Els anys en què la masia de Torreblanca va ser la gran escletxa

Ocupes nus durant el primer desallotjament. Fotos: del desallotjament, Televisió de Sant Cugat; cartells del CASC, José Fernando Mota.

El casal jove autogestionat de La Xesca s’ha enfrontat a un judici que acabarà fent-los fora de l’edifici ocupat a l’avinguda Cerdanyola. Des de bon inici els activistes que participen a l’assemblea que gestiona l’espai tenien clar que volien amplificar un discurs polític sobre el que consideren una manca d’espais per al jovent a la ciutat i la impossibilitat que aquests siguin autogestionats. Però Sant Cugat no és el primer cop que viu una reivindicació com la que es manté al barri del Monestir des de passat setembre. En el traspàs de mil·lenni la masia de Torreblanca va ser ocupada en una reivindicació per aconseguir espais per a les entitats del municipi i va restar sota la fórmula autogestionària des del març del 1999 fins al setembre del 2001, quan membres de l’assemblea i l’Ajuntament van signar un conveni pel qual la masia acabaria esdevenint un casal jove de propietat municipal.

Quan es va produir l’ocupació, Sant Cugat tot just tenia 50.000 habitants, segons les dades del Padró municipal recollides per l’Idescat, gairebé 40.000 menys que en l’actualitat. La ciutat acabava de viure els processos de transformació que donarien cabuda al creixement cap a Coll Favà i Torreblanca, amb la construcció de les avingudes Francesc Macià i rambla del Celler. L’entorn de la masia, que tot i ser de propietat municipal estava en desús, començava a urbanitzar-se i acollir els primers edificis residencials que ara caracteritzen la zona com un gran eixample comprés entre el barri del Monestir i Torre Negra.

“La idea va sorgir de sobte en una trobada informal”, explica Aniol Pros, en aquell moment membre de Maulets –organització actualment a dins d’Arran després del procés de confluència amb la Coordinadora de Joves de l’Esquerra Independentista de l’any 2007–, “participàvem persones de diversos col·lectius a títol individual davant la manca d’espai de socialització”. Es va decidir apostar per un espai municipal perquè, gràcies a l’ajut de participants del moviment okupa de Terrassa, sabien que tenien més garanties jurídiques si en un període de 48 hores des de l’inici de l’ocupació no es produïa un desallotjament. Després d’analitzar diversos edificis, es van decantar per la masia de Torreblanca perquè “estava totalment abandonada i era d’accés fàcil”.

Van fer coincidir l’ocupació amb el Sant Medir de l’any 1999, com un cop sobre la taula, i en ple cap de setmana per assegurar que passessin els dos dies de resistència sense que es produís el desallotjament. El diari Els 4 Cantons, amb un editorial en què criticava l’ocupació com a mètode i demanava el diàleg amb les autoritats, va explicar que eren prop d’una cinquantena de joves sota el paraigua del col·lectiu Les Masoveres i Missifú. Els activistes apostaven per fer un Casal Social Ocupat (CSO) i el llavors alcalde, Joan Aymerich, va demanar diàleg tot indicant que el consistori no ordenaria cap actuació si no es determinés que els ocupes corrien perill al seu interior.

Pros diu que en la primera reunió que van fer amb l’alcalde, Aymerich mantenia un talant proper i dialogant des de la confiança. Rememora que jugava amb la seva implicació i coneixement del poble, dient als activistes que eren coneguts o fins i tot fills d’amics seus. Assegura que li va sobtar tant una de les frases que li va dir que la recorda perfectament: “Com em feu això?”

Robert González, actual membre del Instituto de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma del Estado de Hidalgo i expert en el moviment okupa, explica a la seva tesi doctoral feta a la UAB Xarxes crítiques i polítiques públiques: els impactes del moviment per l’okupació a Catalunya i Madrid (1984-2009) que la masia es va convertir ràpidament en el nucli central del moviment alternatiu de Sant Cugat amb centenars de joves participant de les seves activitats polítiques, socials i culturals. Per aquells temps hi havia diverses entitats que buscaven seu, com ara l’Agrupament Escolta Berenguer el Gran, els castellers i el Club Muntanyenc. Així, els ocupes van fer diana i van aconseguir que moltes entitats acabessin acudint a la masia i convertint-la en el seu espai de referència per fer actes i reunions.

L’historiador José Fernando Mota i membre del Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat (CASC) explica que la seva entitat va fer molt ús de l’espai. “Era tot molt senzill, sense demanar permisos podies tenir un espai on fer trobades”, diu. Un cop acabada l’ocupació el CASC va anar pegant bots per entitats i equipaments per poder desenvolupar la seva tasca. Recorda que molts membres del seu col·lectiu van començar a participar en les assemblees d’organització i gestió de la masia alhora que alguns dels ocupes que inicialment no participaven d’algunes entitats van començar a apropar-s’hi.

