home de l'empresa'. Aquí això no es faria.

Quins problemes hi havia aleshores en el periodisme?

– Principalment hi havia incompliments contractuals. Per exemple, era habitual que la gent cobrés en negre. Dins del sector de la informació hi havia una desregulació enorme, i moltes arbitrarietats i acomiadaments improcedents que s’havien de recórrer i defensar en els tribunals. La gent se sentia molt desemparada, i venia al Col·legi a demanar ajuda. Hi havia un neguit perquè hi hagués un sindicat que pogués defensar la professió. A més, l'any en què va néixer el Sindicat, el diari L'Observador (pròxim a Convergència) va tancar les portes. Perquè no li sortien els números i va fer fallida. Ja vam néixer amb problemes grossos, era una plantilla important que se n'anava al carrer.

Avui en dia, continuen vigents aquests problemes?

– Els problemes segueixen. Possiblement no són els mateixos, en algunes coses hem avançat, i en d’altres no tant. Antics problemes com pagar a tota la plantilla en negre, o altres barroeries, ja no es fan tant. El que passa és que hi ha situacions enquistades que no hi ha manera de resoldre. Per exemple, una gran massa de periodistes que segueixen cobrant per peça feta, fotògrafs, i que a vegades si no la publiquen no la cobren, o se la queden a l'arxiu, i a vegades la tornen a publicar diverses vegades i només la paguen una, i dient que és propietat del mitjà.

Algunes victòries que heu aconseguit al llarg de la història del sindicat?

– Hem fet valdre molt el pes dels convenis col·lectius. La llei permetia convocar eleccions i nomenar un comitè d’empresa per negociar un conveni, però hi havia moltes empreses que no volien saber res dels sindicats, deien que aquí no n’hi hauria mai. I que si algú volia formar un sindicat, el posarien al carrer. Darrerament, també hem aconseguit que entressin en plantilla un paquet de fotògrafs a La Vanguardia, a El Periódico, i això s'ha anat multiplicant per d'altres sindicats de tota Espanya. La pressió dels sindicats de periodistes a tot arreu ara es nota molt més, perquè ja no som nosaltres sols. Però és una feina molt dura, hi ha molta gent que viu amb por a les redaccions, i això és terrible. És una manera d'autocensurar-se. I això que passi amb periodistes, amb gent formada a la universitat.

I què fèieu en aquests casos?

– Moltes vegades havíem hagut d’anar a Magistratura a reclamar acomiadaments. En aquests casos, guanyàvem. I guanyàvem perquè els jutges aquí eren impecables, reconeixien que no era acomiadament improcedent, sino acomiadament nul, amb el qual feien reincorporar l’acomiadat a la plantilla.

Es tractava de casos generalitzats?

– Això passava a força diaris, especialment a diaris comarcals. Al diari de Girona, al diari de Lleida, La Mañana i el Segre. Crec que aquest darrer pagava només en negre. En alguns casos, fer que paguessin completament en ‘blanc’ era posar-los entre l’espasa i la paret, vist des d’un punt de vista econòmic. I nosaltres no volíem que tanqués el diari. Ho vam anar arreglant poc a poc, vam aconseguir que paguessin un 25% en blanc i la resta en negre, l’any següent un 30% i en cinc anys s’havia de cobrar tot en blanc. I es va complir de manera bastant estricta. Estàvem enfadats, els dèiem que si no ho complien, aniríem als tribunals. I ells sabien que si anàvem als tribunals els enfonsaríem.

Quins són els obstacles d’avui en dia?

– Ens trobem obstacles de tota mena. Hi ha una gran revolució de la professió arran de les noves tecnologies. Coincideix la crisi del 2008, gran explosió tecnològica... La premsa en paper entra en crisi, les empreses periodístiques perden publicitat per la crisi econòmica, i per tant entren en crisi en picat. Fan EROs i expulsen gent. I les noves tecnologies permeten suplir periodistes per qualsevol font d'informació nova. Per tant, la qualitat dels mitjans baixa en picat. Es comencen a jubilar veterans però no renoven les plantilles. Dins de la professió hi ha un trencament de generacions, és com si tothom comencés de nou. En contrapartida, hi ha tots aquests nous mitjans que molts d'ells hi ha veterans, que han crescut amb micromecenatges o en forma de cooperativa. Alguns tenen força pes informatiu.

Sobre les fotografies

FOTO 1: II Congrés de periodistes de Catalunya, octubre del 92. Dreta: Julià Castelló, de la Junta del Col·legi de Periodistes

A l’esquerra: Enric Bastardes, també membre de la Junta del Col·legi de Periodistes

FOTO 2: Foto de l’assemblea constituent del sindicat, que es va reunir el 6 de febrer del 93.

Dreta de tot: José Luis López Bulla, de CCOO

A l’esquerra: representant de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España)

A l’esquerra: representant del sindicat de periodistes de Suècia

A l’esquerra: Enric Bastardes, president de la Comissió Gestora

Esquerra del tot: Josep Maria Rañé, de Comissions Obreres

FOTO 3: Fotografia de la comissió gestora del Sindicat de Periodistes. (data desconeguda)

Entre les persones que la conformaven trobem Enric Bastardes (centre, amb el micròfon) i figures com els expresidents del Sindicat de Periodistes Dardo Gómez (segon home començant per la dreta); i Ramon Espuny (a la dreta d’Enric Bastardes)

Notícies relacionades