Les accions humanitàries i els actors dels conflictes

Fotografies: Patricia Cirera

En el marc del curs d’estiu d’UNIPAU, ahir 12 de juliol a la tarda era el torn de les xerrades sobre l’impacte de les accions humanitàries, a càrrec del president, des del desembre del 2010, de Metges Sense Fronteres, Jose Antonio Bastos; i dels actors dels conflictes, a càrrec d’Alejandro Pozo, investigador de conflictes armats i desarmaments. Les dues moderades i introduïdes per Josep Maria Julià, col·laborador d’UNIPAU.

En la seva conferència, José Antonio Bastos va ser crític i autocrític amb la presència de l’acció humanitària en llocs de conflicte, i va explicar tres raons principals per les quals això contribueix a les guerres. Millor dit, va explicar els efectes negatius que té l’acció humanitària, ja que considera que és una fal·làcia pensar que no n’hi ha. En les seves paraules, en primer lloc perquè segons al seu parer, salvar vides de soldats fa que aquests tornin al camp de batalla, per la qual cosa prolonga la guerra, i té un sentit intrínsec d’antidesenvolupament. En el segon lloc perquè els grups armats o polítics s’aprofiten d’aquestes accions humanitàries i de les organitzacions, i de forma directa o indirecta s’acaba contribuint econòmicament a través dels sous i de l’arrendament d’habitatge, ja que una part dels diners va a aquests grups. La tercera raó és que de vegades l’acció humanitària serveix per matar més i millor.

Entre altres coses, Bastos també va dir que la funció de l’ONG Metges Sense Fronteres és salvar vides, i que altres tenen que crear l’estructura. Ho va comparar amb els metges que operen o curen a pacients que han tingut un accident i que a través d’ells saben quines carreteres o trams són els més perillosos, però això no vol dir que sigui tasca del metge arreglar la carretera.

Tot i exposar els efectes negatius, Bastos ha dit també que les organitzacions, malgrat no ser la solució, són un pegat.

Segons explica José Antonio Bastos per aquest diari, “l’objectiu principal és identificar i gestionar aquests efectes negatius, que són d’un rang amplíssim. El més visible és la inhibició de la sostenibilitat per la creació de dependència, la manipulació que els grups armats fan de l’acció humanitària, i intrínsecament prioritzar la supervivència a curt termini de persones i comunitats per sobre de construir un futur millor”. Ha assegurat que això té “un efecte anti desenvolupmanet i anti negociacions de processos per la pau”. Respecte a les accions que fa MSF per evitar això, confessa que “-reconeixent els errors quan ja estan fets (puntualitza)- pels erros més brutals de ser manipulats pels grups armats o per institucions polítiques internacionals cal identificar el risc molt aviat. Per exemple, quan vam decidir comunicar sobre les armes químiques a Siria, sabíem que anava a ser manipulat en la dinàmica geopolítica global. Per qüestions més tènues o intrínseques, jo que el millor és fer balanç i acceptant l’impacte negatiu del que fem perquè hi ha un impacte positiu molt més gran”. A la pregunta sobre per què s’escapa de les mans aquests impactes tot i les bones intencions, segons Bastos és degut “a la infravaloració completa del desequilibri entre la innocència i la bona voluntat, i la crueltat, perversió i intensitat de la intenció dels grups de poder que estan creant el conflicte”.

Per la seva part, Alejandro Pozo va explicar es actors involucrats en un conflicte. La conferència va girar en torn quatre eixos: Hi ha tants actors com vulguem, si les interconnexions entres el grups que s’auto malnomenen jihadistes són tant reals?, la particularitat del finançament a través de recursos naturals, i la diàspora - posant com exemple la diàspora libanesa, somalí i tamil -.

Pozo també va destacar la importància d’aquests grups ser considerats factors polítics, ja que això té més rellevància que no si ets només una organització social.

Respecte al finançament, Pozo va destacar tres raons per les quals els controls perquè els diners no vagin a parar en aquestes organitzacions terroristes no són eficaços: Són voluntaris, no hi ha mecanismes independents, és a dir, és un mateix qui diu que està complint o no l’acord; i per últim no hi ha sanció en cas de que es demostri que no s’ha complert l’acord. Un altre punt a destacar és la globalització, que permet participar en aquests grups o finançar-los de diferents maneres encara que sigui per mecanismes intermedis, o fent pressió política al seu país d’acollida.

Pozo també va fer referència al que ell anomena petites “guerres fredes”, és a dir, països enfrontats en “silenci” però que utilitzen altres peons per lluitar contra l’altre. Per aquest motiu, una de les conclusions que va extraure és que “les guerres no durarien tant si no tinguessin tants “padrins”.

Per parlar de globalitat o no dels actors dels conflictes, Pozo va posar l'exemple Mokhtar Belmokhtar, un jihadista que va passar per diferents organitzacions segons el poder d'aquestes i els seus interessos. Segons Alejandro Pozo, va fer aquests canvis no per motius globals, sinó per qüestió de poder o estatus.

El que va voler posar Alejandro Pozo sobre la taula és que hi tants actors com un vulgui, i tants pocs com un vulgui. “El que és més difícil no és identificar els actor, sinó identificar quina rellevància tenen. Més enllà dels despatxos oficials, quines són les relacions de base, locals”, explica Pozo per aquest diari.

Respecte a que si hi ha països que són titelles d’altres, Pozo diu que “quan més geopolítica és una zona, més fàcil que els diferents governs siguin titelles de les potències que tinguin interessos. Però no és una relació necessària, depèn de molts factors. La teoria diu que nivell intern els estats són sobirans, però sempre hi ha interferències d’altres països si convé”. Concretament a la relació entre Israel i Estats Units, Pozo diu que “Estats Units és titella d’Israel, això és possible? Sí, per què Israel pot fer-li perdre poder a determinades zones per què hi ha uns poders dins d’Estats Units que defensen els privilegis que avui dia té Israel, i anar contra això vol dir anar en contra tu mateix en el sentit de que ho pagaràs políticament”. Pozo aclara, però, que “ningú es titella necessari de l’altre. Quan convé que es barallin, depèn de quina capacitat es té d’alterar les dinàmiques a nivell local i global”.

Notícies relacionades