De fet, el CASC feia temps que reflexionava al voltant de les ocupacions. Just un any abans de l’inici de l’ocupació a Torreblanca va organitzar conjuntament amb el Grup de Natura del Club Muntanyenc la xerrada Okupació: ideologia i necessitat amb un membre de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona i un altre de la Kasa de Can Paskual, ocupada a Vallvidrera des del 1996. Ja a Torreblanca, els antimilitaristes van fer trobades d’àmbit català i actes concrets com les Jornades per la Insubmissió del 6 de novembre del 1999 o les cafetes insubmises setmanals. Se sumaven a activitats d’altres entitats i grans actes com la consulta social per l’abolició del deute extern del març del 2000 i la mobilització contra el Banc Mundial del juny del 2001. Es va aconseguir també que els col·lectius en els quals participaven els primers impulsors a títol individual acabessin apropant-se al Casal Social Ocupat.

Després de 20 anys abandonada, la masia va tornar a tenir un ús i va viure un procés de rehabilitació portat a terme pels propis ocupants. Tot i que l’espai s’havia plantejat inicialment només com a casal, van començar a sorgir veus a l’assemblea que demanaven que també es pogués utilitzar com a habitatge. Alhora, explica Pros, es va encetar un debat sobre com s’entenia l’ocupació i fins a quin punt havia de servir per vehicular un discurs polític crític amb el sistema vigent. “Hi ha persones que es van desvincular per témer que Torreblanca acabés sent el xiringuito d’una gent concreta”, recorda. En el cas del seu col·lectiu, Maulets, va marxar a l’Ateneu i anys després va fomentar el naixement de La Guitza.

A l’estiu del 2000 el primer intent de desallotjament va fer recuperar la unitat d’acció. A la masia restaven sobretot els activistes del corrent que també volia donar-li ús d’habitatge i vinculats al grup de natura; després de tornar a entrar encara es va fer més evident, assegura Pros. Tot i així, la força simbòlica d’aquell desallotjament va ser increïblement gran. Alguns dels activistes es van despullar desafiant els antidisturbis a peu de carrer i des de la teulada de la masia. “Les imatges dels i les okupes nus enfront dels antidisturbis donen la volta al país”, assegura González a la seva tesi. Així es van guanyar la simpatia de l’opinió pública catalana.

L’intent de desallotjament va ser el 18 de juliol del 2000 davant la petició presentada per l’Ajuntament uns mesos abans, després que al juny de l’any anterior canviés l’alcalde, passant d’Aymerich a Lluís Recoder. De fet, ja abans, quan van rebre la carta de desallotjament, van fer una manifestació que va agrupar 300 persones. Segons Pros, el nou batlle va utilitzar “mètodes més directes” per aconseguir que els ocupes marxessin. Aquell primer intent de fer-los fora va durar onze hores. Tal com va recollir el diari Els 4 Cantons, a dos quarts de 8 del matí va començar el desallotjament amb identificacions i detencions d’aquells que no donaven la documentació requerida. A les 11 la brigada municipal va intentar tapiar les portes mentre alguns activistes restaven nus a la teulada com a mostra de resistència.

Arribat el migdia, el llavors regidor de Seguretat Ciutadana, Jordi Farrés, va preguntar als ocupes si marxarien i, davant la negativa, es va engegar un procés de negociació amb la Policia Nacional. Davant el fracàs de les negociacions, finalment els furgons de la policia van abandonar la zona i els activistes van fer una assemblea, en la qual van decidir reocupar. Per això, passades les sis de la tarda van tombar els murs que havia fer la brigada als accessos i van decidir seguir endavant amb el casal i els habitatges que albergava la masia.

Tot i que va ser una gran victòria per als activistes, els següents mesos van ser durs. La divisió seguia i alguns col·lectius ja no participaven activament a l’ocupació. A més, els moviment nazi i skinhead va atacar en diversos moments l’edifici. “Recordo que els van intentar cremar la porta”, diu Pros. Tot això es va sumar a un segon intent de desallotjament, menys vistós. Ja abans del primer desallotjament també van sofrir un incendi, segons les autoritats causats per un petard. Els Bombers van dir llavors que la casa era una bomba de rellotgeria. A l’octubre del 2000 van sofrir un altre incendi, en què es van intoxicar set persones, i va donar peu a un altre avís de desallotjament.

“La masia perd la funció més social amb l’assemblea minvant i esdevé un centre ocupat amb funció d’habitatge”, recorda Pros, “llavors Recoder torna a cridar els col·lectius per mediar i fer de la masia un casal de joves municipal”. La proposta de diàleg i de la constitució dels ocupes com a associació que va fer l’Ajuntament al maig del 2000 va acabar fent-se una realitat durant el 2001. Les Masoveres i Missifú es van constituir com a associació i, recuperant els primers col·lectius, va ser clau en la negociació.

