Àngel Exojo: “La meva identitat no pot ser un element de debat”

Fotos: Jordi Pascual

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del quart FOCUS, Creix la LGTBIfòbiaaquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

Al juliol, Àngel Exojo va fer pública i va denunciar davant dels Mossos d’Esquadra una agressió homòfoba que va patir en el marc de la Festa Major, un cop que el va deixar inconscient a l’instant. Gairebé no recordava res i només sap què va passar gràcies a dues amigues que l’acompanyaven. Autodefinint-se com a persona de gènere fluid, Exojo veu amb preocupació l’increment de les agressions al col·lectiu LGTBI i per això no va dubtar exposar-se als mitjans de comunicació d’abast local i nacional per denunciar la situació. Ara, gairebé tres mesos després d’una sobreexposició mediàtica meditada i volguda com a espai de denúncia, parla amb elCugatenc sobre com va viure aquells dies i què es pot fer davant l’increment de casos de violència LGTBIfòbica.

No és fàcil exposar-se als mitjans després d’una agressió com la que vas sofrir. Per què ho vas fer?

– Com a persona del col·lectiu tinc una responsabilitat. És respectable callar per la nostra salut mental però en el meu cas no podia estar callat. Soc una persona molt combatent. El que em va impulsar a fer-ho va ser l’assassinat de Samuel a Galícia. Vull fer veure que denunciar aquestes accions és necessari.

La meva família i la meva parella estaven preocupats per mi per la pressió mediàtica, pels desplaçaments a Sant Cugat... Em van dir que em prengués un descans però no podia fer-ho. Havia d’aprofitar que el meu cas s’hagués viralitzat tant per parlar.

L’experiència als mitjans va ser bona?

– Als mitjans més referents em vaig sentir estrany perquè volien comentar el meu cas però sense aprofundir-hi. Això no m’agrada perquè les mirades del col·lectiu han de ser més presents als mitjans. De sobte hi ha un boom però als pocs dies s’oblida. No em va agradar 15 minuts a TV3 ni mitja hora a Catalunya Ràdio perquè podríem haver parlat com a mínim una hora.

Va faltar profunditat?

– A l’Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio ho van fer però igualment vam parlar mitja hora sense aprofundir gaire en les causes i conseqüències de la LGTBIfòbia. A més, semblava que a alguns mitjans volien que digués només una cosa en concret i jo no la diré perquè precisament me l’estàs demanant.

Què et demanaven?

– Per exemple, el perfil de les persones que em van agredir. He de reafirmar el discurs xenòfob? Doncs no! Tampoc podia recordar què va passar perquè em vaig quedar inconscient.

Què et va faltar dir als mitjans?

– Per exemple que, per molt que el discurs homòfob estigui associat a les dretes extremistes, és un problema social més ampli. Quan explicava que els agressors es van dirigir a mi en català, la gent es quedava sorpresa. Què passa?! Ha de ser un musulmà, un negre, un sud-americà... perquè em peguin? Això és xenofòbia! Per exemple, tampoc vaig poder explicar que després de la denúncia als Mossos d’Esquadra la policia no m’ha tornat a trucar.

Com que et vas quedar inconscient, no recordes res de l’agressió. Per això va ser tan valuós el testimoni de les teves amigues. Ni elles ni tu heu sabut res més des que vau posar la denúncia?

– Només em va trucar el servei d’atenció a la víctima per dir-me que existien i que si necessitava algun suport psicològic o d’altra mena m’hi podia adreçar. No hi ha forma de fer seguiment.

Com estan les teves amigues?

– Ho van viure molt intensament però estaven preocupades sobretot pel ressò mediàtic.

Passat aquest temps, recordes alguna cosa de l’agressió?

– Només el cop, la sensació de tornar-lo a tenir. És molt desagradable.

A Sant Cugat el Col·lectiu LGTBI+ es va mobilitzar per fer-te suport. Què ha suposat per a tu tenir una societat civil organitzada al teu costat?

– Al meu poble també es va llegir un manifest, benvingut sigui! I també va sortir el meu nom a Barcelona durant una marxa. Poc més, la veritat. Tot i això, estic molt agraït.

Potser no podíem fer gaire més...

– Clar, només em poden fer suport i seguir endavant. En canvi, per part dels mitjans es pot insistir en el tema cada cop que hi hagi un cas. Ja sé que hi ha molta gent que em fa suport però això no és prou, hem de revisar les actituds homòfobes.

Et van agredir poc després de l’assassinat de Samuel i després vam tenir més casos d’agressions. Per què aquest repunt?

– Aquest tipus d’agressions sempre han existit però ara es viralitzen més perquè a la gent li importem més. Que hi hagi més agressions o que siguin més sagnants és perquè la gent no s’avergonyeix de dir que és homòfoba. Vas pel carrer, a una discoteca, a classe... i et poden dir qualsevol cosa. Hi ha molta gent que no s’avergonyeix de dir que no voldria tenir un fill homosexual, transsexual, queer...

