Carme Valls: “Les dosis dels anticonceptius dels anys 1968-70 han fet que moltes dones tinguin càncer de mamaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Va ser diputada al Parlament de Catalunya pel PSC entre el 1999 i el 2006, aquells anys en què la perspectiva de gènere apareixia incipient a les polítiques públiques. Com a metgessa, sempre ha reivindicat introduir aquesta mateixa mirada dins dels estudis i l’atenció però encara queda molt camí per recórrer. L’any passat va publicar el llibre Medio Ambiente y salud (Ediciones Cátedra, col·lecció Feminismos, 2018), on interseca els problemes de salut i malalties provocades –o agreujades– pel canvi climàtic amb el factor de gènere i de sexe biològic. Federalistes d’Esquerres va convidar Carme Valls el passat dijous al Casal de Torreblanca per parlar del seu llibre, de medi ambient, de feminisme i de com es troba tot això dins d’una proposta federal.

Sempre reivindiques que la salut és més que l’absència de malaltia.

– Hi ha la salut d’“anar tirantˮ, la de sentir-se una mica millor i la de tenir vitalitat i gaudir. Encara que últimament hem aconseguit que la medicina pugui detectar precoçment tot tipus de càncer, tenim per l’altra banda un creixement dels problemes de salut vinculats al medi ambient i a la contaminació. Per exemple, els efectes a llarg termini dels pesticides, dissolvents i contaminació ambiental que afecten també als fetus. No ens ha de sorprendre que tinguen un augment d’un certs tipus de càncer. És a dir, si volem garantir-nos un futur vital, no només podem prendre mesures d’“anar tirantˮ sinó que hem d’actuar més enllà des d’una perspectiva ambiental.

Fa uns mesos els Amics de la UNESCO van dedicar un dels seus cicles de xerrades a parlar dels problemes de salut vinculats a la contaminació i destrucció del medi ambient. Van dedicar una xerrada als Síndromes de Sensibilitat Central (SSC), en ple debat sobre si es reconeix com a malaltia o no.

– L’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara no els reconeix tot i que al Clínic ja tenim una unitat que pot tractar-ho. Al llibre hi dedico un capítol a la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) –inclosa dins dels SSC–., un a la fatiga crònica i un a la fibromiàlgia. Parlo sobretot de les persones que han estat exposades a insecticides i altres productes. M’ho he trobat, sobretot, en treballadores de la sanitat per una fumigació que els va generar SQM i fatiga crònica. Així vaig veure que hi havia relació entre l’exposició ambiental i una malaltia que no sabíem ni que era malaltia ni d’on venia.

Medio ambiente y salud està dins de la col·lecció Feminismos. Relaciones aquests problemes amb el gènere i el sexe biològic. Per què?

– L’afectació de les dones a temes ambientals és a més llarg termini que en els homes. En els nadons i els fetus és igual però en la vida adulta l’efecte és més gran en les dones perquè la majoria dels productes es dissolen en les grasses i la dona té un 15% més de grassa al seu cos. Per això dic que la dona és un bioacumulador químic i, per tant, està més exposada a alterar la funció hormonal. A més, la dona és més hormonal perquè té el cicle menstrual, que també es pot veure afectat per l’exposició ambiental. Es poden tenir més hemorràgies menstruals, cicles més curts, perdrà més ferro... Ara és molt més habitual que en dones de fa 50 anys. Quasi la totalitat de les coses que pensàvem que venien per castic diví són perquè hem manipulat el medi ambient.

Seguint amb la perspectiva de gènere, poses l’atenció des dels estudis. La medicina fa prou cas a les dones?

– A Mujeres invisibles (Debolsillo, 2006), el meu primer llibre, hi parlo perquè no se les estudiava ni en una de les seves principals causes de mort, problemes del cor i cardiovasculars. La invisibilitat ha fet que temes bàsics com el cicle menstrual no es tinguin en compte. Tot això no forma part del cos científic, com si el més important fos abolir la menstruació amb un anticonceptiu.

Però aquí hi són els anticonceptius, només per a dones. La medicina sí que s’hi ha fixat des d’aquest punt de vista.

– Sí, els anticonceptius per a homes no existeixen perquè no estan acceptats. Els anticonceptius baixen les hormones i els homes no ho volen. La dona ho ha hagut d’acceptar per força perquè és ella la que es queda embarassada.

En un primer moment els anticonceptius es van entendre com una victòria ja que permetien organitzar-se la vida i la família.

– Sí però no s’havien estudiat els efectes secundaris. Els primers anticonceptius es van posar al mercat amb una dosi quasi 80 vegades superior als que hi ha en l’actualitat. Les dosis que es prenien les dones dels anys 1968-70 eren riscoses. Ara moltes d’aquestes dones han generat un càncer de mama. Semblava que els anticonceptius només eren per planificar l’embaràs però després van notar que s’engreixaven, perdien la libido... A més, se les culpabilitzava d’aquests efectes.

