Anna Carrió: “Treballar per unes condicions de vida dignes és lluitar per la salut mental”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La treballadora social, coordinadora del Servei de Rehabilitació Comunitària de Sant Andreu que gestiona la Fundació Vidal i Barraquer i membre de la Fundació Congrés Català de Salut Mental, Anna Carrió, va ser el divendres passat a l’Ateneu al cicle de salut mental organitzat per l’entitat amb l’objectiu de fer front a l’estigma. Carrió va atendre elCugatenc al final de la xerrada per parlar de la situació de la salut mental actualment a Catalunya.

Has apuntat els joves com a grans damnificats a nivell de salut mental durant la pandèmia. No som pocs els joves que tenim un entorn social marcat per això, amb amics i amigues que comencen a anar al psicòleg, al psiquiatre... És perquè estem pitjor o perquè s’ha guanyat consciència?

– És complex. En qualsevol cas, el problema de fons és el tipus de societat que tenim, que col·loca els joves en un panorama molt desolador. Aquesta és la vulnerabilitat dels joves, quin futur ens imaginem. Els joves dels principis dels 2000 han passat per diverses crisis i per una situació social molt complicada, amb un últim any duríssim. De fet, és una vulnerabilitat social, no només dels joves.

Per què la pandèmia n’ha estat el detonant per a tanta gent?

– Segurament hi ha moltes causes. Per als joves més joves –no els adults– el confinament ha sigut un trencament total amb el desplegament de la vida: inici d’estudis, de feina... Tenim un dels aturs juvenils més alts d’Europa. És un drama. Fa anys que no es poden plantejar l’emancipació, ser pares, que han de marxar... La COVID-19 és una situació dramàtica que ha posat sobre la taula un model social de desigualtats que ja hi era. També cal tenir en compte que els joves adults han vist com els seus projectes de vida, molt precaris generalment, s’han trencat.

Si la situació no es resol, el malestar col·lectiu ens pot portar a patologies i malalties mentals?

– Depèn del sistema. Si no es fa res en matèria d’habitatge, de polítiques d’ocupació..., es tendeix a l’individualisme i el jove trist acaba consultant un professional, que li posa un diagnòstic i una medicació. És una forma de dir que tu ets el culpable, que ets el sensible i vulnerable, incapaç d’afrontar la vida. Cap aquí ha tendit la salut, que no deixa de ser un negoci. El sistema socioeconòmic també mercantilitza la salut.

Com ha afectat la pandèmia als infants?

– Han hagut de viure un confinament molt dur perquè necessiten córrer, saltar, riure, abraçar-se... En canvi, són els que més temps han estat sense sortir al carrer. A més, molts infants han perdut l’únic entorn saludable que tenien, l’escola. Hi ha entorns socials i familiars complexos, amb violència i vulnerabilitat.

Arran de les mesures aplicades, cada cop més els serveis d’atenció a la infància es troben més infants amb desconfiança i por cap a altres infants perquè els hi hem dit que no es poden relacionar fora de la bombolla. També hi ha infants que desenvolupen actituds obsessives en quant a la higiene.

A la gent gran els ha afectat bàsicament la por?

– Depèn de cada cas. És evident que han passat por però molta gent gran sobretot ha estat tocada per no haver pogut estar amb la seva família, sense poder decidir. S’han vulnerat els seus drets. Moltes persones grans deien que moririen de pena i no de la COVID-19, i si l’agafaven doncs valia la pena morir d’això. Potser és el col·lectiu que s’ha desprotegit més.

Venia d’abans de la pandèmia tot i que, de nou, la COVID-19 ho ha evidenciat amb aspectes com el model de residències.

– Clar. Però no només de les residències, de molts serveis sociosanitaris.

A la xerrada has explicat que vivim una manca de recursos que dificulta fer front a una situació com la que tenim. És una qüestió pressupostària?