Els ocupes van demanar que es creés un Consell de Joves vinculant que, amb l’acord amb el consistori per desocupar l’espai i fer un casal municipal, determinés quin ús havia de tenir el nou equipament. “Teníem clar que cediríem la casa sempre que fos un casal jove autogestionat”, recorda Pros, que també explica que a partir d’aquell moment altres col·lectius com les JERC i els joves d’ICV es van apropar al col·lectiu en el marc del Consell. L’acord es va signar definitivament el 12 de setembre del 2001 amb una icònica encaixada de mans entre l’alcalde Recoder i el llavors representant dels joves, Guim Pros –qui al 2011 acabaria esdevenint regidor de la CUP en el primer cop que aquesta formació aconsegueix representació al Ple municipal.

A través de Contrainfos, Les Masoveres i el Missifú va explicar que, davant un possible desallotjament forçós que deixés el jovent orfe de l’espai que reivindicaven, els activistes havien preferit buscar una altra via amb el Consell de Joves: “Aquest Consell funciona de manera assembleària, és totalment independent de l’Ajuntament i moltes de les entitats i col·lectius que el formen havien participat activament a l’ocupació”. Tant el Consell com l’Ajuntament van acceptar l’encàrrec i l’associació, reivindicant que encara hi havia lloc per a la transformació tot i ser un espai municipal, va defensar el conveni: “La idea bàsica era que el Consell local de Joves seria el redactor del projecte definitiu d’ús i gestió de la masia”.

Però l’acord no va agradar a totes les bandes. Aquells que defensaven l’espai com una forma d’autogestió més propera a les lògiques del moviment okupa van emetre un altre comunicat a InfoUsurpa: “Torreblanca ha deixat de ser un espai alliberat i no volem participar en la difusió d’activitats institucionalitzades. Prenem Torreblanca com exemple a no seguir per les conseqüències del fet de pactar, seguint el joc al poder no se’l destruirà, sinó que, contràriament, se’l perpetuarà”.

Tal com recull González, alguns d’aquests activistes van marxar a l’ocupació que es va fer al desembre següent a Can Masdeu, a Nou Barris de Barcelona, una casa que portava abandonada 47 anys i era propietat de la Fundació de l’Hospital Sant Pau. És un espai que avui dia encara es manté ocupat. Pros explica que també hi va haver persones que van marxar a la Kasa de Can Paskual. D’aquesta manera, Torreblanca abandonava la lògica més propera al moviment okupa, que havia generat tantes queixes com simpaties entre els veïns, per esdevenir una aposta jove municipal.

Amb l’acord signat, els activistes van renunciar a fer una nova ocupació i van centrar esforços en determinar a través del Consell de Joves quina seria la fórmula per al nou Casal Jove de Torreblanca perquè després l’Ajuntament l’apliqués. “El procés es va convertir en un joc de trileros que va acabar fent desaparèixer l’autogestió”, lamenta Pros.

Finalment al 16 de desembre del 2006, després de la rehabilitació de la masia, es va inaugurar el nou Casal de Joves de Torreblanca. El llavors director del centre, Joan Carles Busquets, explicava, tal com es pot veure a l'arxiu de Cugat.cat, que el casal era un reconeixement a la necessitat de l’existència d’espais específics per al jovent. Als dos anys va estrenar la sala annexa i, finalment, set anys després de la inauguració va deixar de ser un casal jove, tal com es recull al lloc web del consistori, per “obrir les seves portes a ciutadans i ciutadanes de totes les edats”.

Avui dia la masia funciona com un casal municipal que manté una part pensada per a l’atenció al jovent, l’Oh!Ficina Jove, però amb altres serveis més generals com ara el programa de cursos i tallers, la cessió d’espais a entitats, l’oficina musical La Pua, dos bucs d’assaig musical, una aula de cos, una sala d’actes, una aula d’informàtica, la possibilitat d’allotjar entitats i El MUT, l’anomenada cafeta gastronòmica.

18 anys i dos mesos després que els activistes ocupessin Torreblanca, la seva reivindicació segueix present, i així ho van recordar els joves de La Xesca quan van ocupar l’edifici de l’avinguda Cerdanyola a finals d’agost de l’any passat. Ara tots els ocupes d’aquella època són adults. N’hi ha que han seguit implicant-se en afers polítics des de partits i entitats i d’altres que no; n’hi ha que viuen a Sant Cugat i d’altres que no... Però, tal com reconeix Pros, aquells anys en què van construir l’escletxa van ser “una escola de vida” pel que fa a “socialització, formació política i treball conjunt”.

Notícies relacionades