Anna Escudé: “Passem la producció i el consum per davant de la vida i això té conseqüències emocionals”

Fotos: Aina Serra

Amb l’Anna compartim anades i tornades de l’escola dels infants. Entre la calma del viure tranquil i el tràfec de les formacions, les feines i les ganes de transformar el que ens envolta des dels petits gestos del dia a dia.

L’Anna Escudé és terapeuta gestalt especialitzada en maternitat i dol, monitora de relaxació i chikung, doula per acompanyar les mares en un part respectuós. Després d’una trajectòria vinculada al món del turisme fa deu anys va engegar un procés de revisió personal que la l’ha portat a canviar l’enfoc de la seva vida per dedicar-se a acompanyar els altres en els seus processos personals. Té consulta a Sant Cugat, Barcelona i online.

Dius dol i penso mort.

– Més que mort és entendre el dol com el procés que passem a conseqüència d'una situació que genera un impacte profund en una persona, en motiu d’una pèrdua. Pot ser dol per una pèrdua perinatal, la mort d’una persona estimada, d’un animal, però també per una separació, un canvi de país, una malaltia, el dol en engegar l’etapa de la menopausa o fins i tot dol en la maternitat.

La maternitat és vida...

– Sí, però va acompanyada d’un canvi profund en la mare, en el pare, en la parella, que té les seves llums i les seves ombres i podem donar-li un acompanyament. És un canvi profund, per tant, pot implicar un dol. Ens venen que tot serà rosa, que amb quatre gadgets tot funcionarà i no és així, és dur i no se’n parla prou, hi ha molt tabú.

Però per naturalesa no estem capacitats per superar aquests processos?

– Sí, en general tots podem anar integrant els dols, però des que som infants ens eduquen amb unes creences, rituals, maneres de viure, tabús... que al cap dels anys poden dificultar-nos el pas per un dol ben elaborat. Perquè no ens donem temps per la tristesa, per la ràbia, per l’amor, perquè creiem que és un canvi que no serà ben vist, perquè no ens sentim capaços d'assumir la nova situació...

És un mal social, doncs?

– Sí, amb el neoliberalisme hi ha hagut una desconnexió total de la tribu, passem la producció i el consum per davant de la vida i això té conseqüències emocionals. En anar-nos tornant individualistes perdem referents, no sabem com estan les persones que viuen a prop nostre, no sabem si el que ens passa a nosaltres és normal o no… el poder compartir ens ajuda a legitimar el dolor.

Per exemple…

– Doncs portat a una cosa senzilla, si un infant perd el seu “nino” i n’hi compren un d’exactament igual per substituir-lo, no estem assumint el dolor de la pèrdua. Com que no vull sentir aquell dolor omplo el buit ràpid i desconnecto de la ràbia i la tristesa. No cal, sentim-ho tranquil·lament, integrem aquests sentiments també com a part de la vida.

No ens donem temps…

– Quan dediquem dues hores tranquil·les a escoltar un amic o amiga? Sense presses, sense opinar, sense fer res… escoltant.

Societat ràpida… també sentir ràpid, desconnectar ràpid del dolor…

– Sí, i és extensible a tots els nivells i situacions. No hi ha un dolorímetre. Hem de ser conscients que cada persona viu el dol d’una manera diferent. Les experiències, les famílies, les capacitats emocionals o de comunicació… condicionen la integració del dol. Totes les maneres són vàlides, totes s’han de respectar i totes es poden acompanyar perquè siguin transitòries, s’integrin i no es converteixin en un estat permanent.

La irreversibilitat de la mort el converteix en un dol especialment dur?

– És una gran pèrdua sempre, i especialment quan es tracta de morts gestacionals, en infants, joves, suïcidis o morts sobtades. No som una societat preparada per aquestes situacions. Faig acompanyament a persones de Mèxic i allà la mort forma més part de la vida, aquí falta molta pedagogia de la mort, per poder viure millor.

Potser com més institucionalitzem la mort, menys la sentim amb calma.

– L’hem fet escèptica, deshumanitzada. Els hospitals i els tanatoris encara són espais molt freds i normatius que ens allunyen de transitar pel dol de manera sentida. Cal dir que cada vegada s’està treballant més en aquesta línia, tant en maternitat com en pal·liatius, per exemple.

Com s’acompanya el dol?

– Amb presència, escolta activa, no judici, respecte i guiatge. Generar espai pels sentiments, legitimar-los, canalitzar-los i donar pautes per prendre consciència de què està passant i per connectar amb altres emocions. Si tens ràbia, tens ràbia… podem anar a la muntanya a trencar plats, i recollir-los, és legítim tenir ràbia. O si estàs trist, estàs trist… podem plorar junts, és legítim. I a més, les dones tenen ràbia, els homes estan tristos i viceversa. Tot és legítim.

Hi ha unes etapes estàndards en aquests processos?

– Totes les maneres de viure el dol són vàlides, però sí que podem detectar alguns patrons. En general es passa per una etapa de xoc, que implica adaptar-se a la nova situació, pot sortir una etapa de negació del que que ha passat, possiblement també de ràbia, de no entendre per què m’ha passat això a mi, segurament la tristesa, d’assumir i anar tocant el dolor i a poc a poc anar fent resiliència per acceptar i integrar. Són etapes que es poden solapar i intercalar.

I com se’n surt?

– Prefereixo dir que s’integra. L’haver transitat per un dol formarà sempre part de tu, no el deixaràs enrere, sinó que l’integraràs, serà una vivència més i possiblement una gran experiència. A més, no és lineal, possiblement és una espiral ascendent, tindràs la sensació que en moments puntuals fas tres passos enrere, però no, en global vas vivint i integrant el dol malgrat situacions concretes et remoguin de nou.

I quines guies ajuden?

– Escriure, poder parlar, compartir, llegir, fer coses amb les mans, estar en contacte amb la natura, fer una mica d’exercici… però sobretot ajudar a fer prendre consciència del present. Malgrat el dol, tu ets aquí i tens opcions, tu estàs en la vida, en la teva vida.

Si s’integra ens fa canviar…

– Totes les experiències del dia a dia ens fan canviar, també quan vas passejant pel carrer i algú et diu alguna cosa, però segurament els dols més profunds generen canvis. Cada experiència d’aquestes ens fa renéixer i potser la identitat i carcassa que teníem abans no ens és vàlida després del dol. No som éssers inamovibles.

Notícies relacionades