Quan ho han estudiat en homes, de seguida han vist que ells també perden la libido, i han dit: “No, no, això no ens ho prendre’mˮ. Perquè per abolir un espermatozou s’han de tocar les hormones del testicle. És a dir, avui dia tenim només anticonceptius femenins. Tot i que les malalties de transmissió sexual, cada vegada més presents, ens fan recomanar l’ús del preservatiu. Torna a haver-hi repunts de sífilis, hi havia clamídies altes...

Hem parlat de sexe biològic, però què passa amb el gènere –aquí també podem incloure les persones trans–? Se’ns assignen uns rols que suposen càrregues físiques diferents. Això té efecte sobre la salut?

– En la salut els estereotips socials pensen igual o més que el sexe biològic. Les dones tenen una doble o triple jornada perquè no només s’han incorporat al mercat laboral sinó que segueixen fent les altres tasques de cures. En canvi, no tots els homes s’han incorporat a fer les tasques de cures quan les dones han entrat al mercat laboral. Amb la cura d’infants i gent gran, els metges han de tenir en compte el paper de les dones i el que suposa en quant a dolors i, especialment, mal d’esquena.

Tot això que hem estat parlant s’entén des de les polítiques públiques?

– La meva primera pregunta al Parlament va ser sobre violència de gènere perquè en aquell moment no teníem el telèfon d’atenció. No va ser fins el 2003 que es va aprovar una moció en què es marcava la necessitat de tenir una atenció especial, un telèfon d’atenció i un circuit d’atenció. Quan ho vaig proposar van dir que no trucaria ningú, ara truquen prop de 1.000 dones al mes.

Després de la violència vaig fer una interpel·lació sobre la salut però vaig aconseguir poc. Però sí es va canviar el nom dels Centres d’Atenció a la Dona per Centres d’Assistència en Salut Sexual i Reproductiva perquè només atenien les dones en relació al part i a l’embaràs. És que la dona només és una productora de persones?

I a l’acadèmia?

– Aquest era el següent pas, aconseguir introduir la perspectiva de gènere a la ciència mèdica. Havíem d’aconseguir que a les facultats no s’estudiessin les malalties sobre un ser neutre que, per androcentrisme, sempre era home. Això no ho he aconseguit tot i que va 20 o 30 anys que ho explico. Continuarem. He de dir, però, que els estudiants de medicina m’han convidat a parlar-ne.

Els estudiants...

– Ara per ara sí perquè els acadèmics ho veuen com si ja s’estudiés tot. Però quants treballs de cardiologia inclouen dones en els seus estudis? Llavors se n’adonen que la mostra femenina és molt baixa. Ara som una xarxa de col·lectius i persones que fem pressió perquè això canviï, demanant per exemple que a les revistes científiques no s’acceptin estudis que no incloguin homes i dones.

Has vingut a Sant Cugat convidada per Federalistes d’Esquerres. Què pot aportar una mirada federal a la salut?

– Per als problemes complexos no existeixen solucions polítiques simples i jeràrquiques. Els rius, l’aire, els aliments... no tenen fronteres. És a dir, ens calen polítiques locals, provincials, autonòmiques, estatals i europees, per tant, necessitem una governança complexa i un govern compartit. És a dir, si Aragó posa un insecticida, plourà a Lleida, i si el posen a Tolosa, plourà al Pirineu. Les polítiques mediambientals són, amb els genocidis, aspectes que s’han de tractar des d’un punt de vista internacional i federal. És l’única manera, sense humiliar ningú, de pactar. Això és la màxima expressió del federalisme: tenir el màxim autogovern tu però sense fer mal als del costat.

L’existència de fronteres en un món globalitzat cada vegada és menys interessant i menys útil des d’una perspectiva de la salut de la població. Pots fer veure que et fas independent i que poses una frontera, però els efectes ambientals i de salut passaran. S’ha de pactar amb els altres i a dins. Això ja ho deia Pi i Margall, com podem tenir el màxim autogovern però, alhora, pactar amb les persones del voltant.

És una visió genèrica del federalisme.

– Clar, federalisme també seria parlar de l’estructura política: del Congrés, del Senat... Però el que reivindico és el govern compartit, que no hem sabut fer a cap nivell. Fins i tot diria que tampoc hem sabut fer governs per coalició. No s’ha de tenir ego i s’ha de ser proactiu i tenir voluntat d’entesa. L’altre sempre és un aliat per poder fer un canvi, això és l’aliança federal.

Però el que dius no és tant un govern compartit com posar l’interès públic com a prioritat.

– Evidentment, els federalistes volem que l’interès comú vagi per sobre dels particulars però, a més, hi ha situacions complexes. En l’afer mediambiental, la comissió interterritorial de l’Estat hauria de prendre unes mesures de forma consensuada i no per imposició del ministre. Alhora, m’alegro de ser europea perquè moltes de les mesures que controlen la contaminació de l’aire venen marcades per la Unió Europea. Les hem incomplert i ens posaran una multa. Seria millor si arribem a fer uns estats federats europeus però no com una jerarquia sinó com a respecte de l’autogovern de cadascú amb la presa de decisions comunes.

Notícies relacionades