Com que hi ha polítics i referents de la societat que no tenen vergonya d’expressar-se així, a la gent tampoc li’n fa. Fa uns anys en un àpat familiar podia sorgir el tema i, tot i no estar d’acord, el primer que es deia és “jo no soc homòfob”. Se sentia vergonya per ser homòfob. Ara no és així.

És una qüestió dels discursos dels partits polítics?

– Dels partits, de la societat, dels mitjans que fan d’altaveu... De sobte ens adonem que hi ha idees que creiem desaparegudes però que en realitat són ben presents. Ens hem de posar més les piles.

Què es pot fer?

– No ha d’haver un mes LGTBI, no ha d’haver un juny dels maricons. Ha de ser una cosa de tots els mesos de l’any.

Les administracions, des de la millor de les intencions, fan aquests actes. Ara mateix, per exemple, Sant Cugat celebra l’octubre trans amb diferents xerrades. És una forma de visibilitzar-ho.

– Clar però el col·lectiu no s’ha d’acomodar a aquestes dinàmiques. Hem de mantenir l’activitat tot l’any. Ara bé, tothom fa el que pot i benvinguda sigui qualsevol acció.

Els canvis que van més enllà que de la mobilització del col·lectiu s’han d’aconseguir des de la via legislativa?

– Crec que és una qüestió d’educació sexual, sobre la història de la gent queer... Recordo que a l’ESO vaig dir que Isabel I de Castella tenia relacions sexuals amb altres dones i la meva professora em va respondre que “ara tothom és queer, gai i lesbiana”, venint a dir que és mentida per beneficiar el col·lectiu. Però si ens parem a pensar, sento que el meu col·lectiu no ha format part de la història i, òbviament, això no pot ser així.

En canvi a Escòcia, per exemple, han implementat donar història de la gent queer per fer veure que és una cosa natural que ha existit sempre. No som una anomalia del segle XXI! L’educació històrica i sexual és un bon lloc per on començar.

La pròpia paraula queer genera molt debat, i ho hem vist clarament en el marc del debat de la llei trans, que ha dividit el feminisme a nivell estatal.

– Costa normalitzar-ho com també costa normalitzar la presència de gent racialitzada. En realitat és una lluita de poders. Veuen que la gent queer comença a tenir presència en l’art, en el dia a dia de la gent, a anar transvestits... i això amenaça la seva posició de privilegi. Per això genera tant de debat. Perquè, si t’atures a pensar, quin debat pots generar tu com a persona heterosexual i cis sobre la meva identitat sexual i de gènere? No pots opinar sobre la meva identitat! Jo soc qui soc!

Bé, el debat ha sorgit arran d’una proposta legislativa.

– La lluita també s’ha de fer des de la legislació per protegir el col·lectiu però, òbviament, s’ha de fer un treball d’arrel. Si les generacions futures no estan preparades per tirar endavant la legislació, es tirarà enrere. Ens cal començar a adobar, en definitiva.

I llavors apareixen els discursos que parlen d’ideologia de gènere, que demanen el pin parental...

– Fot ràbia perquè, vulguis o no, fas educació de gènere ni que sigui obviant una part del gènere. Si no ho canvies, reprodueixen un gènere superbinaritzat, heteronormatiu... I a sobre et queixes que nosaltres vulguem tenir referents?! Quan obvies la meva identitat i, en conseqüència, la meva existència, també fas un tipus d’educació sexual i de gènere.

T’identifiques com a persona de gènere fluid. Això és una etiqueta. Potser no seria millor eliminar les etiquetes?

– A ningú li agrada encaixonar-se i és evident que una societat sense gènere seria una societat sense homofòbia, sense transfòbia, sense masclisme... Sense gènere no hi ha debat. Però això és un món ideal i no podem començar a fer la causa per la teulada. No podem dir que ara ja no hi ha gènere perquè el gènere hi és. No estem preparats per a aquest canvi i per això ens hem d’etiquetar, és la forma d’explicar-nos.

Això ajuda a teixir aliances amb, per exemple, el moviment feminista.

– Totalment. Ara bé, hi ha una part del feminisme que per a mi realment no ho són. No suporto el moviment terf [les sigles de feminisme radical transexcloent, un terme comprès com un insult per part del feminisme contrari a la llei trans] perquè les lluites queer i feminista sempre han estat lligades perquè ens hem fet suport en una societat dominada per homes i ara, de sobte, ho trenquen i ens marginen a nosaltres.

Però ho plantegen com un esborrat de les dones.

– La meva identitat no pot ser un element de debat! Jo no qüestiono la teva identitat i tu no qüestiones la meva...

A la concentració de suport després de l'agressió vas dir: “La diversitat no és cap amenaça, la ignorància sí”.

– Volia dir que la diversitat és una cosa maquíssima. Ens enriqueix com a societat. El problema és que molta gent no l’entén i, en conseqüència, la ignora.

Notícies relacionades