Aude Fleurant: “Sense l’Estat, les empreses d’armament no sobreviurien”

Fotos: Jordi Pascual

La directora del programa d’armament i despesa militar el Stockholm International Peace Research Institute ha visitat el curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU) per parlar del negoci armamentístic a nivell Les eglobal. Aude Fleurant ha atès elCugatenc just després de la seva intervenció en què, entre d’altres, ha posat en valor que les investigacions es facin de manera independent, com el seu institut que rep diners del Parlament suec però no del govern de torn.

A la conferència has dit que la venda d’armes no para de créixer. És voluntat dels estats o de la pressió de les empreses?

– És una combinació d’ambdues coses. Les empreses no es poden permetre que l’Estat decideixi no pagar. Ens trobem en una situació en què els interessos són harmonitzats entre els governants i la indústria. Hi ha situacions que es perceben com una amenaça, com la immigració i d’altres; assumptes que es perceben com un problema de seguretat i, per tant, cal armar-se. Hi ha consensos entre alguns governs i la indústria per donar visibilitat a aquests perills. Als països amb una producció armamentística petita, com Espanya, França, Alemanya o Itàlia, hi ha un discurs sobre la fragilitat de la indústria i la necessitat de no reduir-la amb arguments no gaire clars.

Hi ha pressions de les empreses als governs?

– La indústria militar no és com la resta, funciona diferent. El cicle de producció de nou armament, avions, vaixells..., pot ser de 20, 30 o 40 anys. Quan la indústria vol un nou sistema és un compromís per a l’Estat, que haurà d’implementar-ho durant decennis, més d’un govern. Es trenca totalment la lògica comercial tal com la coneixement en altres sectors.

Per definició, hi ha una proximitat és evident. Les empreses no són realment privades perquè els principals clients de la indústria d’armament són els ministeris de defensa, que compraran la major dels equips de la indústria nacional, si n’hi ha d’indústria, clar. També hi ha països que importen i s’exporten. Venen prop d’un 70-80% a dins de l’Estat tot i que en períodes de crisi les exportacions van créixer. Sense l’Estat, les empreses d’armament no sobreviurien. La relació és propera i, en funció dels governs, l’orientació i l’economia pot variar. En definitiva, però, són una parella.

Defenses que cal mirar les xifres de l’execució perquè les del pressupost no són certes.

– Sí, perquè un pressupost és un pla a partir d’uns motius. Per a totes les àrees però, especialment per a Defensa, és molt difícil planificar. Pots tenir un conflicte diplomàtic que no has pogut pressupostar perquè ha estat una sorpresa. Llavors cal anar a buscar els diners a una altra àrea del pressupost. També pot acabar abans de temps un programa concret i disposar de més diners per a una altra àrea... És la vida de l’Estat. Cada any canvia el pressupost. Per això és interessant veure la despesa real, per veure què s’ha gastat realment.

Acostuma a haver una diferència important entre la planificació i l’execució?

– Depèn dels anys. A més, depèn de les condicions. Si canvia molt un pressupost, potser és que ha canviat el valor de la moneda. Per això nosaltres hem de convertir comparar posant el valor sempre al mateix nivell. En les nostres anàlisis, per poder comprar, eliminem la inflació i la conversió de monedes.

La indústria armamentística afavoreix que hi hagi més guerres, conflictes, inestabilitat... Per això hi ha veus que diuen que cal tancar fàbriques i acabar amb el problema. Si bé, això tindria efectes econòmics, generaria atur... Què s’hi pot fer? Tancar és la solució o ha d’haver un decreixement?

– Hem de tenir en compte que, en la majoria de països occidentals, la contribució al PIB de la indústria armamentística és extremadament petita. A nivell macro, per a Espanya no ha de ser un problema absorbir l’1,6% de contribució al PIB. Si tanquem les fàbriques, es pot trobar la compensació en altres àmbits. A nivell local, però, sí hi ha impacte. Un poble petit que depèn d’una manufactura amb molta ocupació local, pot generar problemes d’atur. És responsabilitat de l’Estat, si s’ha de prendre una decisió així, d’assessorar per com reocupar els treballadors i com ha de sobreviure l’economia local o regional.

Però caldrà canviar molt el relat perquè, ara per ara, no és que no s’assessori, és que segueix creixent la venda d’armes.

– Sí, és un supòsit difícil. Hi havia una fàbrica a Ontario que fabricava vehicles d’ús militar, amb contractes de construcció de més de 3.000 vehicles. L’assumpte ha generat un gran escàndol perquè el govern va decidir acabar amb el contracte i va haver protestes per la pèrdua de llocs de feina. El primer ministre va dir que localment podia representar molta ocupació però a tot Ontario és molt poc. Del conjunt de Canadà representaria un 0,06% del PIB. La gent, però, se sentia desemparada. L’Estat ha de facilitar que trobin feina a un altre sector.

Potser falta debat social.

– Sí tot i que hi ha experiències de reconversió d’empreses militars just després de la Guerra Freda per tal de salvar els llocs de feina i transformar la producció militar a civil. Al Quebec tenim l’exemple d’una fàbrica d’explosius a prop de Montreal que va viure la baixada de de despesa militar dels Estats Units i no sabia que fer davant la pèrdua de llocs de treball. S’han embarcat en un projecte de fer airbags perquè la tecnologia que fa explotar l’airbag és com la del cartutx de l’explosiu. És possible fer coses però cal la implicació de l’Estat per fer-ho bé. Els projectes de reindustrialització són difícils, més encara en economies poc planificades com l’actual. Ara es fan previsions a curt termini; han passat els anys en què els Estats feien planificacions de 10, 12, 15 anys...

Notícies relacionades