Aliya Harir: “Si la gent es conegués, veuria que són iguals i el negoci de la guerra patiria les conseqüències”

Fotos: Cedides

Com a pakistanesa ha viscut de ben a prop el conflicte que el seu país manté amb Índia, especialment a l’estat de Caixmir, actualment indi però també reclamat pel Pakistan per ser un territori de majoria musulmana. El conflicte es remunta a les independències de l’imperi britànic al 1947 i va tenir al 1998 el seu moment més àlgid quan quasi s’arriba a una guerra nuclear. Aliya Harir és coordinadora de programes de l’Àsia de l’organització Citizen Diplomacy International i coordinadora de programes del Festival Mundial de la Pau per a Joves. Actualment participa al programa de Ciutats Defensores dels Drets Humans i divendres passat va ser a Cal Temerari de la mà de la Universitat Internacional de la Pau per explicar el seu projecte de pau entre ambdós països. Aquest divendres a tres quarts de set de la tarda es clourà la cinquena edició del programa al Celler Cooperatiu.

Com es pot obrir diàleg entre dos països en què han tingut quasi una guerra nuclear?

– S’han de facilitar els contactes entre la gent i promoure que es trobi. Cal relaxar les polítiques per aconseguir visats, fer més fàcil la trobada perquè es vegen les seves semblances. També hi ha iniciatives crítiques sorgides de la societat civil que qüestionen les narratives i la propaganda estatal. És important que aquestes iniciatives surtin de l’elit intel·lectual i arribin a tothom.

Quines reminiscències queden de l’època colonial al conflicte?

– Els colonitzadors britànics van crear dos països, Pakistan i Índia, en base a la religió, la comunitat musulmana per al primer i la hindú per al segon. Això no té sentit perquè si es miren les dades demogràfiques des de l’any 1947, hi ha més població musulmana a l’Índia que al Pakistan. A més, Índia és molt diversa, no només hindú.

Amb l’arribada dels colonitzadors es va començar a registrar la gent per casta i religió; ells són els creadors del sistema de castes. Aquestes categories han quedat molt intrínseques a la cultura de l’Índia. Van manipular les diferències religioses en el seu benefici i ara no s’han fet prou esforços per desconstruir-ho.

Des de la perspectiva internacionals, hi ha suficients suports de països o organismes com l’ONU per posar fi al conflicte?

– El conflicte no té només una causa, sinó que hi ha vesant política, social, econòmica... Hi ha famílies dividides que pateixen molt a les dues bandes del conflicte. El conflicte del qual parlo habitualment, el del Caixmir, que és territorial i la base de la resta de conflictes. Les Nacions Unides van demanar l’any 48 a Pakistan i Índia que fessin un referèndum al Caixmir, una tercera part del qual ara és pakistanesa i dues terceres índies. En tots aquests anys, però, no s’han posat d’acord per fer un referèndum.

Ara hi ha una nova dimensió perquè els pakistanesos acusen l’Índia de violar els drets humans al Caixmir i els indis acusen Pakistan de terrorisme. És un element nou al conflicte. Qualsevol solució ha d’incloure la gent del Caixmir, en el marc d’unes negociacions ja que són ells els que pateixen les conseqüències del conflicte. Hi ha hagut països com Xina i Turquia que s’han oferit a mediar però no hi ha hagut voluntat política d’asseure’s.

Apostes per projectes de diplomàcia ciutadana, què significa?

– Vol dir que dues persones han de ser capaces de trobar-se i parlar més enllà de les seves diferències i individualitats per poder corregir els seus prejudicis. Hauria d’haver iniciatives estatals de diplomàcia ciutadana però no existeixen entre els dos països, tot i que Pakistan i Índia sí en tenen amb altres països. Han de posar iniciatives de diplomàcia ciutadana entre ells perquè si la gent es conegués, veuria que són iguals i el negoci de la guerra patiria les conseqüències.

Per què li dones especial importància a les dones?

– No hi ha una perspectiva de gènere específicament però és cert que hi ha moltes dones que treballen en la construcció de pau. Són col·lectius que pateixen molt el patriarcat. Normalment són els homes els que construeixen les guerres, les dones poden construir millors solucions de pau. Com tenim una societat patriarcal, la gent no està acostumada a veure dones liderant res, tampoc iniciatives de pau. Que siguin elles les que participin a processos de construcció de pau no només fomenta la pau sinó que també trenca estereotips. També és l’herència del passat colonial.

Notícies relacionades