Albert Escuder: “Les ONGs i els voluntaris han esdevingut fonamentals en l’acollida de refugiatsˮ

Fotos: Jordi Pascual

El creador audiovisual santcugatenc Albert Escuder és un dels creadors del documental Faraway Land, un treball finançat amb una campanya de micromecenatge amb la voluntat d’explicar la relació humana que hi ha al darrere del voluntariat en favor dels refugiats. Per mostrar aquesta mirada, ell i la resta de l’equip de Signes Projects van acudir a Atenes, on van conèixer de primera mà els vincles entre les persones refugiades i les voluntàries que treballen per oferir-los un cop de mà en la seva arribada a Europa.

Podria semblar, per la desaparició del tema de l’agenda política i mediàtica, que ja no hi ha un repte en quant a l’acollida però és evident que no és així. Què t’hi vas trobar a Atenes?

– És ben bé com ho dius. El focus d’atenció ja no hi és però el problema hi segueix. Els llocs d’origen d’aquestes persones continuen sota conflicte però ja ningú hi fa cas. L’ésser humà és així: ens importa una cosa fins un cert punt però després, amb el pas del temps, se’ns oblida.

Atenes és una gran capital. La situació de les persones refugiades és molt diferent de la que es pot trobar als camps de Lesbos, per exemple.

– Sí, és una ciutat desbordada. Quan hi vam arribar, em va sobtar trobar una capital molt deixada i decadent, suposo que també per la situació econòmica. Hi ha molta gent vivint al carrer, sobretot persones que no són d’origen europeu. Al mig de tot això, hi ha moltíssims refugiats, potser uns 60.000.

Un camp de refugiats és una zona delimitada on es concentren aquestes persones. En canvi, a Atenes l’ambient és similar al de Barcelona. El que hi ha és una situació de pobresa, amb gent, refugiada i no, al carrer. També acudeixen a edificis ocupats, troben a algú que els pot pagar un lloc on viure, busquen suport en ONGs...

Per què vau triar Grècia per al documental?

– La proposta neix de Bea Giménez, que tot just acaba la carrera de periodisme. Al 2016 havia anat a Atenes a fer de voluntària. Va quedar tan impactada que, quan va tornar, es va quedar amb moltes ganes d’explicar el que havia vist. Més enllà del que veiem en les notícies, també hi ha una relació entre voluntaris i refugiats que mai s’explica. Són històries boniques i d’esperança. Ella volia que tot això, el dolor però també la bellesa, s’expliqués. Va contactar amb nosaltres perquè ja havíem fet un documental i ens va proposar fer-ne un de nou.

A diferència d’altres documentals sobre les persones refugiades, busqueu aquesta mirada humana.

– Ningú de l’equip és expert en la temàtica. Bea va veure el factor humà i va ser d’aquí d’on va néixer la proposta. Sempre des del punt de vista de ressaltar la visió humana. Molta gent que ha vist el documental ens diu que els hem aproximat a què és un refugiat. Hi ha persones que ens diuen que han passat a veure els refugiats com una persona més, sense prejudicis.

Si no fos per les ONGs i els voluntaris la situació seria molt pitjor?

– És evident que la solidaritat és un factor fonamental perquè els govern d’Europa no ho posen fàcil. Tant les ONGs com els voluntaris han esdevingut un factor fonamental tot i que estan desbordats. Si no hi fossin, no se m’acut què podria passar amb els refugiats.

Hi ha una dicotomia: la societat demana una cosa, els governs fan poc i finalment només una part de la societat civil s’hi desplaça a fer de voluntària.

– També hem de tenir en compte que hi ha una part de la societat que no vol acollir. No sabria dir-te fins a quin punt la responsabilitat és dels polítics, que segurament tenen part de la culpa, o de la gent que no vol acollir.

Hi ha qui porta aquest no voler acollir a l’extrem, amb el creixement d’opcions xenòfobes i d’extrema dreta. T’has trobat algú que ha tingut problemes?

– No. Però la situació que hem vist és relativament fàcil perquè hem acudit a persones refugiades que, malgrat tot, tenen una vida similar a la nostra perquè viuen a un pis o d’acollida. No hem buscat les situacions més extremes. Tot i així, no ens hem trobat ningú que es queixi en aquest sentit tot i que potser ho han viscut.

I les persones refugiades tenen la sensació d’estar ben acollides?

– No viuen una situació ideal però malgrat tot estan acollides encara que sigui precàriament. A mi m’ha sorprès que es fixen en la part positiva de la persona que ofereix ajut. Segurament si jo fos en la seva situació m’hi queixaria.

Per què vau fer un micromecenatge?

– Ja el primer documental, Rondado el destino, el vam fer així. En aquest cas vam pensar que si havíem de buscar inversors i fons, podríem trigar més d’un any i mig a fer-lo. Realment vam trigar uns tres o quatre mesos. El micromecenatge era la forma més ràpida i l’única opció per anar a Atenes quan volíem, al maig del 2017.

Tot just arrenqueu amb l’aposta per fer documentals.

– El primer va sorgir per impacte personal davant la història d’un noi discapacitat que afronta la vida sempre feliç. M’interessava personalment entendre per què ho viu així. Tot just acabava d’estudiar i, sense trobar feina, vam apostar per fer el documental. L’origen, per tant, és un desig propi i la voluntat d’explicar una situació completa al món. A partir d’aquí van sorgir clients que ens demanen vídeos per a empreses.

Aquesta és la part que us permet viure?

– Exacte. Arran del documental vaig poder treballar i vam crear Signes Projects, on ens hem endinsat també en el màrqueting digital per ajudar a comunicar més enllà del vídeo. Enmig de tot això, en una de les projeccions del primer documental, ens va arribar Bea proposant-nos fer Faraway land. Just ara el projectem.

Sempre que podeu acompanyat del debat posterior.

– És la manera més enriquidora de fer-ho. Intentem portar-ho a sales de cinema i a escoles. Així, amb un amic nostre que és refugiat, podem donar peu a una roda de preguntes i explicar més enllà de la nostra experiència com a autors del documental.

Notícies relacionades