Anne Le Strat: “En la gestió pública de l’aigua tots els diners es reverteixen en el serveiˮ

Fotos: Jordi Pascual

En el camí cap a la municipalització de l’aigua emprès pel govern tripartit, l’experiència d’altres ciutats és clau. Per això el divendres passat l’Ajuntament va organitzar un acte per conèixer altres experiències, entre elles la de París, que va municipalitzar l’abastament d’aigua l’any 2010. Ho va fer sota amb Anne Le Strat com a tinenta d’alcaldia i com a directora general d’Eau de Paris –anteriorment Société anonyme de gestions des eaux de Paris–. La política francesa va ser una de les ponents i abans de l’acte va atendre elCugatenc.

Anem als inicis, quan comença el mandat del 2001 en què esdevens regidora. Què hi havia a París?

– Abans de tenir la gestió pública hi havia tres operadors, un era una societat mixta que s’encarregava de l’extracció de l’aigua i que s’encarregava del tractament. La distribució i el cobrament depenia de les altres dues empreses. Tenien un contracte a 25 anys i, alhora, eren accionistes de l’empresa mixta, que tenia com a accionista principal la ville de París; les dues empreses privades compartien el 30% restant.

L’Ajuntament va deixar de complir la seva responsabilitat de controlar el funcionament de la distribució. La situació va canviar quan vam arribar al govern al 2001 perquè vam decidir crear un equip per controlar-ho. Però ens vam trobar que hi havia una asimetria en la informació i això ens impedia fer un control real. Ho vam veure quan vam optar per la municipalització i vam poder comprovar que algunes de les informacions que ens donaven en els informes anuals eren falses.

Per tant, és molt difícil controlar però ho és molt més quan durant anys no s’ha tingut un coneixement tècnic mínim. Per això quan vam constituir l’equip tècnic tampoc vam poder fer un control total.

Al contracte no hi havia cap mecanisme per control per assegurar-se que l’empresa actuava correctament?

– Com ho fas per controlar, per exemple, si cal canviar alguns trams de canonada perquè hi ha fuites? És l’Ajuntament qui té la competència i delega la gestió. El control és complex.

El canvi de gestió és una voluntat política.

– Totalment.

A Catalunya tenim exemples d’intents de municipalització que s’han trobat dificultats perquè les empreses han recorregut als jutjats i, a més, han pressionat al poder polític.

– No té gaire sentit perquè el que hi ha és un contracte de delegació del servei. Per tant, és l’Ajuntament o l’autoritat competent la que ha de revisar el contracte, signar-lo i decidir políticament si vol seguir amb la delegació o no. No sé per què una voluntat política no ha de poder-se aplicar.

Però sí pot tenir dificultats amb contenciosos.

– A París vam esperar que acabés el contracte i, un cop acabat, vam absorbir la gestió. Les empreses no podien dir res. A més, era un exemple a França perquè suposava treure la gestió a empreses molt grans i amb força a nivell mundial. És cert que la pressió del lobby és forta però l’Ajuntament ja havia pres una determinació. Si va ser possible a París ha de ser possible per a tothom.

En la transició cal determinar què s’ha de recuperar, què s’ha de vendre... i això suposa tenir unes negociacions llargues. A París teníem una situació complicada jurídicament perquè hi havia dues distribuïdores i una empresa mixta. Finalment vam optar per tenir una única empresa pública que gestionés tot el cicle: des de l’extracció fins al cobrament.

 

Quines dificultats us vau trobar en les negociacions?

– Les empreses ho van posar difícil per accedir a totes les informacions que ens ajudaren a fer el canvi. També van posar dificultats per subrogar el personal. Ens van posar moltes dificultats en gairebé tot però, malgrat tot, ens en vam sortir.

El programari informàtic era propietat de les empreses.

– Només al principi. El context de París era molt complicat perquè les empreses tenien la propietat de tot el material i programari informàtic. Això va suposar uns tres anys de transició amb un temps de contractes amb les empreses. Ara ja està totalment internalitzat. Són qüestions lògiques de la transició. La vam començar al 2009, un any abans d’acabar el contracte, i en un any i mig ja ho teníem gairebé tot el canvi fet tret de la vessant informàtica.

En la transició hi havia resistències de polítics però també dels sindicats.

– Sí, hi havia delegats sindicals que preferien romandre a les empreses privades, on ja havien fet negociacions col·lectives. Ens vam trobar anuncis en contra de la internalització en alguns diaris sindicals. Hi havia una mena d’aliança entre les grans empreses, el poder polític i alguns sindicats. No està clar fins a quin punt estaven pagats per Agbar.

Defenses que la municipalització de l’aigua és una forma de democratitzar les polítiques. Com es pot garantir de manera efectiva la participació de la ciutadania?

– Hem creat la nostra empresa pública amb un consell d’administració en què hi ha càrrecs electes, dos representants del personal, un representant de l’Observatoire Parisien de l’Eau (Observatori Parisenc de l’Aigua) i dos representants de la societat civil. Tots tenen el mateix dret a vot i participen en la pressa de decisions. És una aposta clara per democratitzar el servei.

A més, l’Observatoire Parisien de l’Eau és una plataforma de reunió i debat a la qual pot acudir tothom. Permet discutir sobre el servei de l’aigua i pot demanar informació a l’administració municipal. Esdevé un espai de consulta i participació per a la gestió democràtica de l’aigua.

És més econòmica la gestió pública?

– Hem calculat que al primer any vam guanyar 37 milions d’euros, en els següents menys. S’ha de tenir en compte que amb les empreses privades hi ha voluntat lucrativa, reparteixen dividends i han de beneficiar els accionistes, i, a més, han de pagar als seus dirigents no només el sou sinó també desplaçaments, àpats, hotels... Part dels beneficis també anaven a les empreses matrius, que podien gastar els diners més enllà del servei, en apostes per la telecomunicació, publicitat... Per tant, només una part de la tarifa realment anava destinada al servei.

Sota la gestió pública tots els diners es reverteixen en el servei. És un circuit tancat perquè els ingressos es destinen al personal, a la investigació, a l’anàlisi de qualitat de l’aigua... Aquest motiu ja és suficient per apostar per la municipalització. L’administració passa a tenir un control financer real.

Això és possible a una gran ciutat com París però a ciutats més petites, com Sant Cugat?

– Bé, amb 90.000 habitants no és una ciutat tan petita i segur que és possible. Potser és una mica més difícil en ciutats més petites però tenen l’opció d’unir-se per tenir una empresa pública en comú. Tot i així, s’ha de tenir en compte el context geològic i d’extracció de l’aigua.

Notícies relacionades