Les armes que fan la guerra al punt de mira de la UNIPAU

Fotos: Jordi Pascual

Darrer matí de conferències de la UNIPAU abans que dimecres es faci la conferència de cloenda. Les tres primeres conferències de la jornada del 14 de juliol han estat marcades per un tema monogràfic, les armes, vist des de tres prismes diferents: el lobby polític-militar industrial espanyol, la innovació tecnològica i la seva vesant ètica i el nou Tractat sobre el Comerç d'Armes (TCA) a escala mundial.

La jornada ha començat amb la conferència de Pere Ortega sobre “El lobby polític-militar industrial a Espanya”. Ell és president del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Just a continuació la directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Tica Font, ha explicat “El vector tecnològic: disseny i producció d'armes robòtiques, una valoració ètica d'aquestes noves armes”. El matí ha acabat després d'una breu pausa amb la conferència “Control del comerç d'armes: el nou Tractat Mundial serà útil?” a càrrec de Jordi Armadans, politòleg, periodista i director de FundiPau.

La bombolla armamentística espanyola

La primera conferència ha deixat clar que Espanya viu una bombolla armamentística que beneficia un oligopoli de quatre empreses que s'emporten el 75% de la producció militar: Airbus, Santa Bárbara Sistemas (comprada per General Dinamics), Indra i Navantia l'única pública). Aquestes empreses fan un gran nombre d'armes i arsenal militar per a l'exèrcit espanyol a través dels encàrrecs dels Programas Especiales de Armamento (PEAs) del Ministeri d'Indústria classificats com a R+D, el que dificulta saber la despesa militar espanyola exacta.

Aquests PEAs són 19 projectes armamentístics que es van posar en marxa la dècada dels 90 amb un valors de 20.000 milions d'euros i amb una producció prevista durant 15 o 30 anys. Fabriquen armes que el propi exèrcit accepta que no són útils per a les seves tasques com els Eurofighters, que sols s'empren ara per controlar la frontera de les repúbliques bàltiques amb Rússia per pressió de l'OTAN, o els blindats, que mai s'han arribat a utilitzar.

Inclús acceptant que el Ministeri de Defensa pugui tenir algunes dades aproximades, és molt difícil saber quina és la despesa final. El propi pressupost del ministeri acostuma a tenir una revisió d'entre 1.500 i 2.000 milions a l'alça cada any. Això genera, segons Ortega, un deute elevadíssim, que l'Estat vol solucionar amb l'exportació d'algunes de les armes. De moment no hi ha comprador. És una situació similar a la que va viure Grècia, obligada a endeutar-se militarment davant les pressions alemanyes i franceses.

Entre els beneficiaris i actors del negoci d'armes hi ha noms coneguts com José Bono, Juan Carlos I, Pedro Morenés, Pedro Argüelles, l'almirall Francisco Toerrente, l'almirall Sebastián Zaragoza, el general Carlos Villar, Josús del Olmo o Adolfo Menéndez. Destaca la gran quantitat d'armes venudes per Espanya a Veneçuela. Una venda on han participat personatges com José María Aznar, Javier Salas o Antonio Rodríguez.

Innovació per despersonalitzar la mort

Entre les innovacions mundials en el món armamentístic destaca la tecnologia que busca automatitzar les armes i el camí cap a l'autonomia tota, és a dir, que l'arma en qüestió s'encarregui per ella sola d'atacar sense precisar de teledirecció. Destaquen armes que simulen ser animals marins per protegir i atacar al mar així com una mena d'armes pensades especialment per caçar submarins.

Les armes aèries són les més desenvolupades, segons explica Font. Hi ha els famosos drones, amb aplicacions més enllà de la guerra, que es van començar a utilitzar al mandat de Bush però que Obama ha utilitzat més que el passat executiu. Aquesta tecnologia ha hagut de canviar de sistema operatiu de Windows a Linux per evitar atacs informàtics i ja hi ha prototips d'avions teledirigits silenciosos per evitar que les víctimes puguin fugir abans de l'atac. A aquesta tecnologia cal sumar-li la munició robotitzada.

Tot plegat segueix una estratègia de poder fer la guerra a distància, despersonalitzant la mort i la culpa o trauma que pot generar matar a algú. Això obre un debat ètic i jurídic tot i que, de moment, la tecnologia no està en debat sinó solament l'ús militar d'aquesta. Finalment, si realment s'aconsegueixen fer armes autònomes al cent per cent, cal obrir un debat sobre qui és responsable dels atacs i si realment les armes són precises i saben distingir els objectius.

Una legislació mundial per regular el comerç d'armes

Estats Units és el país que més armes exporta (un 31% del comerç mundial) seguit de Rússia (27%) i Xina (5%, igual que Alemanya i França). Espanya ocupa la setena posició amb un 3%, superior al volum econòmic de l'Estat. El principal comprador és Índia (15%), Aràbia Saudita i Xina (5%). Estats Units també se situa al top-10 en la vuitena posició (3%). El comerç d'armes va significar 58.000 milions de dòlars el 2012 i va augmentar en un 16% entre els períodes 2005-09 i 2010-14.

Hi ha 640 milions d'armes lleugeres al món, el 74% en mans de civils, i se'n creen 8 milions cada any. 10.000 milions de noves municions anuals. Aquestes són les armes que permeten que al 2014 hi hagi hagut 36 conflictes arreu del món (13 a Àfrica, 12 a Àsia, 6 a l'Orient Mitjà, 4 a Europa i 1 a Amèrica) que han generat gairebé 60 milions de desplaçats i la mort de 508.000 persones a l'any per violència armada (també per violència social, no necessàriament en conflictes armats).

Malgrat aquestes xifres, el comerç d'armes no tenia una regulació concreta fins que el desembre del 2014 va entrar en vigor el TCA, amb 130 països signants i 69 ratificacions. Les claus d'aquest tractat són el seu àmbit mundial, la regulació de tot tipus d'armes, la demanda de control de municions, l'obligació de fer registres i controls estatals, l'obligació de facilitar informació així com de crear mecanismes de seguiment i revisió del propi tractat. Al cor de l'acord hi ha la necessària avaluació de violacions als drets humans als països compradors i la prohibició de la venda a països on es cometen crims de guerra, genocidis...

Tot i que el tractat té les seves limitacions, com la dificultat d'interpretació o el seu caràcter vinculant però no punible, segons explica Armadans, és una base necessària. La seva aprovació es va allargar durant any i mig perquè hi havia molts temes difícils en les negociacions i, malgrat que no és un acord antimilitarista, posa les bases d'una regulació del comerç d'armes que no existia fins el moment.

Notícies relacionades