“Als territoris ocupats del Sàhara Occidental no existeix la llibertat de premsa”

Imatges: captures de l'acte

Fer periodisme als territoris sahrauís ocupats pel regne del Marroc és arriscar-se a repressió, tortura i presó. Tot i això, hi ha activistes sahrauís que esquiven el control per documentar els abusos de poder de la força ocupant. Així ho explica Reporters sense Fronteres en l’informe Sáhara Occidental: un desierto para el periodismo. Aquest document ha estat presentat aquest dijous al matí en un acte del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i de la Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí (CCASPS), presidida per la regidora santcugatenca Gemma Aristoy.

Edith Rodríguez, representant de l’ONG a l’acte, ha explicat que no existeix la llibertat de premsa als territoris ocupats i que els mitjans de comunicació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) es troben als campaments de refugiats. A més, ha assegurat que durant molts anys hi ha hagut un buit informatiu a nivell internacional, amb notícies humanitàries però no de la situació política, que ha invisibilitzat el que ha esdevingut “un conflicte de baixa intensitat”. Un context que ha canviat radicalment durant les darreres setmanes arran del trencament de l’alto el foc per part del Marroc i la represa del conflicte armat.

“Les corresponsalies han esdevingut un luxe”, ha argumentat Rodríguez sobre el buit informatiu, “no és cert que no hi ha temes perquè es pot parlar de les accions de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) o de les explotacions de les empreses europees al territori, entre d’altres”. Apunta que la poca presència del conflicte a la premsa es deu al desconeixement dels periodistes, a la manca de sensibilitat i a un Front Polisario que, diu, segueix ancorat en “una comunicació antiga, monolítica i molt polititzada”.

Malgrat això, el periodisme no s’atura en forma d’activistes, com Équipe Media, que documenten la repressió de les forces armades marroquines, una feina essencial per evitar el forat negre informatiu d’anys enrere: “Tot i així, ara diuen que hi ha guerra, sabem que hi ha enfrontaments armats a l’entorn del mur però quasi no en tenim informació”. Rodríguez ha explicat que aquests periodistes ciutadans s’enfronten a ser detinguts, apallissats i empresonats ja que els únics mitjans permesos són els que repeteixen la versió del regne del Marroc.

Una mirada des de Sant Cugat i Catalunya

Aristoy, que ha fet una breu intervenció al principi de l’acte, ha denunciat que la repressió i la censura impedeix que hi pugui haver un periodisme lliure al Sàhara Occidental: “L’informe no és esperançador i tant de bo desperti consciències”. La regidora ha defensat la tasca de la CCASPS en quant a la coordinació d’administracions, la cooperació, la incidència política i la sensibilització ciutadana i s’ha mostrat clara: “Estem preocupades pel maltracte a les zones ocupades i els empresonaments de manifestants pacífics”.

Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya, ha clos l’acte dient que la premsa espanyola també boicoteja el conflicte sahrauí pels interessos econòmics de l’Estat i de les empreses: “Els mitjans tenen l’obligació de transmetre amb objectivitat els fets”. El representant sahrauí ha aprofitat la intervenció per dir que Espanya, com a potència administradora del territori, ha de ser part de la solució al problema i per això ha demanat el referèndum compromès per les Nacions Unides com única forma de resoldre el conflicte: “Als sahrauís se’ns ha imposat per segona vegada aquesta guerra”.

Una nova generació que segueix la lluita i el periodisme

Ebbaba Hameida, periodista i membre de Reporters sense Fronteres, ha intervingut a l’acte tot mostrant la seva confiança en els periodistes locals que es juguen la vida i la llibertat per documentar la repressió. Recorda que aquest moviment va néixer al 2010 en l’anomenada acampada de la dignitat de Gdeim Izik, una reivindicació que, segons Noam Chomsky, va esdevenir l’espurna de la Primavera Àrab.

Mentre que l’any anterior la vaga de fam de l’activista Aminatou Haidar va passar més desapercebuda, l’acampada va despertar l’interès de la premsa internacional i també l’espanyola, amb l’enviament de periodistes que van ser expulsats amb l’inici de l’operació marroquina per desmantellar l’acampada. La documentació de la repressió va haver de córrer a càrrec dels propis sahrauís, esdevenint aquell fet l’espurna del naixement dels projectes periodístics com Équipe Media.

Hameida ha explicat que els judicis d’aquest cas s’han resolt, després de retards, sense presència de la premsa ni un seguiment real per part d’observadors internacionals amb penes de presó d’entre 25 i 30 anys, i també condemnes a cadena perpètua. En aquest sentit, ha recordat que entitats com Human Rights Watch i Amnistia Internacional ja van advertir de la brutalitat del desmantellament de l’acampada de Gdeim Izik.

Periodisme en l’origen del conflicte

L’acte també ha tingut la presència del periodista Pablo Ignacio de Damases i de la periodista Yolanda Sobera. El primer va poder cobrir l’inici del procés de descolonització frustrat pels acords de Madrid al 1975 des de l’emissora del govern sahrauí i en altres mitjans locals com La Realidad, on va avançar en portada l’acord pel qual Espanya cedia el territori al Marroc; una informació que li va costar una detenció i haver de marxar del país. En aquell moment, explica, el Sàhara Occidental passava d’una consciència tribal a una nacional i per això el paper dels mitjans de comunicació era determinant.

Sobera, per la seva banda, és directora de dos documentals realitzats al 2010: Sáhara: memoria y olvido i Voces y silencios del Sáhara, treballs en què diu que van aconseguir rodar coses que creien que m’han aconseguirien documentar. Tot i això, amb control per part de les autoritats marroquines. “El problema al Sàhara Occidental ocupat és que els sahrauís són una minoria perquè Marroc s’ha encarregat de traslladar-hi població”, ha clos tot demanant que la MINURSO compleixi el seu objectiu, “Espanya continua sent la potència administradora del territori i, encara que no vulgui, té una responsabilitat”.

Notícies relacionades