Elisenda Vila: “Moltes víctimes de violència masclista se senten culpables d’haver-ho permès”

Fotos: Jordi Pascual

Pedagoga, psicòloga i psicoterapeuta, Elisenda Vila atén a persones amb situacions emocionals diverses i fa suport suport psicològic a víctimes de la violència masclista i també ajuda a detectar-la. Amb motiu del 25N, el passat dilluns 23 de novembre va fer una xerrada sobre la culpa, un sentiment generalitzat i en especial en les víctimes de la violència masclista, un acte organitzat per l’associació de supervivents Noestàsola i inclòs al programa d’activitats pel dia contra la violència masclista. De fet, al seu canal de YouTube recull algunes de les seves xerrades sobre violència masclista. Vila atén elCugatenc a la consulta per parlar de la culpa i del perdó en la violència masclista.

A la darrera xerrada amb Noestàsola vas dir que la culpa és un element cultural. Això vol dir que es viu de forma diferent en funció de la cultura?

– Cada cultura té els seus valors i normes i, per tant, també té les seves culpes, que van lligades al que hem après sobre el què està bé o malament.

Afrontar una culpa és ser conscient de la responsabilitat d’un fet i actuar en conseqüència. Però les víctimes de violència masclista tot sovint assumeixen una culpa que no tenen.

– Si constantment i durant anys els diuen que són culpables –“per culpa teva he caigut”, “per culpa teva t’estic pegant”, “per culpa teva la família no funciona”...– i, a més, els dinamiten l’entorn de suportar, s’ho acaben creient. Acaben perdent la capacitat de raonar.

Quan algú decideix compartir la vida amb una persona perquè s’ha enamorat, en cap moment espera que la vida doni un tomb que acabi arribant a la violència masclista. “Com pot ser que una persona que no era així, de la qual em vaig enamorar, que tothom diu que és extraordinària... actuï així a casa?” Al final les dones acaben creient que realment fan les coses molt malament i, per tant, se senten (i les fan sentir) culpables i responsables de la situació.

A més, tenen una altra culpa afegida: “Com ho he pogut permetre durant tants anys?” És a dir, se senten culpables per haver-ho permès. És molt difícil desfer una culpa així però és que la violència avança de mica en mica fins arribar a un punt en què la víctima està desarmada o acorralada per no poder moure fitxa. Quan no tens les eines ni les opcions de fer res, no ets culpable de res!

Com es treballa un sentiment de culpa que no és real?

– És un sentiment que dura molt anys i que, fins i tot quan s’ha acabat la relació, es manté: “Com ho vaig permetre?” Per això cal que la víctima s’empoderi, tingui més autoestima, vegi com va arribar fins on va arribar i entengui per què no era capaç de marxar: que no tenia forces, que no se n’adonava del que passava...

Precisament, no adonar-se’n és el més habitual...

– Exacte. És una gota malaia que va caient de mica en mica. És la imatge de com matar una granota a dins d’una olla: si engegues el foc lent, quan l’animal se n’adona que es crema ja no té forces per sortir.

La culpa es manté fins i tot quan les dones són conscients que són víctimes.

– Des de fora sembla increïble però s’ha de tenir en compte que no es tracta només del context concret de la violència, també hi ha el bagatge cultural i educatiu. A casa els han pogut ensenyar que casar-se és això. Alhora, si al llarg de l’educació t’han anat dient que ets una mitja merda, quan creixes tens la sensació que fas nosa a tot arreu.

Deies abans que hi ha una culpa que ve a dir: “Com que aquesta persona que no era així, que actuï com actua és culpa meva”. Però segurament aquesta persona sí era així però no ho mostrava.

– Segurament revisant la història de la relació trobaríem, en l’inici, algun comportament indicatiu del que després va esdevenir.

Sembla que l’increment de les agressions està molt planificat però realment un agressor ho planifica?

– No ho sé. Hi ha de tot. Hi ha vegades que ho sembla però s’ha de tenir en compte que alguns són persones amb ersonalitats molt dèbils i que l’única manera que tenen de sobreposar-se a aquesta debilitat és l’agressió i la xuleria, d’altres tenen pensaments molt masclistes... hi trobem personalitats variades.

La culpa és inferioritat?

– S’interpreta així. I depèn del cas. Si no tolero equivocar-me o considero que sempre ho faig... em sento inferior però segurament el sentiment d’inferioritat hi és abans. Si, a més, t’ho diuen constantment, el complexe d’inferioritat és automàtic. En la violència masclista és claríssim perquè és l’altre qui “té dret a agredir-me”. Si l’altre se sent superior a mi, a mi m’infravalora.

A la xerrada del dia 23 vas dir que la culpa és més fàcil d’afrontar que la ràbia o la tristesa.

– És una frase controvertida però estic convençuda que culturalment sentir-se culpable no està mal vist. En canvi, la tristesa és un pou. La gent té molta por de caure-hi perquè ens pot portar a depressions profundes. A més, se’ns ensenya a no mostrar-la: “Tu no ploris”. I la ràbia està bastant mal vista. Ens dona molta energia i la reacció automàtica és l’agressió però tenim clar que pegar no està bé. Per això és una emoció moltes vegades prohibida.

No sabem afrontar les emocions?

– Exacte, no hem estat educats en l’emoció, ans al contrari, en han educat a contenir les emocions. Ens han potenciat que hem de ser alegres però sembla que no està bé enfadar-se, estar trist, tenir por... La culpa, en canvi, no està tan mal vista. De fet, a vegades és un reconeixement.

Però si no s’afronta...

– La culpa se’ns menja. Ens fa sentir malament i vivim absolutament amargats i amb set de venjança.

Canvia en funció del gènere?

– Sí. Les dones, si ens enfadem, som unes histèriques i, en canvi, els homes com a molt tenen mala llet. S’ha normalitzat molt més que la dona tingui por. En canvi, sembla més justificat que l’home senti ràbia.

Com es treballa la culpa per superar-la?

– Si realment s’és culpable i s’actua per resoldre el fet; després ha d’haver l’aprenentatge de saber passar pàgina. Això suposa treballar l’autoestima i la força interior: entendre que ningú és perfecte i, per tant, que ens podem equivocar i reparar els errors. En canvi, si m’aferro a la culpa, hi ha molta feina a fer perquè cal aprendre que la culpa és absurda. Però sempre el primer pas és mirar si soc culpable o qui m’està fent culpable de què.

I llavors entendre què és el perdó.

– És molt complicat perquè hi ha gent que diu que no vol oblidar, que no és el mateix. Però és que el perdó més important és el que t’has de donar tu mateix. El perdó és decidir que vols curar l’amargor de la culpa. Deixar tancar la ferida.

La relació entre oblit i perdó...

– No és el mateix. El perdó és aconseguir que una ferida no em faci mal i, per tant, que pugui recordar sense un dolor profund.

El perdó no vol dir necessàriament “i després tan amics”.

– Exacte, es pot perdonar i que una relació quedi igual però no sempre. El procés de perdó no és immediat i en aquest camí les vides es poden separar.

Però de vegades més que perdó, l’impuls ens porta a la venjança.

– Normalment, quan t’enfades amb algú, li vols mal. Però aquest mal, la venjança, dona satisfacció una estona però no et treu el problema. Vist a la inversa, és el castic: “Si em castiguen ja he fet penitència”. Però en el castic no hi ha aprenentatge ni reparació, simplement pagues. Per això hi ha gent que viu amb la culpa perquè ho veu com la forma de pagar el mal que s’ha fet.

Notícies relacionades