Consciència i acció directa en favor de les persones refugiades a l’Europa fortalesa

Foto: SOS Refugiados

Tot i que la situació que viuen les persones refugiades als camps i ciutats de països com Grècia ja no obre grans titulars ni informatius, allà segueixen, esperant la resolució positiva de l’asil i desitjant que l’Europa fortalesa no les enviï de retorn als seus països d’origen on, en funció del cas, la pobresa, la guerra o els efectes del canvi climàtic impossibiliten qualsevol expectativa de futur. Mentre, a Sant Cugat ja s’han acollit demandants d’asil com una gota al mig d’un mar de complexitat geopolítica i vulneració de drets.

Per tornar a situar la problemàtica sobre la taula i aconseguir la implicació de la ciutadania, SOS Refugiados ha organitzat un acte aquest dissabte a dos quarts de set de la tarda al Casal de Torreblanca. Es tracta de la projecció del documental Los muros de agua, sobre els camps de Lesbos i Chios, illes que han esdevingut presons de persones que busquen un asil a Europa. Just després s’obrirà un debat-col·loqui entre els assistents. L’objectiu de l’acte és creat consciència i aconseguir fons per enviar a Grècia.

SOS Refugiados és una associació que agrupa persones d’arreu de l’Estat espanyol i que centra la seva activitat a Atenes. Va néixer amb l’esclat de la migració des de Síria però al 2016 van topar amb la crisi dels Balcans, amb el tancament de la ruta més ràpida i segura i, en conseqüència, el bloqueig de milers de persones en diversos punts de la frontera europea. Davant la impossibilitat d’actuar a l’Estat, van optar per actuar sobre el terreny.

Segons expliquen Cristina Hernández i Elisabet Cierco, activistes de l’entitat, en l’any i mig que porten treballant al grup de Barcelona –que actua arreu de Catalunya– han recollit més de 3.000 euros, un recapte coordinat per quatre persones voluntàries i d’altres –en total una seixantena que ja ha visitat Grècia per fer voluntariat in situ– que se sumen per fer suport en alguns actes. També han col·laborat amb el projecte Elna Maternity, que atén casos de vulnerabilitat de dones migrants.

En els primers mesos d’atenció, SOS Refugiados tenia llogat un edifici de cinc plantes a Atenes gràcies a les donacions i voluntariats. Allà es servien àpats, hi havia serveis bàsics com perruqueria i es feien activitats per amenitzar l’espera dels tràmits de petició d’asil. La davallada de suports els ha relegat a un magatzem des d’on segueixen alimentant prop de 4.000 persones i porten aliments a alguns camps i edificis ocupats on viuen persones a l’espera de la resolució de la seva petició per ser reconegudes com a refugiades, el que a Grècia es pot allargar més de dos anys.

Tot plegat s’organitza sense tenir la forma d’ONG i amb informació –via fotografies i factures– de les compres que s’han pogut fer gràcies als recaptes fets a Espanya. “Hi ha un punt de creure-s’ho, d’implicar-s’hi i poder anar a Grècia a veure les accions que fem”, explica Hernández, “no movem grans volums de diners però ens serveixen per fer moltes coses”. Algunes de les persones implicades a SOS Refugiados també s’impliquen en projectes semblants com l’ajut a les persones que accedeixen a Europa a través de la frontera sud –la que afecta a l’Estat espanyol– o s’impliquen amb accions concretes, com la creació de tasses per recaptar fons a partir de dibuixos de nens refugiats.

Un llarg camí per aconseguir l’asil

Hernández, que arran de la seva implicació a SOS Refugiados ha iniciat un curs sobre l’acollida, denuncia el recorregut que ha de seguir una persona que demana asil a l’Estat espanyol. En primer lloc tenen una pre-fase d’acollida en què s’avaluen les necessitats i se li cobreixen les necessitats bàsiques.

Un cop feta l’avaluació, passen a una primera fase, la d’acollida. En aquesta es facilita a serveis l’accés a serveis com l’allotjament, la manutenció, la coordinació i l’assistència jurídica. Alhora, es donen eines d’articulació i coordinació per potenciar l’autonomia i la integració i l’Estat facilita la intervenció de caràcter interdisciplinari, contínua i individualitzada per facilitar l’itinerari d’integració. La persona ha de complir una sèrie d’obligacions derivades de la condició de refugiada. Les places de centres i pisos d’acollida es gestionen conjuntament pel Ministeri de Treball i Seguretat Social i per part d’algunes entitats.

La segona fase és la que s’anomena integració, que passa per finalitzar l’estança en el dispositiu d’acollida tot i que mantenint el suport durant 6 o 11 mesos per promoure l’autonomia i independència. Les persones amb autorització de treball poden seguir rebent ajudes. La darrera fase és l’autonomia, que bàsicament és l’assessorament durant sis mesos per millorar la inserció laboral.

El recorregut és de 18 mesos, ampliables a 24, un temps que, segons Hernández, no sempre és suficient. A més, hi ha retards –de fins a quatre mesos en el cas de Barcelona– en les cites que depenen del Ministeri i de l’oficina d’Atenció al Refugiat. Això ha suposat que en alguns casos hi hagi persones en l’itinerari d’acollida que encara no han tingut formalitzat l’asil.

Per a Hernández, el més greu és que quan una persona arriba a Catalunya ni tan sols sap quina resposta rebrà: “Amb sort aconsegueix un habitatge que poden anar canviant-li i una plaça a un menjador social”. També diu que s’han trobat casos de menors que han estat traslladats a Catalunya perquè, per por a ser deportats, havien dit que tenien familiars al país. Acaben esdevenint menors estrangers no acompanyats (MENA) tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i boc expiatori dels problemes de seguretat, tal com s’ha vist amb actituds racistes en la seva contra.

Notícies relacionades