– De distribució de recursos. Se’ns ha venut un estat del benestar que no tenim. Si no fem polítiques d’habitatge per garantir un sostre digne, una distribució de la riquesa que permeti tenir ingressos i una alimentació correcta, la salut mental no pot estar bé. Els recursos a la Xarxa de Salut Mental segueixen igual, sent la germana pobra de la salut. L’única inversió que hi ha hagut és la contractació de psicòlegs per fer de gestors emocionals als ambulatoris sense incrementar el pressupost de la xarxa.

És igual a totes les autonomies?

– No, el model català està fragmentat, amb més de 60 empreses gestionant els serveis. A més, venim d’uns governs en què les polítiques públiques en quant a salut i ensenyament han estat precàries.

La mirada política sobre la salut mental encara és essencialment biomèdica?

– Sí, i Catalunya és de les comunitats on ho és més. És un tema íntimament relacionat amb l’economia i la indústria farmacèutica. La salut és un negoci a nivell mundial. Tot i això, hi ha comunitats amb més serveis comunitaris i una mirada més social.

D’aquí l’advertència que s’ha fet a la Marató de TV3.

– Perquè la Marató, no només en salut mental, és una iniciativa que pretén recollir diners per fer recerca. De partida, és qüestionable perquè això hauria de ser via pressupostos públics. A més, en salut mental la recerca que s’aprova és biomèdica. Generalment no s’aproven recerques psicosocials, d’intervenció comunitària... La mirada que es dona a la salut mental és individual, és a dir, de culpabilització de la persona.

El que es compagina amb una sobrecàrrega dels professionals que ja venia d’abans de la pandèmia.

– Perquè ens enfrontem a situacions molt difícils que no són fàcils d’abordar. És una sobrecàrrega històrica tot i que la COVID-19 n’ha afegit més perquè a Barcelona, per exemple, les unitats d’hospitalització van tancar durant el confinament mentre els serveis comunitaris seguíem oberts. Portem un any i mig treballant molt.

Tot i això, la pandèmia ha fet que parlem de salut mental com mai. És un pas en positiu?

– Tot s’ha d’aprofitar per visibilitzar. Aprofitem-ho per fer una lluita col·lectiva per entendre què és la salut de la comunitat, la construcció de comunitats on la gent no emmalalteixi i tingui unes condicions de vida dignes. Això és lluitar per la salut mental.

Que tothom parli de salut mental també vol dir que potser es diuen moltes bestieses. Ho hem vist durant els darrers dies amb el debat arran del concepte ecoansietat, amb algunes veus criticant que sigui tractada com una patologia. Correm el risc de banalitzar el debat?

– El risc és patologitzar les emocions humanes. Quan patologitzes, al darrere ve un producte. Patir ansietat, tristesa... és humà. A més, si et donen un diagnòstic, et desresponsabilitzes una mica perquè llavors és un problema de conducta que es resol amb professionals i medicació. I així la indústria farmacèutica és de les més riques del món. No sé si la paraula és banalitzar o mercantilitzar.

Què penses del Plan Nacional de Salud Mental a nivell estatal?

– És un paraigua per a Catalunya i incorpora una mirada més àmplia, sense parlar tant de trastorns mentals. Potser no atén correctament les situacions de molt patiment. Des d’alguns sectors professionals adverteixen que es deixa de banda les persones que tenen un trastorn mental greu i no se les atén. S’ha de veure com s’aplica, si hi haurà els pressupostos necessaris... De partida, està bé perquè posa la salut mental en boca de tots però, alhora, és un pla molt ideologitzat.

En quin sentit?

– Es posen alguns valors i principis més ideològics que tècnics. Un pla nacional ha d’incorporar les dues coses: valors i criteris tècnics.

Què suposa la modificació del codi civil a Catalunya?

– Cal esperar a veure com es concreta però és un pas endavant en la defensa dels drets humans perquè tira enrere els processos d’incapacitació civil, que suposa buidar de drets les persones. Cal veure quins suports es creen per a les persones que sí que els necessiten. Està en una fase molt inicial.

Les famílies ho viuen molt intensament.

– Perquè pateixen molt la seva situació familiar i la manca de recursos.

Notícies relacionades